La televisió
pública catalana i els seus contertulians han estat els grans beneficiats de
l’allau independentista a casa nostra. Des del programa els Matins fins el .Cat
sempre hi havia excusa sortia el tema d’una o altra manera.
En la nostra
societat ja no tenim tan ben definit el personatge del bo i el dolent de la
pel·lícula. Tothom com en els jocs de roll tenen coses bones i coses dolentes
en la seva personalitat. S’ha de triar el gra de la palla. De petits a l’escola
ens ensenyaven a memoritzar dades: reis, ossos, muntanyes, mars i mil i una
cosa més. A mesura que ens anem endinsant per la vida anem descobrint que la
gràcia de tot plegat no és tenir moltes llistes, el google t’ho proporciona amb
un sol clic. Cal saber discernir el que
interessa del que no ens escau tant.
Abans la gent
vivia més al marge dels polítics, però avui en dia des del president del Govern
fins al regidor del teu poble el pots seguir de prop a través d’eines tan
fonamentals com el twitter. Una piulada desencertada pot costar la dimissió del
càrrec públic. S’ha d’anar amb peus de plom per no aixecar gaires sospites.
Tots els
personatges que tenim al nostre davant tenen una part bona i una dolenta,
alguns ho tenen en uns percentatges molt desproporcionats. Altres són més
ajustats, però en un moment o altra de la trama poden evolucionar cap un punt o
un altre.
En aquest joc no
hi ha ni bons ni dolents, tothom defensa el seu paper davant la resta de
jugadors. Els colors que s’hi presenten
estan plens de matisos, ja no es blanc o negre com fins fa uns anys. Ara hi ha
diversos eixos que marquen la política que no sempre coincideix amb
l’independentista. Fins i tot per arribar a la fita ens hem valgut dels
dolents.
Tot aquest tema
fins ara ens ha anat molt bé perquè en certa manera ens hem oblidat una mica de
la crisis i les retallades i hem anat tots corrent a la porta de la
independència a buscar aixopluc. Aquesta sortida ha beneficiat a tots dos
bàndols: els que la reclamen i els que s’oposen tàcitament. A base d’anar
tensant les cordes i forçant el discurs el nombre de votants d’una opció o una
altra ha anat creixent.
Vist el que hem
vist encara ens queda molt per arribar-hi perquè les dues postures són
antagòniques, tot i que ara mateix tenim un acord que sustenta un govern a la
Generalitat.
De moment hem
qüestionat la realitat de transició espanyola. A partir d’aquí es pot
anar evolucionant tenint en compte totes les parts implicades. El que costa més
en un país d’evolucionar és la mentalitat de la seva gent, però tal com està el
patí més o menys meitat a favor i meitat en contra, potser que per algun
esdeveniment consensuat o inesperat una part d’un grup de votants passi a
l’altre costat de la balança.
La solució en el
fons no és que siguem o no independents sinó que els nostres manaires encara
que a la mateixa taula dels bons o
dolents arribin a acords amb dos dits de front. Construir aeroports a Castelló
és tan poc útil com a Lleida amb una freqüència aèria que fa pena. Entre els
uns i els altres ens estem carregant les rodalies de la Renfe. No tothom dorm a
Barcelona i treballa cada dia a Madrid. No té cap sentit que uns quants trens
cada dia feiner vagin de l’Arboç a L’Hospitalet de l’Infant potser que arribin
a Vilafranca del Penedès i Tortosa. Qui ha darrere les autopistes que ja fa
anys que les hem pagades amb escreix i encara ens toca abonar el peatge? No cal
que ens venguin pomades per a tots els mals, sinó que mentre no siguem
independents facin una política amb cara i ulls adaptada a la majoria que no és
pas la que viatja amb AVE cada dia. A veure com evoluciona aquest pacte entre
dos perfils de votants units per la independència. A uns se’ls veu, als altres
se’ls intueix, però tots compten per tirar endavant. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Eix Diari i Baix Penedès diari a partir del 19/1/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada