De mica en mica comprant a les grans superfícies ens hem anat carregant els pagesos de casa nostra. Quasi bé ja no en queden i els pocs que hi ha ho fan amb altres feines o esperen alguna oportunitat per poder deixar les terres i guanyar-se les garrofes en 14 pagues sense haver de mirar cada dia al cel a veure si aquell dia no ho perdran tot.
Això ha provocat que cada dos per tres els nostres boscos que cada dia són més grans vagin ocupant que fins fa poc és treballava. Ja no es volen bancals en muntanyes, sinó que la poca agricultura que tenim se centra en terrenys planers, sense complicacions per accedir tot tipus de màquines que fan cada dia més coses en benefici del pagès que pot dedicar el temps a altres coses.
Tots aquest espais de muntanya òbviament han estat ocupats per jabalins, conills i altres animals que fins fa quatre dies estaven en un equilibri natural, però en les darreres dècades estan agafant força i ja no els fa por res ni ningú. Es poden presentar en qualsevol moment a la plaça del poble sense que res els pugui aturar. De mica en mica els que hem anat creant abandonant els cultius perquè ja no eren rendibles. Per altra banda, la nostra vida ja està programada en les 14 pagues i les vacances d’un mes. Una política que molts pagesos no poden aconseguir perquè es cobra i es paga segons el mercat. Això és una cosa que es pot anar controlant, però el problema és que els que obtenen dels productes de la terra són els mateixos que fa 20 anys i els despeses en maquinària, producte fitosanitaris s’ha multiplicat per 5, llavors la resposta natural és aquesta que molts prefereixen treballar en una gran superfície en un horari controlat qe no pas passar dies i dies sense poder descansar perquè hi ha feina que no pot esperar perquè, en la natura no hi ha feiners ni festius, la gràcia és que moltes coses poden esperar un dia o dos, cosa que molts cops no passa en el món dels pastors que és molt més fotut.
De mica en mica ens ho estem carregant tot, potser d’aquí uns anys haurem de comprar les bledes al preu que avui abonem per un llamàntol pescat a l’altra banda de la terra, però això és el que tenim.
Només cal veure la Bisbal del Penedès que viu allí la seva posició privilegiada amb la logística. Una feina que dóna feina mal pagada i poc segura a moltes persones que han trobat la combinació entre caseta a la urbanització i feina en aquestes nous com la solució actual a la seva vida actual, però esperem que algú no s’enamori d’un altre lloc i dins aquestes naus hem de guardar tancs de l’exèrcit espanyol que no saben que fer-ne.
Cada dia es més difícil salvar la nostra agricultura, però s’ha d’apostar per la producció de qualitat. Res de fer litres i litres de vi a qualsevol preu que després veurem més barato que un sifó en un supermercat de carretera. Hem de canviar el xip. No necessitem ni grans estudis ni tonteries d’aquestes sinó voluntat i ganes de fer les coses d’una altra manera perquè alguns ja ho han fet a casa nostra i van rutllant i cada dia van ampliant i saben que és el que s’ha de fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada