El març del 2025 els
meteoròlegs havien descobert una borrasca okupa sobre el nostre territori. Els
radars havien detectat una taca de color burdeus a sobre del Delta de l’Ebre i
els científics no sabien determinar l’orígen d’aquest fenòmen extraordinari.
Van consultar la
intel·ligència artificial que, després de pagar les oportunes taxes, no va
saber esbrinar el motiu d’aquella sorprenent troballa. La culpa la tenia en
Trump i la seva política globalitzadora ja que, com a represàlia contra la
pujada dels arancels europeus sobre la importació dels productes agrícoles,
havia buidat el carregament de vi d’uns vaixells procedents del port de
Vilanova, formant una gran bassa de substàncies vitivinícoles a la costa
penedesenca.
La superfície era de
20.000m2. Els polítics de la vegueria Penedès van decidir posar una
barrera perimetral per evitar que aquesta gran taca s’escampés per la costa
catalana.
Els peixos afectats per
aquesta invasió líquida, espantats, havien fugit a un lloc segur per evitar els
efectes d’aquest nou ecosistema pressumptament alcohòlic.
Els primer símptomes eren
una disminució de la visió ocular, pèrdua d’orientació i espasmes. Alguns
exemplars ja havíen passat a la segona fase, on el descontrol s’apoderava dels
seus òrgans vitals i els anava degradant fins la mort. Alguns ja havien patit
els efectes fulminants de passar al més enllà.
Per això, quan els
especialistes van detectar la taca okupa a l’atmosfera, van declarar l’estat
d’alarma a tota la costa est de la península: des de Cartagena fins a Roses.
Als mòbils va començar a sonar l’alarma i ningú sabia quin era el motiu.
Als noticiaris ja es feia
ressò de la notícia encara que, com sempre, no tenien tota la informació
necessària i se situava darrere de la gran derrota de l’equip merengue a la
Champions. Evidentment, hi havia més seguidors de l’equip de l’Mbappé que no
pas dels canvis meteorològis imminents.
Una llevantada inesperada
va col·locar un núvol que havia carregat directament de la bassa improvitzada a
sobre del Delta de l’Ebre. Era un núvol molt característic, ja que era de
colors liles i violetes. Es movia amb certa irregularitat segons les normes
eòliques de la nostra península. Diguem que no anava fi.
El despertador de l’Oriol
marcava les 6 del matí. El seu esperit inquiet el va portar un dia més al
cotxe, per agafar la carretera de la Punta del Fangar. Un dia més, volia veure
com sortia el sol en aquell paradís terrenal al sud de Catalunya. Les seves
ganes, la seva voluntat, la seva inquietud, la seva energia vital l’havien
portat a recórrer 10km en cotxe sense haver realitzat un estudi personal
necessari i ràpid de l’entorn natural. Quan està plovent de valent, és
impossible veure la sortida del sol. És com remuntar un 4-0 a casa.
L’Oriol se’n va adonar quan
ja havia sortit del cotxe. Quan va treure la cama per fer el gest de sortir per
la porta, unes taques de color vermellós li van anar caient al camal dels
pantalons. Aquest fet el va despertar de cop! Tot seguit, va alçar una mica més
el cap i va veure que les gavines es movien al cel en ziga-zaga. També va veure
els flamencs estirats a terra amb les potes enlaire i movent el cap d’un costat
a l’altre. El verd dels ànecs collverd es va tornar burdeus. Els seus cants
estaven entrant en el que avui en diríem música urbana.
El més natural de tot
plegat era el far, que es mantenia amb la seva llum guiant els perduts per
aquell espai natural meravellós.
Llavors, se li va despertar
el sentit de l’olor al nostre protagonista i va intuïr un aroma peculiar, que
no era propi d’aquells ambients tant naturals. La seva memòria el va portar en
una trobada d’amics de tota la vida en un bar cèntric de Vilafranca. Taules,
ampolles, copes i... l’olor. L’olor. Aquesta era igual que el vi que aquella
nit els havia portat a recordar una joventut gloriosa.
