Temps era temps en què els habitants d’un poble havien d’anar de local en
local perquè de tant en tant canviava el local de l’escola. No hi havia diners
per més i la quitxalla havia de canviar segons el preu i la disponibilitat de
llocs dins la localitat. Llavors es van començar a notar els primers signes del
que més tard serien les vaques grasses i l’administració construïa una escola
per als menuts del municipi. Evidentment aquesta jovenalla havia de practicar
un esport. El segon torn era aixecar un pavelló cobert on tindrien lloc els
seus esdeveniments esportius i culturals. Per altra banda, els avis que sempre
quedaven al bar del poble van començar a demanar el seu local social propi on
portar a terme les seves activitats. Les èpoques de bonança propiciaven que
aquests petits somnis es convertissin en realitat. Els casals i esplai d’avis
començaven a proliferar arreu moguts per aquesta alegria de la resta de la
ciutadania en un món on res s’acabava. A partir d’aquí van sorgir les diferents
entitats que també volien un espai. De mica en mica anàvem construint aquest
futur invertint els diners del present i els del futur per uns quants anys. Ara
quan ja hem arribat a la piscina climatitzada, a l’escola de música i a les escoles
bressol per tots els barris hem descobert que tot això no es pot mantenir. Que
aquests diners que ara ens correspondrien ja fa anys que ens els varen gastar en algun nou projecte. Però el més trist
de tot plegat és que ja no tenim ni diners per a pagar el seu manteniment,
perquè la gent ja considera fer esport o anar a teatre com un luxe que en
l’actual situació no ens podem permetre pas. Els nostres polítics que ja fa
anys que no volen deixar la cadira i es busquen qualsevol excusa per
mantenir-se en el poder es possible que ja fa uns pocs anys que intuïen tota
aquesta política era una gran trampa a mig o llarg termini, però havien de
guanyar eleccions. No podien mostrar cap mena de variació en aquesta política
per captar vots. El problema que com ningú polític ha volgut ni ha sabut
reaccionar a temps. L’única cosa que
han fet és externalitzar serveis per
retardar una mica la caiguda i aconseguir, en el seu moment, quatre rals per
tapar algun forat en un altre tros del pressupost. El nostre futur ens posarà
al seu lloc i ens tocarà tancar equipaments que no podem mantenir. Alguns dels
quals de difícil recuperació. Tothom calla ningú diu res, però els silencis són
sospitosos en els moments actuals. Haurem de fer uns pas enrere i potser ens
tocarà reviure alguns dels episodis dels nostres pares i avis que ens
explicaven a la vora del foc quan algunes infrastructures només es trobaven a
les grans ciutats..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada