La senyora democràcia ja fa 30 anys que es passeja plàcidament pels ajuntaments espanyols amb tot el seu seguici d’amics i fidels. Més d’un quart de segle compartint experiències, vivències i altres aventures amb aquesta dona de bella figura i formes esveltes. La seva antecessora, la senyora Dictadura, també tenia nom femení, però no era de casa bona com la nostra protagonista d’avui. Tenia unes formes i uns procediments poc populars i transparents. Tampoc no acabava de caure bé a tothom. Mira que també s’hi esforçava. Només uns quants hi varen fer una amistat ferma
L’any 1979 es va produir un important canvi en tots els ajuntaments estatals. Es van aparcar uns mètodes més propis de l’antic règim. Per altra banda, van començar a triomfar tot aquest món de la sobirania popular on per, casualitats de la vida, els partits es podien presentar amb els seus candidats. Alguns dels representants de la vella guardia van provar sort utilitzant els nous procediments. Van tenir sort i van continuar amb el suport dels electors. Altres es van retirar perquè no ho venien molt clar en tot aquest nou joc. Eren altres temps i les petites trampes ja no estaven tan ben vistes. No feia gaire havíem aprovat una Constitució espanyola que incloïa un rei jove, ros, alt, guapot i força proper al poble sobirà. Aquí a Catalunya també vàrem aprovar el nostre Estatut que fa tres anys que vàrem substituir per un de més modern. Aquest encara el tenim a la vitrina a veure que hi diu la Justícia que té la darrera paraula.
En aquest llarg camí hem passat nits d’insomni com l’intent de cop d’Estat. Moments de glòria com les el Mundial de Futbol del 1982 i Olimpíades de Barcelona, deu anys després. Va caure el mur de Berlín. La URSS es va fraccionar en petites repúbliques. Tot reguitzell d’altres altres històries que van marcar tres dècades d’aquest territori.
Els partits de tota la vida que durant uns anys van estar en una mena d’estat d’hivernació o treballant en silenci i paral·lels a la llum pública van tornar a ocupar el lloc que els corresponia. Altres formacions van aprofitar les circumstàncies per sortir a la llum i competir per aquests monstres llegendaris que havien estat mig desapareguts. Tots volien recuperar el temps perdut després d’aquest llarg hivern.
Són moltes persones han ocupat càrrecs públics en aquestes tres dècades en diferents àmbits. La veritat que la majoria han estat homes, però les dones que han tingut l’oportunitat d’ocupar una cadira en un plenari municipal no han passat pas desapercebudes. Fins i tot, algunes poques han arribat a ser alcaldesses del seu municipi.
Ara és el moment de celebrar-ho d’alguna manera. Un cartell anunciador amb el número 30. Quatre fotografies, un suculent piscolabis, unes ampolles de cava servides en un fotogènic brindis i alguna cosa més. Moments per recordar un grapat d’escenes i vivències per fer realitat tot aquest món que amaga sota la llarga capa de la senyora democràcia. Perquè la democràcia no és un adhesiu que s’enganxa en un vidre i tot arreglat. És una forma complexa d’entendre la realitat i de transformar-la. S’ha d’anar construint de mica en mica amb la participació de tothom. Enguany la nostra protagonista s’ha fet gran. A hores d’ara, ja deixaria de ser de les joventuts d’un partit i passaria a formar part de la formació adulta.
La senyora democràcia encara manté massa bona relació amb la seva falsa germana bessona, partidocràcia. Tot i que no és tan popular, la punyetera encara té un pes específic molt lloable. En especial en els moments decisius. Aquesta altra noia, tot seguit després de néixer en el mateix part que la nostra protagonista va passar a ser adoptada pels principals partits polítics. Li volien imposar una vida molt estricte i al seu servei. Per això no és ni de bon tros tan brillant com la democràcia que ha viscut una mica al marge encara que li han robat vilment el nom simplement per crear confusió. Aquestes formacions serioses no han volgut cedir mai ni un segon d’aquesta noia mimada pel risc que corria de trencar el marcatge al que sempre ha estat sotmesa. És una bona nena i sempre s’ha deixat portar.Esperem que la senyora democràcia vagi agafant força amb els pas dels anys amb mesures tan senzilles, com llistes obertes, en especial a les municipals. També s’haurien de marcar els passos previs a cada cita electoral com si fossin les primeres eleccions. No pas seguint els resultats dels darrers comicis a l’hora de concedir espais electorals a la via pública i als mitjans de comunicació. Hem de pensar, dins de cada formació, en renovar els caps de cartells electorals, alguns ja fa massa anys que surten volen arreglar el tros de món que correspongui, segons l’ocasió. Han convertit la política en una professió. A més, resulta una de les millors pagades del mercat laboral. Això és molt dolent per la salut d’aquesta noia que segurament és mileurista, en el millor dels casos, paga un préstec bancari pel cotxe i pateix els efectes de la crisi. Visca la democràcia i no l’hem de confondre amb aquesta submisa partidocràcia que ens volen donar com si fos la solució als nostres problemes. Encara ens queda un bon tros per arribar a l’autèntica democràcia de sobirania popular.
