Fa uns pocs anys
que aquest és el meu lema. Estudiar per què? Arriba que un punt entens
perfectament que el fet d’estudiar més o menys no és sinònim de trobar una
millor feina, ni tan sols de trobar feina. ¿Quants currículums curosament
elaborats i cartes de presentació estudiades al detall han passat per la
destructora de paper en els millors dels casos sense que ningú ni tal sols hi
donés un cop d’ull? Potser l’auxiliar de serveis va tenir el detall de donar
una ullada a allò que posava tan
analitzat en aquella màquina de destruir paper i mai més es va saber res més.
El protagonista d’aquest document cada matí s’aixeca esperant que l’esforç
emprat per elaborar aquests documents que són com les seves boles dins el bombo
de la loteria feina hagin tingut un
mínim profit. Doncs aquesta persona hauria de saber que tot allò que va fer amb
la il·lusió més gran del món va acabar dins una bossa negre del contenidor
juntament amb altres moltes esperances amagades entre línies.
Si donem un cop
d’ull als postres manaires, Iceta, Colau o l’actual Puigdemont que no té el títol de periodista ni
tampoc va acabar la carrera de
filologia catalana ha arribat al màxim càrrec d’aquesta autonomia amb vocació
de república autònoma.
Només cal anar
donar un tomb a moltes franquícies que tenim al nostre voltant i veurem com
periodistes, filòlegs, enginyers, historiadors, mestres i mil altres coses més
es dediquen a vendre faldilles, pantalons, neveres i el que faci falta per
subsistir.
Molts d’aquells
que en el seu moment van preferir anar a reunions de partit, enganxar cartells
del seu líder o fer campanya als barris més rics de la ciutat avui en dia no és
res d’estrany que te’ls trobis de director general, conseller, cap d’alguna cosa
o coordinador de ves a saber què. Si el Montilla va arribar a president de la
Generalitat vol dir que tothom hi pot arribar. Una persona amb un carisma mínim
i un català bàsic, però evidentment el seu mèrit era dominar les bases del
partit que era el que importava per a la seva fita. Ara està estacionat al
Senat amb uns privilegis que molts d’aquest país amb una gran formació i unes
qualitats innegables mai hi podran arribar perquè s’han pogut permetre el luxe
de dir i escriure el que pensen al llarg de la seva vida.
Persones que
s’han passat nits i nits estudiant la intocable Constitució Espanyola i totes
les lleis que hi depenen per acabar cobrant 800 euros al mes i sempre obeir a
algun il·luminat amb carnet.
Molt més fàcil ho
han tingut aquests gerents que sense ofici ni benefici han estat encastellats
dalt de tot amb sous de més de 2.500 euros per compromisos que cap altre
persona no pensa desmuntar, no sigui que l’equilibri de l’empresa vagi en orris
i els intocables perdin els seus privilegis sagrats per ser qui són i poca cosa
més.
No penso estudiar
ni per escriure articles als diaris, ni per participar en els debats ni tan
sols per donar conferències. Avui en dia hi ha moltes mans anònimes que t’ho
posen tot mastegat a uns preus assequibles. Encara que tot sigui un gran
muntatge, la veritat és que de cada a la galeria saben quedar molt bé i el
públic aplaudeix que és el que importa i després a sobren et voten. Què més
vols? Hi ha articulistes virtuals i de paper de caire polític que els hi
coneixes la vida i miracles. Quan els llegeixes mai haguessis pensat que
aquella persona hagués arribat a ordenar tan pulcrament aquelles paraules, però
segurament només ho deu signar. Algun becari mal pagat hi deu haver perdut una
bona estona escrivint per signatures alienes.
Una societat que
per arreglar els seus problemes estructurals només pensa en fer anar la policia
i en crear normativa que després no aplicarà. Administracions públiques
regentades pels mateixos de sempre, alguns amb una formació residual i una
corrua de treballadors interins que cap polític ha tingut el valor de
fer-los-hi unes oposicions com Déu mana per assegurar el seu lloc de treball i
permetre que la seva provisionalitat s’allargui anys i anys. Els més afortunats
encara els hi fan un concurs de mèrits a mida per quedar bé amb els interessats
i a la resta doncs paciència i ser bon nens i a no perdre mentre veus com la gent de partit o amb contactes puja
amb ascensor només notes que el teu pas de ruc català ja no saps si va endavant
o endarrere. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Eix Diari i Baix Penedès diari a partir del 26..16
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada