Produir no és igual que estar present

Aquest mes de juliol, a la feina, hem descobert amb molta joia i alegria la possibilitat de controlar els nostres marcatges a l’entrar i al sortir cada dia. Encara que el seu funcionament real arribi a ser exemplar, la seva filosofia deixa molt que desitjar, perquè hi ha àrdues missions que ja fa anys que han quedat abastament superades. En el nostre conveni posa clarament l’horari setmanal que hem de complir ocupant religiosament el nostre lloc de treball. És un fet ineludible i inapel·lable complir puntualment amb aquest rigorós precepte. El més lloable de la nostra tasca professional són les hores que transcorren entre marcatge i marcatge per esbrinar objectivament la nostra productivitat. No cal dir que com més hores passem més produïm Una tautologia totalment indiscutible i que ningú pot posar mai en solfa. Ai lass qui gosi fer-ho. Alguns treballadors no tenen la sort de poder demostrar la seva productivitat a la resta de mortals d’una manera tan fidedigna i contrastada com el que suposa aquesta petita visita diària a aquest aparell de darrera tecnologia. Aquests currants tan poc afortunats en aquesta vida mundana no tenen cap tipus d’obligació de deixar testimoni del seu pas. Ells s’ho perden perquè el més important en aquesta vida és produir i produir perquè les màquines registrin les estadístiques oportunes. Mai ningú els podrà demostrar científicament quin nivell de productivitat ofereixen a la resta de la societat. Saber quin és el seu pes específic en la nostra escala de valors. En el conveni laboral anterior ja venia clarament reflectit les avantatges econòmics que suposava aquest petit exercici diari. En l’actual conveni, només ho conserven alguns professionals, els més privilegiats. En concret aquells que uniformats o de carrer i procuren vetllar per la nostra seguretat i comportament a les mans d’un volant. Per la resta de treballadors, també mortals, es considera que ja tenim cobert amb les percepcions dineràries actuals la nostra productivitat, inclús quan se superen en temps les nostres obligacions professionals. No correspon compensar a una persona que per algun fet miraculós produeix més de la normalitat excepte els abans esmentats. Senzillament perquè està més hores a la feina. Produïm en una fòrmula matèmatica directament proporcional amb les hores que hi passem. Encara no hem ensopegat, ni per ensurt, amb aquest món nou amb la seva nomenclatura que ens parla d’objectius, incentivació, ni plans de formació, projectes, ni cursets especialitzats, ni valoració de l’interès. Són paraules massa rocambolesques per a poder-les aplicar en el nostre dia a dia carregat de rutina i de copiar versus enganxar. El fet que algun dia els seus resultats es puguin bescanviar amb un reconeixement traduït en compensació econòmica o temporal encara queda massa lluny.
Aquest és el mateix concepte que ens permet entendre que el millor llibre és aquell que té més número de pàgines. Millor metge és aquell que passa més minuts per pacient i millor pel·lícula és aquella que dura més minuts. El ple municipal més interessant és aquell que més tard acaba. En la mateixa línia també podem trobar afirmacions com que jo prefereixo portar els nens a un col·legi de pagament perquè és millor que un de l’ensenyament gratuït. El mateix passa amb la sanitat, encara que la situació actual a la comarca deixa molt que desitjar pels motius que tots coneixem i ningú ha fet res en contra amb cara i ulls.
Ens hem d’acostumar a veure el món d’una altra manera. Hi ha alguns conceptes que malauradament ja fa anys que han quedat obsolets si és que mai realment han tingut cap mena de valor real. Potser només han estat falsos enlluernaments per demostrar alguna cosa que l’interessava amb algú.Tot això passa en altres múltiples coses a la vida. Però de mica en mica tots plegats anem aprenent a saber valorar el que realment és important i deixar-nos de propostes tribials com valorar la productivitat per hores passades. La veritat és que tampoc no tenim les eines per fer-ho d’una altra manera. Potser és això el que realment no és vol reconèixer.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 23 d'octubre del 2009