divendres, 9 d’octubre de 2009

El miracle d'un matí de diumenge

El passat dia 20 de setembre vaig veure la llum a la plaça Vella del Vendrell. Allí en el punt just de trobada del poder civil i religiós del municipi. Tot just passaven les dotze del migdia i el que fins en aquell moment em semblava gairebé una utopia se’m va transformar en un objectiu fàcilment assequible. Fa uns pocs anys un grup de vendrellencs amants del seu patrimoni amb la col·laboració d’altres convilatans que s’apunten a fer coses noves i a millorar la vila van endegar un gran objectiu: Restaurar l’orgue barroc de l’església arxiprestal del Vendrell. La darrera restauració va tenir lloc a finals de la dècada dels anys 20 amb la participació del mestre Pau Casals. Una fita molt llunyana que comportava un gran cost econòmic. Ni més ni menys que 550.000 euros, que ve a correspondre a més de 91 milions de les antigues pessetes. Una xifra minsa si ho comparem amb els quasi 53.000.000 euros de l’exercici del 2009 de l’Ajuntament del Vendrell, però molt ajustat als pressupostos del Patronat de Turisme per aquest exercici que ascendeixen a 544.233 euros. La meva intenció prèvia a aquesta important data era posar de manifest els dubtes sobre la idioneïtat per portar a terme aquesta gesta ingent en la situació econòmica que està vivint la comarca en l’actualitat. Jo en cap moment vull treure ni un milímetre de la importància d’aquest orgue, per la nostra vila, la comarca, la província, la vegueria, etc, però només volia posar de manifest la dificultat que comportava recollir aquesta enorme quantitat de 550.000 euros tenint en compte que fins ara s’han recollit puna mica més de 120.000 euros per aquesta causa.. Una de les coses que també influeixen en aquest procés que s’ha generat al voltant d’aquest instrument barroc és la configuració de la societat vendrellenca pel que fa al món de les entitats. Al Vendrell hi ha un bon grapat d’entitats i associacions que és mouen en molts àmbits del teixit associatiu del municipi, però el problema que la majoria d’aquestes entitats compten amb poques persones físiques que ho tirin endavant. Són molt actives, però el seu nombre real és reduït. Una de les coses que aplaudeixo dels amics de l’orgue que dediquin un blog a internet per exposar els resultats de les seves reunions i les activitats que fan. Això és un fet crec que fins ara insòlit en aquest municipi que molts cops prefereix treballar en secret i d’esquena a la resta de la població. Aquest cop s’ha produït una excepció molt lloable en l’àmbit de la transparència que espero que sigui seguit per altres col·lectius del municipi. Aquest transparència puntual permet veure la gent que hi ha al darrere i es veu clarament que la majoria formen part d’un col·lectiu del Vendrell molt concret. No ens trobem davant d’un ventall de representants de diferents col·lectius variats que han fet aquesta causa comuna, provinents de diferents barriades amb gent del Vendrell de tota la vida de la mà de nousvinguts que han volgut afegir-se a aquest projecte conjunt. En contrapartida estem davant d’un grup social no gaire gran i ben definit en la societat local i que crec que tots coneixem amb uns trets identitaris prou clars i evidents. Aquesta teoria meva va quedar reafermada amb el número de comensals que van anar al sopar el dia anterior en una trobada que va reunir més 200 persones en una població que s’acosta perillosament als 37.000 habitants. Aquest grup que és molt treballador i hi dedica molt d’esforç a aquestes causes resulta que no es cap excepció en aquesta tònica general del volum d’aquestes entitats. Però després d’escoltar atentament el Benet Jané, alcalde del Vendrell, a Quim Nin, vicepresident de la Diputació i a l’Helenna Arribas, que sembla que venia en nom de la Generalitat, vaig veure molt clar que segons van dir els nostres representants polítics amb l’esforç econòmic de totes aquestes entitats aviat l’haurem pagat. Segons l’exalcaldessa, el president Montilla també està assabentat d’aquesta reforma i ha promès la seva col·laboració en aquest projecte. Només falta que el president del Consell Comarcal, Jordi Sánchez, que no va treure el cap per allí en aquest matí de diumenge, aporti alguna cosa més i l’objectiu ja està més que assolit. Ara ja ho veig tot molt més clar. Els nostres cabdills polítics ben aviat aportaran els diners necessaris per fer realitat aquest somni del Vendrell compartit per molts dels seus convilatans. Tothom n’és testimoni de les seves esperades paraules.

Article publicat al Diari delBaix Penedès el 9 d'octubre del 2009