Aquests dies que tenim al davant serveixen per trencar el dia a dia, la
nostra rutina. Ara que tenim l’oportunitat de trencar la monotonia hem de
recordar una mica allò que ens acompanya sense fer gaire soroll. El primer
element que trobem és quan escoltem el so del despertador. Un altre cop tenim davant nostre la rutina
de sempre. Arribes a la cuina i tens un calaix ple de terrines buides de xató i
gots de plàstic dels diferents esdeveniments populars del Vendrell i comarca.
Preparés l’entrepà per estalviar-te uns pocs euros al dia. Obres la porta i vas
i el proper pas és prémer el botó de l’ascensor, et trobes gent nova. Potser
provindran del pis de sobre que pertany
a una entitat bancària i que està ocupat des de fa uns mesos. Tothom sap que
agafen l’energia elèctrica de l’enllumenat públic, però cada cop que els
tècnics de l’empresa treuen la connexió al cap de res ja torna a estar igual.
Ja no val la pena dir res. A la fi i el cap la comunitat tampoc ha de pagar el
seu consum. La bústia del carrer torna a estar plena de propaganda de diferent
tipus. És qüestió d’agafar un cop els papers i posar-los en el primer
contenidorque trobes en el teu camí cap alguna part. El passeig continua, en
comptades ocasions pots trobar professionals
de tota la vida com els escombriaires, que abans sempre et donaven el
bon dia. Ara de tant en tant en pots trobar algun atrafegat, però és una “rara
avis”. A canvi, si que pots trobar algun veí matiner que amb la seva escombra
deixa la vorera de la seva casa ben neta. Et vas creuant grupets de nens que
van al institut aprofitant els darrers minuts per repassar la lliçó o escoltant
amb auriculars alguns dels èxits
actuals. Són poques les persones que et trobes amb el diari a la mà. La crisis
també es deix notar en aquest gremi. Sempre et trobes la mateixa gent i quasi
al mateix lloc. Sembla com si estiguessis atrapat en el temps. Un dia trobes
que van un pèl més ràpid i altres cops més lents en el seu trajecte.
Caminant pots anar trobant alguna bústia que els més grans encara recorden
de quan s’enviaven moltes cartes. Ara tot és fa per mitjans virtuals. N’hi ha
alguna, però cada dia són menys els seus usuaris. Pel que fa a les cabines
telefòniques ja han desaparegut quasi totalment. Si mai necessites parlar amb
algú i no tens mòbil, el millor sistema és negociar amb algú que tingui aparell
que te’l deixi durant una estoneta. Trobar una cabina tot un encert.
En un municipi com el Vendrell si plou és tota una odissea. Entre els fanals
plantats al mig de la vorera ja és ben complicat per les persones que no estan
en el grup de mobilitat reduïda o no porten un carret de nen petit. Estem
parlant de la part nova del municipi que pot tenir uns 50 anys i menys. En el
casc antic encara es pot trobar una justificació però en les noves barriades
com més modernes menys justificable ho
trobo.
La rutina del dia a dia, de les persones que es alleugereixen la marxa
davant dels cartells per esbrinar si hi
ha alguna novetat al municipi o alguna proposta interessant. Quan troben alguna
oferta temptadora en prenen nota o
directament fan una foto amb les noves tecnologies. Un dels punts on la gent fa
una curiosa trajectòria és davant de la portalada petita de l’església per
veure si hi ha alguna esquela penjada. Si detecten moviment, alguns s’hi
apropen per esbrinar qui ha estat el proper.
Camins de persones que es creuen amb finalitats ben diferents des de
l’escola fins el qui han quedat una colleta per anar a donar un tomb per la
muntanya a peu o en bicicleta.
Si aquesta rutina la fas gairebé a diari percebràs petits canvis en el
municipi que amb el temps s’aniran
consolidant. En canvi si passes pel Vendrell un cop cada trimestre veuràs
importants novetats en els nous establiments oberts que molts duran massa poc
pel que seria raonable. Persones que proven sort i al cap de ben poc han de
tancar perquè el negoci els hi resulta insostenible. Si els escoltes et parlen
de plans d’empresa. M’agradaria saber qui fa alguns d’aquests plans perquè hi
ha negocis que poca cosa poden arreplegar. Un cas flagrant és el dels cigarrets
electrònics que en poc temps s’han posat uns cinc al Vendrell. Al cap de poc
temps ja veus que la realitat s’ha acabat imposant i la majoria han s’han vist
obligats a tancar. Efecte normal davant aquests excessos.
Rutines de gent que a les 8 del matí llença la brossa quan hi ha un cartell
ben clar que posa que l’horari és de 20 a 22 hores. Suposo que encara no saben
interpretar la possibilitat de tenir 12 o 24 hores al teu rellotge. Històries
de gossos que surten a passejar i on es pot comprovar el civisme del seu amo
quan l’animal compleix amb les seves necessitats. Dia a dia, moltes petites
històries que es repeteixen quasi idènticament a l’anterior. Signes de vida i
de moviment. Petites històries que passen desapercebudes però en molts casos et
fan encetar el dia amb un somriure o una petita dosis d’impotència. Ara és
Setmana Santa o bons, dolents, treballadors, jubilats i aturats es poden
permetre el luxe de trencar amb les seves rutines. Això dura ben poc, aprofiteu
com més us agradi i que el temps ens acompanyi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada