dijous, 29 de juliol de 2021

Un govern que hipoteca la propera legislatura

 


El Vendrell al llarg de la seva política en aquest tombant de segle ha practicat una política amb uns trets claus que no ha permès distingir quin govern estava davant del consistori. Es podria dibuixar a través d’una ratlla recta amb petites dents de serra amunt i avall per anar despistant al personal, però la seva essència es  manté intacta i vigent.

Una de les grans estratègies de la política local és passar el mort a la propera legislatura fins que arriba un dia que la pilota es fa tan gran que llavors ja s’han de prendre mesures dràstiques com no pagar i que els jutges decideixin a la propera legislatura o simplement pactar amb el contrari  quan veus que la cosa pot anar en maldades als tribunals. Fins ara els diferents grups que formaven el consistori s’ho anaven combinant. Uns feien i els altres miraven a un altre costat i la vida seguia. Un dia per uns i un altre dia per uns altres. Però cada dia els qui filtren les informacions municipals estan més al dia de tot. En aquest punt és quant s’incrementa la pressió sobre l’oposició que si vol aspirar a alguna cosa ha de començar a mirar al punt d’interès i deixar de fer l’orni.

En tema personal portem dues legislatures per aconseguir una Relació de Llocs de Treball (RLT) d’un ajuntament modern i de moment es va fer una mena de transcripció pretensiosa de la realitat existent. El resultat és tan optimista que els polítics no la volen ni  ensenyar-la als representats legals dels treballadors. Hi ha justificacions que ja no es poden assimilar ni amb vaselina de la bona.

Un altre dels greus problemes que té aquest ajuntament optimista és que més d’un 70% de places de llocs claus avui en dia com a l’Eina o a benestar social que haurien de ser la base d’una política presumptament optimista les polítiques està format per persones amb subvenció amb una greu inseguretat laboral que aquesta situació genera. Ja fa anys que aquests llocs de treball s’haurien d’haver convertit en estructurals dotant les seves places amb funcionaris de carrera amb un salari i una seguretat que aportés una plantilla coneixedora de la realitat i preparada per buscar les millors alternatives per donar un cop de rumb adequat a aquestes polítiques tan bàsiques en aquesta vila.

Actualment la subvenció és la clau  econòmica de la majoria d’aquests  departaments amb els riscos i inseguretat que això suposa per als treballadors i que també pot derivar en els usuaris d’aquests serveis públics. 

Aquesta RLT del segle XXI fruit d’un treball tècnic coherent i lluny de les directrius polítiques subjectives i la transformació d’aquests llocs de treball en estructurals haurien de ser els pilars d’aquests legislatura que ja ha superat el seu equador, però ja s’ho faran venir bé per deixar  la clau de l’aplicació d’aquest tema per la propera legislatura. Moltes reunions o propostes de trobades per tornar a començar al mateix lloc de la sortida i molt paper mullat i hores perdudes quan no hi ha una voluntat real de solucionar el tema.

Evidentment aquest tema quedarà aturat esperant que una a la propera legislatura algun virtuós de la política es posi a treballar seriosament en el tema. Una cosa si que tenen clar els nostres representants polítics és hipotecar les properes legislatures amb l’excusa clàssica  de noves inversions i millorar els serveis. Els sis milions de les obres del Tabaris i rodalies ens ha agafat a contrapeu. Només tocar seguir endavant intentant fer una política que ens permeti assegurar una nova legislatura al govern per seguir remenant les cireres i seguir amb la política de l’escombra cap endavant i anar fent fins que salti l’automàtic.  En una administració d’administratius mal pagats es necessiten tècnics consolidats per mantenir un política eficient per sobre dels diferents colors que van ocupant el govern. Ells passen, però els treballadors i els ciutadans es queden en el lloc esperant que algú accedeixi i escolti les seves peticions. Una ciutat amb mentalitat de poble com el Vendrell ja fa anys que necessita educadors de carrer com a inherents a la seva idiosincràsia. No és cap luxe. És una necessitat. No podem fer cartes als reis cada any demanant educadors de carrer a alguna administració a veure si ens fan cas i deixen anar uns calerons. Haurien de ser estructurals. Igual que hipotequen la propera legislatura per fer unes obres més que qüestionables doncs també s’haurien de preocupar dels problemes reals de la societat local perquè els sigui més lleu tota l’herència política als següents.