Una xinxeta rovellada

Una de les propostes artístiques que ofereix la comarca als seus veïns i als turistes qui es deixen caure en aquests dies primaverals per la nostra comarca és Salmaldon. Una interessant combinació de música, poesia i pintura. Tres persones són la base creativa d’aquest somni fet realitat, Montserrat Olivé, Montse Solé i Pemi Rovirosa i li continuen insuflant vida perquè vagi navegant endavant i arribi a altres punts de la geografia catalana i espanyola. En una d’aquestes creacions artístiques, la Montse Solé ens descriu el mar dins un petit poema que comença “Galopen les ones / cap a l’horitzó més proper / acariciant me la mirada, / amb la lluna semblen / un mar de plata / Els esquitxos esporàdics / trenquen l’abstracte / compàs del temps / mentre una / xinxeta rovellada / em recorda que / no tan sols el ferro / també l’anima,/ es deteriora amb l’aigua./” Us l’heu llegit bé? Sinó us aconsello que tireu enrere unes poques ratlles. La jove poeta, que jo crec que és una pintora en paraules, ens descriu una imatge idíl·lica d’aquesta part del nostre planeta. Una pintura que no costa gaire d’imaginar si acluquem una mica els ulls deixant la ment en blanc. El que destaca en aquest quadre emmarcat en un poema de formes lliures fruit d’un raig d’inspiració és la xinxeta rovellada.
La xinxeta rovellada amagada dins el mar m’ha portat al cap una imatge nítida i clara d’aquest peça metàl·lica sobre un plafó de suro. Aquests petites formes metàl·liques atravessen vilment la superfície del paper a canvi de què aquestes quedin atrapats vilment en una superfície plana. Ens esforcem per ser mar, per ser aire i en alguns moments volem ser foc i brisa marina de tarda d’estiu. La vida ens ha ensenyat, dia a dia, capítol a capítol, que en qualsevol moment ens podem trobar amb la maleïda xinxeta rovellada que convertirà els nostres projectes i il·lusions en somnis passatgers d’una història acabada i sense possibilitat de recuperar.
Volem complir amb els nostres objectius, donar vida a les nostres il·lusions, però en qualsevol moment el nostre destí pot canviar a un ritme vertiginós. Aquesta xinxeta rovellada, en el seu lloc, ens ensenya la seva petita porció de la nostra programació setmanal. Per mil motius a vegades el que sostenia la seva punxa s’havia de tirar directament a la brossa perquè resultava obsolet o inviable. Ens van vendre magnífiques agendes diàries, setmanals, mensuals, PDA, ordinadors, telèfons mòbils perquè cada dia els hi poguéssim confiar més informació i més projectes emmagatzemats en les seves memòries diverses. Però aquest esperit de la xinxeta és manté viu en tot moment encara que dins un format ben diferent.
Les clàssiques xinxetes rovellades ens servien per penjar coses a les parets del nostre dormitori. Una cosa temporal que amb el pas del temps anava perdent la seva provisionalitat i es perllongava esperant que hi poséssim un clau o un altre mena de suport que fos més consistent. Allí estaven sense fer soroll mentre suportaven un somni, un ídol o la llista de les assignatures de l’escola primària.
La xinxeta rovellada a vegades tenia una vida més arrastrada. De cop i volta s’afegia sense que el titular en fos conscient a la sola nostre calçat esportiu. Allí volien deixar el seu so característic a la part més llunyana de les nostres orelles per intentar passar desapercebudes. Sinó hi havia molta gent i el soroll de l’entorn no era gaire elevat, la seva vida era fugissera i en els millors dels casos queien pel seu propi pes en una paperera del camí del seu portador. Un final esperat per a qui es posa on no li demanen.
La versió més discreta de la xinxeta rovellada s’amaga cada dia darrera multitud d’aparadors per aguantar allò que el comerciant espera que ens deixi garratibats. Ens provoqui perquè almenys entrem dins el seu establiment per comprovar les seves característiques de més a prop. Si hi ha sort alguna cosa caurà i sinó almenys des de fora altres com nosaltres veuran que en aquella botiga hi ha moviment, per tant potser té alguna cosa interessant.
L’inoportunisme de xinxeta rovellada es allò que ens podem trobar quan caminem per la sorra i anem descalços. Tot seguit, ja ens ve al cap la pregunta obligada de la vacuna del tètanus. Una història que tots coneixem, especialment en la nostra infància i adolescència. Quan era el moment de provar coses i d’assolir nous reptes. Doncs us proposo que gaudiu d’aquest darrers dies d’aquest mar submergit en el portal del Pardo amb les seves ones, esquitxos amb aigua i ànima en forma de música. Us aviso que també hi ha una xinxeta rovellada, però no patiu que ni us farà mal ni us desfarà l’agenda dels propers dies. Està en un poema ben controlada. Els artistes l’han localitzat a temps perquè tothom la vegi com un quadre en la nostra habitació. Pels més atrevits, com a dins un aparador en un ambient on es combinen música, pintura, poesia i emocions moltes emocions. (La il·lustració forma part d'aquesta performance i m'ha estat proporcionada per Montse Solé 1/3 de Salmaldon)

Publicat el 30 d'abril del 2009 al Diari del Baix Penedès.