L’any 1979 es va produir un important canvi en tots els ajuntaments estatals. Es van aparcar uns mètodes més propis de l’antic règim. Per altra banda, van començar a triomfar tot aquest món de la sobirania popular on per, casualitats de la vida, els partits es podien presentar amb els seus candidats. Alguns dels representants de la vella guardia van provar sort utilitzant els nous procediments. Van tenir sort i van continuar amb el suport dels electors. Altres es van retirar perquè no ho venien molt clar en tot aquest nou joc. Eren altres temps i les petites trampes ja no estaven tan ben vistes. No feia gaire havíem aprovat una Constitució espanyola que incloïa un rei jove, ros, alt, guapot i força proper al poble sobirà. Aquí a Catalunya també vàrem aprovar el nostre Estatut que fa tres anys que vàrem substituir per un de més modern. Aquest encara el tenim a la vitrina a veure que hi diu la Justícia que té la darrera paraula.
En aquest llarg camí hem passat nits d’insomni com l’intent de cop d’Estat. Moments de glòria com les el Mundial de Futbol del 1982 i Olimpíades de Barcelona, deu anys després. Va caure el mur de Berlín. La URSS es va fraccionar en petites repúbliques. Tot reguitzell d’altres altres històries que van marcar tres dècades d’aquest territori.
Els partits de tota la vida que durant uns anys van estar en una mena d’estat d’hivernació o treballant en silenci i paral·lels a la llum pública van tornar a ocupar el lloc que els corresponia. Altres formacions van aprofitar les circumstàncies per sortir a la llum i competir per aquests monstres llegendaris que havien estat mig desapareguts. Tots volien recuperar el temps perdut després d’aquest llarg hivern.
Són moltes persones han ocupat càrrecs públics en aquestes tres dècades en diferents àmbits. La veritat que la majoria han estat homes, però les dones que han tingut l’oportunitat d’ocupar una cadira en un plenari municipal no han passat pas desapercebudes. Fins i tot, algunes poques han arribat a ser alcaldesses del seu municipi.
Ara és el moment de celebrar-ho d’alguna manera. Un cartell anunciador amb el número 30. Quatre fotografies, un suculent piscolabis, unes ampolles de cava servides en un fotogènic brindis i alguna cosa més. Moments per recordar un grapat d’escenes i vivències per fer realitat tot aquest món que amaga sota la llarga capa de la senyora democràcia. Perquè la democràcia no és un adhesiu que s’enganxa en un vidre i tot arreglat. És una forma complexa d’entendre la realitat i de transformar-la. S’ha d’anar construint de mica en mica amb la participació de tothom. Enguany la nostra protagonista s’ha fet gran. A hores d’ara, ja deixaria de ser de les joventuts d’un partit i passaria a formar part de la formació adulta.
La senyora democràcia encara manté massa bona relació amb la seva falsa germana bessona, partidocràcia. Tot i que no és tan popular, la punyetera encara té un pes específic molt lloable. En especial en els moments decisius. Aquesta altra noia, tot seguit després de néixer en el mateix part que la nostra protagonista va passar a ser adoptada pels principals partits polítics. Li volien imposar una vida molt estricte i al seu servei. Per això no és ni de bon tros tan brillant com la democràcia que ha viscut una mica al marge encara que li han robat vilment el nom simplement per crear confusió. Aquestes formacions serioses no han volgut cedir mai ni un segon d’aquesta noia mimada pel risc que corria de trencar el marcatge al que sempre ha estat sotmesa. És una bona nena i sempre s’ha deixat portar.Esperem que la senyora democràcia vagi agafant força amb els pas dels anys amb mesures tan senzilles, com llistes obertes, en especial a les municipals. També s’haurien de marcar els passos previs a cada cita electoral com si fossin les primeres eleccions. No pas seguint els resultats dels darrers comicis a l’hora de concedir espais electorals a la via pública i als mitjans de comunicació. Hem de pensar, dins de cada formació, en renovar els caps de cartells electorals, alguns ja fa massa anys que surten volen arreglar el tros de món que correspongui, segons l’ocasió. Han convertit la política en una professió. A més, resulta una de les millors pagades del mercat laboral. Això és molt dolent per la salut d’aquesta noia que segurament és mileurista, en el millor dels casos, paga un préstec bancari pel cotxe i pateix els efectes de la crisi. Visca la democràcia i no l’hem de confondre amb aquesta submisa partidocràcia que ens volen donar com si fos la solució als nostres problemes. Encara ens queda un bon tros per arribar a l’autèntica democràcia de sobirania popular.
Publicat el 8 de maig del 2009 al diari del Baix Penedès
2 comentaris:
Estàs ple de raó!!!
jejeje, muy bueno, quedará por ver si la bessona partidocracia, le roba el novio a la chica más bella del pueblo.
Muy bueno, repito
Publica un comentari a l'entrada