En aquests
moments en què encara està viva la regularització de les diferents
administracions públiques per convertir el personal laboral en fix després de
certa desídia d’algunes entitats per aquesta obligatorietat legal que anava
passant fins el moment que l’Estat ho va arreglar per la via legal, sense
excuses.
Per altra banda
en els darrers anys i en els que vindran han començat a jubilar-se els primers
funcionaris que començaven a donar consistència i formar a un ajuntament. Abans
amb un agutzil, un parell de senyors a cobrar i a pagar i algú que ho deixes
per escrit n’hi havia prou. Un Ajuntament era una petita empresa quasi familiar
que s’encarregava que per la nit els fanals públics estesin encesos i per les
llars tothom tingués aigua per beure, cuina i higiene i poca cosa més. Llavors
es recaptaven contribucions i algun impost més de carros, bicicletes i poca
cosa més per anar pagant les despeses dels treballadors del consistori que eren
majoritàriament minses i la gent es guanyava millor les garrofes fora de la
cosa pública. També hi havia la presó per aquells que tenien mà massa llarga i
anar fent.
Però després de
la dictadura la comarca va començar fer l’agost. A base de construccions
algunes legals i altres il·legals arribaven a la casa gran un munt de calers
que s’havien d’invertir en donar serveis perquè tothom demanava més coses. Algú
ho havia de gestionar. Això de les oposicions eren una cosa moderna perquè
tampoc hi havia tanta gent que ho
vulgues fer. Llavors s’escollia per
pedigrí de la família de l’interessat i colors polítics. Molts cops s’anava
a algun centre d’educació de la vila i es preguntava pels més espavilats per
poder fer una tria dels més preparats. També per endogàmia pura i dura “tinc una filla que no
sap que fer però potser serviria”, doncs miri que vingui demà i la contractem.
Molts pocs es
parla dels treballadors d’un ajuntament.
Quan es fa perquè com passa a la majoria de llocs els polítics passen
olímpicament dels representants dels treballadors i clar al final l’automàtic
salta, però ells van fer. No els importa res. Durant quatre anys se senten en
poder de fer el que vulguin i el
problema és que els que vindran faran el mateix. Els iguals els colors, tots
els pica l’eròtica del poder i alguns es que viuen en una torre d’ivori amb el
funcionari que els hi fa els informes a mida i l’empresa aliena que ho
justifica. L’emperador segueix despullat com diu el famós conte, però tothom és
feliç com vol.
Perdoneu per la
llarga introducció, però jo només volia desitjar el millor de la vida per una
persona amb qui he compartit més de deu anys taules enfrontades. Una gran
professional capaç de fer la feina al mig de la plaça del Mercat un divendres.
Persona que ha tingut que actualitzar-se molt sovint perquè la informàtica va
al seu ritme, encara que on estava no tan ràpida i efectiva com caldria
desitjar. Ells ha posat en paper i en arxiu tots els llibres d’actes i de
decrets des de finals del segle passat amb professionalitat cura i una lletra manual
inconfusible que és una meravella. Per les seva formació han passat més de 30
persones de totes les edats i condicions i ella com si fos la primera sempre ensenyant
cada secret d’un programa que només controlava ella i l’esperit sant (empresa
que el va dissenyar).
L’Esperança és
noble, discreta, legal, puntual, professional i sobretot és una d’aquestes
persones que el primer que penses és una bona persona sense el sinònim de tonta
que vol dir en altres casos, perquè l’Esperança feia la seva feina amb cura i pulcritud.
Molts cops l’han fet córrer, buscar coses peculiars i ella m’ha que no. No crec
que l’alcalde es faci la foto amb ella perquè no és mediàtica però ha estat
durant molts anys un dels puntals d’aquest ajuntament en què cada dia ens
coneixem menys i cada república és més independent. Ella tenia vincle amb
tothom per la seva feina, però mai no tenia un no ni una sortida fora de to. La
vida l’ha posat a prova i ella amb el seu somriure tímid l’ha superat sense
sucre ni crispetes, tal com és. Gràcies per tot Maria Esperança a viure la vida
i perdona pel rollo iincial però era el demano de la carta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada