Una de les tradicions que estan pervertint greument fins arribar a nivells
esperpèntics són les fires de tardor. Aquestes cites comercials del nostre
entorn estan dissenyades perquè els establiments de la comarca mostrin les
seves novetats. Si en aquest ventall hi ha espai per gent de fora del nostre
entorn doncs òbviament que els hi hem d’obrir les portess perquè no ens hem de
tancar només al nostre àmbit. El que si que hem de tenir en compte que és el
que portem a la Fira. Portar coques de Perafita i anxoves de l’Escala està molt
bé, però si mirem realment el que fem és perjudicar al comerç local perquè de
coques se’n pot trobar a molts forns i segurament molt millors que les que ens
porten de l’Osona. Pel que fa a les anxoves,
ja no ho tinc tan clar perquè l’oferta a casa nostra és força
limitada. Aquest és un tema que ja he
tractat en reiterades ocasions i no vull tornar a incidir en això. La gent que
em segueix a través de les xarxes socials ja em coneix la meva opinió sobre
aquest tema.
En la darrera edició de la Fira de Vilanova vaig poder copsar un canvi de
posicionament territorial dels seus polítics d’una forma manifesta. Aquesta
mostra comercial marcava una clara implicació amb l’Eix Diagonal que aplega les
ciutats que uneix aquest eix vial al voltant de la C-15 ( Manresa, Igualada,
Vilafranca i Vilanova i la Geltrú). Els respectius batlles van estar presents a
la inauguració. A l’estand del consistori s’apostava clarament per aquest nou
marc territorial que trenca clarament amb la Vegueria Penedesenca i obvia
totalment qualsevol possibilitat de creixement del Penedès Marítim que de
moment en el seu nucli inicial aplega les localitats de Cubelles i Cunit.
Fa anys i panys que estem batallant per la Vegueria Penedesenca que aplega
el territori històric del Penedès. Vilafranca i els municipis de la seva
rodalia aposten fort per aquesta opció territorial. Pel que fa al Baix Penedès
les primeres veus a favor se senten de Llorenç del Penedès en amunt. A la resta
trobem una mena de debat ambigu entre Camp de Tarragona o Vegueria Penedesenca.
Aquesta dualitat és artificial perquè
crec que la majoria dels seus veïns no s’ha plantejat mai si encabir-se en un
lloc o en un altre, simplement són del Vendrell.
Els polítics fins ara ens prometin somnis i meravelles per al nostre futur
més o menys immediat. La crua realitat s’ha imposat i ha posat fi a aquest país
de promeses i il·lusions. Ara només els queda el recurs de jugar amb els termes
territorials. Ara la culpa de l’incompliment de totes aquestes cartes als reis
són els nostres llaços territorials. Ara que ja no tenim ni un coixí on poder
somiar ens estan venen la moto que el que hem de fer és canviar de lloc o
posar-li una coixinera nova per poder pujar cap al paradís. Allí estarem
lliures de càrregues econòmiques i podrem gaudir d’un estat de benestar quasi
gloriós.
Aquí vivíem feliços sent penedesencs, però ubicats dins la província de
Tarragona. Fa uns anys va començar el moviment per la defensa de la nostra
identitat. Eren temps d’integrar-nos dins la Vegueria Penedesenca i juntament
amb Vilanova i la Geltrú i Vilanova i la Geltrú i la seva contornada havíem de trenca l’esclavatge a la que ens sotmet Tarragona. Llavors van
sorgir un sinuós moviment contrari que apostava perquè els vendrellencs havíem
d’estar al Camp de Tarragona per estrènyer els nostres llaços amb la capital de
la província. Enmig d’aquest debat que s’ha viscut amb més o menys intensitat
va sorgir el tema de la independència nacional. Vist aquest raig que ens
il·luminava el nostre camí cap al futur
vàrem aturar els nostres debats de patí d’escola i vàrem començar a
treballar amb aquest objectiu. Mentrestant ens vàrem treure de la màniga la
solució del pacte fiscal que era una mena de punt equidistant entre els uns i
els altres. Però la seva artificialitat aviat se’n va anar en orris per la
pressió popular i per la resposta popular de la manifestació del passat dia 11
de setembre a Barcelona. Si Vilanova es busca el del futur apostant per aquestes noves ciutats,
nosaltres si ens comparem amb els nostres veïns tenim molts punts per sortir
perdent. Sempre ens queda Valls, però ja ens cau una mica lluny. La nostra relació històrica amb l’Alt Camp no ha estat mai gaire forta. Només ens
queda tocar de peus a terra i ser una comarca integrada dins l’Àrea
Metropolitana de Barcelona. Ara per ara és el que millor ens pot passar. Article publicat a l'Eix Diari la setmana del 19 de novembre i al Diari del Baix Penedès el 23 de novembre del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada