Esclaus del subministrament elèctric

 

Després de l’enterrament  del Papa, la victòria del Barça en la Copa del Rei tot semblava tornar a la normalitat, però a aquestes hores a mig camí entre l’esmorzar i el migdia, de sobte la xarxa elèctrica va deixar de funcionar. El que en primer moment podia ser un problema proper a mesura que la gent anava investigant veia que la cosa s’anava ampliant en l’espai fins arribar a afectar tota la Península Ibèrica. De bon principi ningú sabia quina eren les causes que havien provocat aquest daltabaix. A mesura que l’electricitat no tornava la gent s’anava posant nervisosa. Les línies telefòniques estaven saturades. A vegades funcionaven i altres donaven error. Tot un misteri. En els primers moments tothom anava a assegurar el bàsic per poder aguantar els primers moments del tall. Les famílies procuraven reunir als seus membres, en especial aquells que es trobaven lluny de casa. El tren i el metro va deixar de funcionar. Només quedaven els autobusos que estaven plens a curull. Els taxistes van poder fer l’agost perquè la gent s’havia de moure, però alguns no van poder donar els seus serveis perquè no funcionava el gps. Abans se sabien moltes adreces, però avui en dia molts depenen de les noves tecnologies de localització per satelit.

Alguns supermercats van obrir, altres van tancar. En els primers la gent anava a buscar aigua i pa que era el més demanat. Molts edificis sense corrent elèctrica no tenien subministrament d’aigua a les llars perquè les bombes s’havien quedat sense subministrament. Les portes de molts pàrquings  no anaven pel mateix problema. Llavors era qüestió de recuperar aquelles claus de la porta que has de tenir  guardades en algun lloc i no saps ni on són ni com són. Anar provant o buscar un veí que tingui el joc controlat. Els ascensors no anaven. Un dia per fer esport pujant escales i de recuperar ràdios analògics de quan eren els nostres millors companys. Avui ho tenim tot electrificat i depenem d’aquesta força insible que  un cop més va demostrar la seva omnipresència en les nostres vides diàries. La gent de molts bars van haver d’optar per menjar coses fredes i preparades. No hi havia alternativa, però s’havia d’omplir l’estomac abans que quedà dejú.

Sobre les 15 hores per la ràdio de tota la vida es va anunciar que la cosa era d’envergadura i que afectava tota la península ibèrica. La solució podria venir entre les 6 i 10 hores perquè s’havia d’actuar per fases, començant pel nord i pel sud de la península amb l’ajuda del Marroc i de França. Poc a poc. Sobre les 18 hores ja es podia escoltar que alguns municipis de Catalunya anaven recuperant paulatinament el subministrament. Sense un ordre establert, però més o menys anava de les puntes nord i sud cap al centre, però no era general i en algunes localitats hi havia barris amb electricitat i altres a les fosques.

Es veien vehicles de bombers per les carreteres, per ajudar a persones que s’havien quedat atrapades en algun lloc. Hi havia policia al carrer. És un dels pocs cops que això passa. Perquè si que tenim molta polícia però que es vegi a la via pública ja és més difícil.

Hi ha gent que ho va passar malament i el que semblava un pur tràmit com esperar el tren a Sants per tornar a casa es va convertir en un malson. La família, taxis i autobusos va ajudar que la cosa no fos tan greu. El mòbil anava amb dificultat i no tots. Coses tan senzilles com un whatsapp es podia convertir en missió impossible. Però de mica en mica s’anava veient la llum al final del tunel. Els polítics van sortir tard i a vegades amb mal peu. Tothom esperava que algú mogués fitxa per anar al darrera, però faltava el primer digués alguna cosa amb cap i peus per saber que ens esperava amb claretat. A Tarragona es veia fum a la zona de la pertroquímica, però no tenia més transcendència.

Un dia per oblidar o per recordar que cada cap som més febles i en una guerra no cal que ningú porti una arma, ens treuen el subministrament elèctric i acabem tots malament incapaços de sobreviure a la nova realitat. Ha estat un avís en un dia normal a una hora raonable. Si això passa en altres circumstàncies no em puc imaginar que podia haver passat. Cada dia som més pobres i més dependents. Els avis tot això ho han viscut millor, les noves generacions els ha estat molt més difícil i potser ni ho han acabat dw pair. Seguim endavant, però millor connectats a les xarxes sinó estem vençuts per les circumstàncies.