On està la crisi?

Fa unes setmanes en les pàgines del DIARI un opinador habitual es preguntava si hi hi havia crisi. Ell es referia a qüestions esportives alienes a la comarca. Realment he descobert que a la comarca també succeix aquest fenomen. El Baix Penedès viu una època d’una decidida esplendor econòmica tot i la majoria d’indicatius apunten a la inversa. Són molts i variats els punts que ens permeten deduir clarament que la nostra situació és excel·lentment galdosa.
Quins són aquestes senyals que ens porten a caure en similars conclusions? Primer de tot, les retribucions que s’han consignat els protagonistes polítics i afins que menen les regnes del poder des dels diferents estaments públics del Baix Penedès. Una comarca que és capaç de compensar a una persona amb més de 100.000 euros anuals és que realment viu una bonança econòmica a prova de rescissions només mediàtiques quan el sou d’un treballador amb certa experiència pot arribar als 20.000 euros en 12 mesos. A banda d’augmentar considerablement el nombre de persones que utilitzen aquesta via per aconseguir uns ingressos mensuals. Incloc en aquest apartat la figura dels assessors i altres figures similars i amb noms més pintorescs que van apareixent dins l’administració. A més de tot l’estol d’administracions públiques que tenim i que es reparteixen les engrunes de les competències públiques. Encara estem a favor de la Vegueria del Penedès que si arriba mai a funcionar de ben segur que s’hauran d’esmicolar encara més aquests organigrames del poder que ens fan anar d’ací a allà i viceversa. És molt fàcil apostar a favor d’una nova administració territorial. Si hi ha una mica de coherència, els escollits democràticament han de tenir en compte que el pastís s’ha de repartir entre el que hi ha i el que es vol crear. Formar part d’aquesta nova entitat del Penedès està molt bé i fins i tot és bonic, però alguna cosa de profit hem de fer en aquest nou espai comú. No crec que només es tracti d’una proposta cultural que faci samarretes i alguna cita reivindicativa amb pa amb tomàquet.
Som rics quan ens acostem a alguna entitat i veiem la varietat de colors i il·lustracions que configuren els nombrosos tríptics. Aquestes petites publicacions ens ofereixen multitud d’informació i possibilitats per al nostre temps d’oci, aspiracions culturals o simplement passions inconfessables que podem satisfer en qualsevol curs de manualitats. En comptes d’unificar, dins les possibilitats, tots aquest ventall de recursos publicitaris en una mena de revista senzilla que reculli tot aquesta àmplia oferta de possibilitats es prefereix tenir aquestes piles de papers que molts cops acaben a la paperera.
Tenim molts representants al dial de la ràdio del Baix Penedès. La majoria de municipis de la comarca tenen la seva emissora amb la seva freqüència i intal·lacions i algú que se’n fa mínimament responsable. Algunes d’aquestes propostes radiofòniques gaudeixen d’una programació més o menys estable i amb continguts, però altres es passen la majoria de l’emissió llençant música intercalant alguna falca d’autopromoció i poca cosa més. Realment és necessari tot això. No seria millor que tinguéssim menys emissores, però que fossin capaces de fer una programació digne amb un fort contingut local i on els veïns hi tinguessin veu i vot. No momés una eina que es munta i deixa allí i que soni la música.
Som rics perquè cada canvi de legislatura ens permetem el luxe de canviar moltes coses des de les senyalitzacions dels carrers, fins a cartells, samarretes, denominacions d’algunes àrees com la parella formada per sanitat i salut i educació i ensenyament. Tot això produeix uns considerables trasbals amb el conseqüent cost econòmic que comporta, per uns beneficis reals més que dubtosos. És com si a les nostres cases cada quatre anys s’hagués de canviar de manteleria i coberteria perquè ha canviat algun dels nostres ostes. Realment són luxes que en la situació actual no són precisament els més indicats en el protocol a seguir.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 21 d'agost del 2009