La nostra comarca
del Baix Penedès presumptament no està a l’alçada turística d’altres indrets de
Catalunya. El més notable és Barcelona on ja ha aparegut algun rastre de
turismofòbia. La veritat és que la situació crítica ja fa dies que dura i
trobem moments que la cosa és força greu. Imagineu-vos viure tranquil·lament en
un pis al costat de la Sagrada Família o del mercat de la Boqueria. Els primers
dies pot fer gràcia, però arriba un punt que anar sortejant turistes per la
vorera o veure com pel teu carrer passen 10 vegades més de vehicles que dos
carrers més enllà resulta preocupant. Però aquest fet també és nota en el preu
perquè els habitatges cada dia pugen de preu i si ets propietari no tens aquest
problema, però segurament si ets inquilí veuràs com de tant en tant es puja
considerablement el preu del lloguer fins a una situació insostenible. Persones
que de tota la vida han viscut en espais turístics d’una manera o altra estan
convidats a tocar el dos i buscar un altre lloc de vida perquè com moltes coses
a la vida aquest fenomen està bé, però un excés genera tot el contrari.
De moment en el
nostre Vendrell estimat aquest problema no el tenim. A part d’un parell de
setmanes a l’estiu i la segona part de Setmana Santa que entre segones
residències i turistes la cosa augmenta considerablement, la resta de
l’any tret d’algun cap de setmana
puntual amb algun dia de pont afegit s’hi està força tranquil.
El nostre
problema amb el turisme l’hem tingut però d’una manera i forma que encara ens
afecta indirectament.
El turisme a casa
nostra va servir per omplir unes quantes butxaques a la dècada dles 70 i 80.
Persones que treballant uns tres o quatre mesos de l’any podien veure amb certa
comoditat durant la resta de l’any. En aquelles èpoques els nostres visitants
temporals venien amb la cartera plena i això de les neveres portàtils a la
platja eren excepcions que no havien arribat a la generalització d’avui en dia.
Aquest recurs
fàcil que anava acompanyat per un boom en la construcció que no preveia ni de
bon tros el que va passar a la segona meitat de la primera dècada del segle XXI
ens ha portat en aquesta situació de pobresa general. Tot això amb l’actitud
d’una classe política que anava vivint del present i l’única cosa que feia amb
vistes al futur eren plans que quedaven al calaix per a l’estudi dels
historiadors del futur. La gràcia era tenir contents a quatre de sempre i no
tocar gaire coses per no trencar aquest equilibri on no sempre guanya ni la
majoria ni qui te raó. Simplement el poder és per qui està més proper al
govern.
Un cop asseguts a
taula amb perspectiva veiem com el turisme que tenim no és dels qui més despesa fa al seu lloc d’origen. Molts els
tenim aquí perquè no poden anar a un altre lloc més mediàtic com Salou i
Sitges. Alguns també venen directament per la tranquil·litat que aporta la
nostra contrada i per la seva excel·lent situació a mig camí de tot arreu.
Entres els qui
feien de cambrers i de paletes ja tenim ocupats a la meitat dels nostres
treballadors, no calia que tinguéssim indústria que possiblement cobrarien
menys que els professionals de la construcció i haurien de treballar més que
els senyors dels bars i restaurants.
Aquí ens hem
quedat. Els polítics d’aquells temps són els mateixos que ara amb noms i
cognoms. El seu estol de seguidors i fidels ja s’han anat col·locant en un lloc
o altra i han deixat sols als líders per tirar endavant aquest projecte que ja
fa dies que ha quedat obsolet. Els fills d’aquests líders locals han muntat les
seves propostes alternatives. Eleccions
a eleccions van robant regidors a aquests cabdills locals que estan perdent poc
a poc pes específic en la nostra societat.
La solució és
complicada, però a partir d’on estem tot ha d’anar bé. Ja hem tocat fons i només
ens queda pujar a més o menys velocitat, però sempre cap amunt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada