divendres, 11 d’abril del 2008

Les cases dels rabassaires també són testimoni de la nostra història

Aquest proper cap de setmana farà dos diumenges que em vaig apuntar amb uns amics a aquestes caminades culturals que organitza l’Ajuntament de Calafell per conèixer el municipi sota el nom “Camina que coneixeràs”. La propera cita és el dia 20 d’abril i l’objectiu és Montpeó. Si hi voleu anar us presenteu a la cita que trobareu en la pàgina web del consistori. Primer de tot, la foto oficial de família. Després us faran a mans un llibret molt interessant on s’exposen abastament els trets principals dels punts que inclou l’itinerari. Una iniciativa molt encertada a l’igual que la tasca de guia realitzada per l’arqueòleg municipal, Josep Pou, que va saber acostar la història a les més de 40 persones que van participar en aquesta caminada del darrer diumenge de març. Es van visitar les coses típiques com el Castell de Calafell enfocat directament per la camera de TV3 que el manté vigilat durant les 24 hores al dia. En la part més baix de l’itinerari vam passar per cal Bolavà. Un punt de trobada entre la cultura, la història i multitud d’iniciatives variopintes que es porten a terme des del seu interior. El que em va sobtar positivament va ser la parada que vam fer en les quatre cases típiques de rabassaires que s’aixequen en el darrer tram del carrer del Pou. Sembla que estan dins el catàleg municipal per evitar la seva total desaparició. Encara que alguns edificis històrics que han representat el poder local de Calafell també han perdut una mica el respecte del seus responsables. Només cal veure els contenidors d’escombraries que estaven aquest matí de diumenge davant de la casa del comú del municipi, seu de l’antic Ajuntament.
Totes aquestes reminiscències històriques i d’activitat humana recent, separades per una filera de torretes amb flors davant de l’edifici modern de la rectoria que sembla ben bé un xalet amb multitud de rèpliques a les nostres contrades. Una gran sort que a l’igual que alguns edificis nobles també es conservin aquells de les persones que els ha tocat jugar en un escalafó més baix en la societat. Quantes barraques estan a punt de desaparèixer dels nostres camps de conreu. És important la càrrega simbòlica que han fet a la Bisbal de plantar-ne una al mig d’una rotonda, però moltes altres que no estan en un altell tan privilegiat es van ensorrant de mica en mica i sense que ningú se les miri mentre condueix. Trulls d’oli com el que s’aixecava la vora del Mercat del Vendrell i que durant un temps va acollir uns dels principals restaurants de la vila i comarca. Un cartell que anuncia nous habitatge amenaça seriosament la seva presència entre nosaltres. És una autèntica llàstima que tingui molts punts de la loteria per desaparèixer. Un altre punt interessant el trobem en la cas de l’edifici de l’antic Banc Central del Vendrell. Allí al bell mig entre el carrer Nord, Sant Magí i Carretera del Dr. Robert. A veure com acaba la seva història personal. Hem de salvar l’edifici de la Cooperativa del Vendrell i el seu entorn que l’envolta. Carrers de la zona del carrer Rabassaires, Hortes, Andreu Nin, Barcelona Alta i Baixa, i Cristina Alta i Baixa tampoc no podem deixar que acabin de perdre els darrers vestigis de la seva principal activitat: l’agricultura. L’entorn de la Plaça Nova del Vendrell és un dels llocs on encara no s’han fet gaires estralls en favor de l’especulació urbanística. Esperem que segueixi així durant molts anys i s’actuí amb seny i amb voluntat real de conservació del nostre patrimoni històric.
Durant els anys 60 i 70 s’ha destruït molta cosa, però nosaltres encara som a temps de salvar els pocs símbols que tenim presents en els nostres carrers i places. Potser a la propera generació ja serà massa tard.
La conservació comporta un enorme cost econòmic. Qui ho ha de pagar? Sense cap mena de dubte és molt més econòmic enderrocar i començar de nou que restaurar. Un propietari obligat a conservar un edifici. La veritat que en molts casos no és res més que una mala notícia que suposa una gran despesa molt difícil de suportar. . Pot ser un bé pel seu propietari, però també pel municipi, la comarca i fins i tot la província. Com ho podem traduir a nivell pràctic? Facilitats en els permisos pertinents amb una estreta col·laboració amb l’administració pública i importants reduccions en els impostos i taxes. Mesures que podrien ajudar a que només trobem la nostra història més recent a través de realitats virtuals, recreacions o museus. Encara podem salvar alguna cosa de la nostra realitat que ens envolta
Un darrer apunt personal. No estaria gens malament que al finalitzar el recorregut d’aquests itineraris calafellencs se servis un lleuger piscolabis. Una excusa perfecte per valorar entre tots la ruta cultural realitzada al mateix temps que es podrien aprendre força coses de les persones que hi participen que molts cops exposen anècdotes o comentaris i històries sobre els llocs puntuals del recorregut.

Publicat al Diari del Baix Penedès l'11 d'abril del 2008