Any rascaculs

 

Aquesta és una paraula popular utilitzada a les terres de Lleida per denominar dins els jocs infantils aquells que pujaves per uns esglaons fins dalt de tot i després et llençaves avall per una rampa amb els dos braços. Una mena de Dragon Khan, però amb altres temps i altres tecnologies molt més austeres. Aquest any que deixem enrere es podria anomenar perfectament any rascaculs perquè la nostra societat continua baixant en aquesta rampa fins que algun dia, esperem que no molt llunyà acabarem quasi tots amb les nostres natges ( una paraula massa complicada pel lloc que designa)

La turmenta perfecta cada dia es deixa notar més intensament en la nostra realitat quotidiana. El que fins fa uns mesos eren especulacions que acabava amb “això no podrà ser”, han superat les previsions més pessimistes. Els afectats confien que la cosa s’aturi aquí i no vagi més enllà d’aquesta línia vermella que ja fa dies que ha creuat.

En un any en què hem viscut dues vagues generals i unes eleccions autonòmiques que tothom recorda perfectament s’ha vist clarament que cada dia els partits i sindicats principals van perdent pes específic per deixar pas a noves idees i formacions que van entrant amb força el panorama de la sobirania popular.

En aquesta comarca hem seguit treballant per eradicar el top manta de les nostres costes. Un tema d’hipocresia social i política per unes persones que tot i que es fa la vista grossa perquè continuen residint a casa nostra no se’ls dóna la possibilitat de guanyar-se la vida d’una forma legal ni tan sols alegal. Es poden destruir centenars i milers de productes confiscats als seus protagonistes, però el problema hi continua estant. Només és qüestió de voler-ho veure o mirar cap a un altre cantó.

Aquest fet anterior ha estat objecte d’algun titular més o menys encertat, però el que ens passa molts cops per alt, encara que la majoria de ciutadans ho traduïm en petits comentaris de carrer o d’ascensor és el gran moviment que hi ha en l’obertura de nous establiments, en molts casos de caràcter familiar.

Tothom sap que aquest moviment no és fruit d’una riquesa en la societat, sinó tot al contrari. Són moltes les persones que vist que no els truquen de cap oficina de treball, tenen la sensació que molts dels currículums enviats van a parar a les escombraries i els seus amics i parents ja no poden moure més fils han pensat en crear un propi negoci amb els diners de l’atur i algun préstec que el banc els ha donat amb moltes garanties.

Alguns d’aquests herois anònims que lluiten per la seva simple supervivència acaben creant un negoci que els permet viure d’una manera senzilla, però conservant la il·lusió que és el que al final de mes és el que més enriqueix.

La nostra comarca que durant molts anys ha estat en un silenci consentit recupera aquells moviments en defensa del Sanatori, en contra de la privatització de l’aigua al Vendrell i en contra del pas del TGV per la nostra comarca  que abans d’aquest segle tenien el seu pes social. Amb  el nou segle i les vaques grosses de la construcció i els seus derivats ens havia posat a tots en el camí de la felicitat consentida. Ara quan els somnis s’han esvaït i la realitat va entrant amb força trencant moltes il·lusions amb peus de fang, la gent i els votants, que és el que realment interessa, ha tornat a demanar allò que els pertoca.  Vaig participar intensament en el tema de l’escandalosa pujada del preus del Patronat d’Esports Municipal del Vendrell. Va ser tot un màster per mi que va suposar un esglaó més en l’ofici de manobre en la  pedrera de la premsa comarcal durant més de 13 anys. Aquest pot ser el principi d’una manera de fer que ens retorni a les darreres dècades del segle XX. S’han acabat les vaques grasses. La nostra societat actual és insostenible i els polítics no ho volen acceptar ni hi volen posar remei real. Aviat arreu hi haurà noves sorpreses. Moltes són les persones que ja no tenen por a perdre res. El dipòsit de benzina va perdent contingut de mica en mica enmig del silenci social. Els polítics ben trajats ens volen enlluernar en miracles irreals. Només cal esperar quan serà la propera cita. Les xarxes socials fan la resta. Seguim baixant pels rascaculs. Fins quan? Per cert que l’any que ve siguin com a mínim igual de bo que el que deixem enrere. Article publicat a l'Eix Diari a partir del 27 de desembre