No se li va acudir res més
que fer un tastet d’aquell manà que quèia del cel. Mmmm, xarel·lo, macabeu i
una mica de chardonnay...
Després va recórrer al
mòbil per esbrinar allò que estava vivint en primera persona. En una primera
cerca, va trobar l’anunci d’aquesta alarma, després de fer lliscar dues
pantalles amb el dit que parlaven d’esports i política mundial.
Va trucar al 112 i, després
de posar-lo 5 minuts en espera, li van dir que ells no tenien competències en
la matèria, que truqués al ministeri d’agricultura i pesca. L’Oriol així ho va
fer i va marcar el número de telèfon de Madrid. Allí li van comentar que
aquesta era una competència que estaven negociant i no sabien si era de Madrid
o ja pertanyia a Europa. Van dir que ells, de moment, estaven esperant la
publicació d’un decret que posés llum a la foscor sobre aquest tema tan
inesperat.
L’Oriol va veure que
l’administració no era una via efectiva i va decidir fer una publicació a les
xarxes sobre la situació peculiar que estava vivint. Al cap de pocs segons, li
va respondre un millenial amant de la metereologia, que li va comentar que
s’aproximava a la zona una dana de petites dimensions, però molt contundent.
Que tornés ràpidament a casa i que la natura s’encarregaria de resoldre aquest
cas peculiar d’una manera natural, tal com havia vingut. L’Oriol va fer cas al
jove i va tocar el dos ràpidament, cames ajudeu-me, cap a casa tot recollint
unes mostres d’aquest líquid tan especial.
Tot just arribar a casa, va
veure que el cel s’encapotava ferotgement, els núvols negres dominaven els
núvols violacis i va sentir un fort terrabastall de pluja i fort vent que
netejava la zona afectada.
Al cap d’unes hores, va
engegar la tele i va veure el ministre en roda de premsa explicant els fets
ocorreguts aquella matinada especial. Al cap d’unes tres hores, els efectes
colaterals d’aquesta pluja vinícola havien desaparegut en totes les espècies
vives. Només algun exemplar de granota, mostrava una mica els efectes ebris que
havia viscut. Però sota d’uns lliris, estava dormint la mona esperant que tot
tornés a la normalitat.
Els dies van passar i algun
sac d’arròs envasat que es venia d’una coneguda marca comercial, amagava en el
seu interior una petita dosi d’aquesta pluja amb grau. Evidentment, aquest fet
va passar en un poble petit de Valladolid. Ningú coneixia de primera mà el
motiu pel qual quatre persones que havien menjat paella, sense haver consumit
gens d’alcohol durant l’àpat, havien acabat amb un coma etílic a urgències de
l’hospital. Evidentment, es va difondre la notícia per les cadenes estatals.
Però la intel·ligència artificial, un altre cop, no va saber esbrinar el motiu
real de la embriaguesa d’aquestes persones que havien decidit un diumenge més
menjar paella per celebrar l’aniversari de l’àvia.
L’Oriol, atent a
l’actualitat informativa, es va assabentar al cap d’unes setmanes d’aquest cas
i va enviar un correu electrònic a les principals cadenes informatives
peninsulars per explicar d’on podia venir tot plegat.
Nou de cada 10 missatges
enviats, al destí van detectar que aquell era un correu spam i el van ubicar a
la safata corresponent. L’únic mitjà de comunicació que va interpretar
correctament el contingut del missatge del nostre protagonista, va ser una
cadena vinculada a la Conferència Episcopal Espanyola, que ho va publicar i
difondre en un apartat breu de la seva revista mensual.
Els buscadors de terrorisme
global americà van trobar aquesta notícia publicada i van identificar l’Oriol
com un pressumpte terrorista de grau superior. Ell no va descobrir-ho fins que
al cap d’uns quants anys volia visitar la zona 0 de New York i no el van deixar
entrar al país per pressumpte conspiració contra el govern americà. El fet no
va tenir més conseqüències i l’alarma que en aquell moment va sonar, la gent va
pensar que era fruit d’un virus informàtic.
Concurs Vins rebels 2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada