En aquelles noces entre l’Ahmed i la Maria Cinta i viceversa tot semblava normal. Els dos nuvis ja havien viscut les seves noces em una mesquita del nord del Marroc. La família, els convidats, els amics havien gaudit d’una gran festa durant una setmana. Des de dissabte fins el divendres quan es va donar l’agenda per acabada amb una programació digna dels més alts esdeveniments en aquesta especialitat que havien tingut lloc per aquelles contrades. El negoci de festucs del pare dels nuvis estava en plena forma després d’obrir una sucursal a Ohio per intentar salvar els aranzels nord-americans. No havia estat gens fàcil, però la família era tan gran i repartida arreu del món que podien obrir qualsevol sucursal en el lloc menys pensat.
La Maria Cinta treballava d’assessora de la frontera marítima de la Diputació de Lleida. Li queien cada any més de 100.000 euros nets a banda dels viatges pagats en alta velocitat i una targeta de menú diari de 70 euros. La cosa anava sobre rodes en aquest nou govern illenc que havia reunit el bo i millor de la classe política catalana.
La nova caseta en el barri de l’Espirall de Vilafranca protegit per un circuit tancat de videovigilància amb una persona de servei durant les 24 hores del dia. A banda, tot i que pocs ho sabien tenia el telèfon directe del regidor de seguretat, del batlle i dels president de la vegueria del Penedès per si tenien algun problema. Prou bé sabien que els telèfons oficial estaven col·lapsats i ells tenien uns privilegis d’uns pocs que sabien administrar amb seny.
Els dos enamorats s’havien de casar un altre cop en aquest territori històricament cristià per voluntat de la iaia Brígida que sempre li havia recordat a la Maria Cinta que no es moriria fins que veiés a la seva neta passar per l’altar vestida de blanc. Evidentment la nostra iaia centenària no havia travessat l’Estret de Gibraltar per anar a la cerimònia per part del nuvi. La seva dependència d’un transplantament de ronyó l’obligaven a estar amatent a qualsevol trucada telefònica. No fos que aquesta esperada alegria arribes un dia a les 4 de la matinada i ella no estàs operativa per anar a l’hospital Joan XXIII per poder complir el seu somni de la darrera dècada.
Tenia dos telèfons amb el mateix número per si de cas, i un altre desviat als seus fills per allò que a vegades tot falla. La cosa estava més que assegurada. Però no podia sortir d’un radi de 50 km per si de cas arribava la seva salvació definitiva.
Tot estava preparat perquè la Maria Cinta i l’Ahmed el dia 1 de Maig celebressin les seves noces en territori de la Creu en el palau del Tabarís de Coma-ruga. Un lloc ideal que el sr. López, alcalde del municipi, en una conversa informal li havia reservat per aquesta data tan esperada. Evidentment l’ajuntament hi posava gratuïtament tots els medis al seu abast: tarima, enllumenat, tall de carrers, banda de música i 50 policies per vetllar per la seguretat de l’esdeveniment internacional. No s’ho va pensar dos cops perquè la núvia feia anys que desitjava que aquest batlle es presentes per un partit independentista i deixés d’una vegada el de Pedro Sánchez.
Tot va anar rodó, però la història de la Maria Cinta era un xic fosca. En un passat no gaire llunyà va liderar una moció de censurar que li va prendre l’alcaldia de Llorenç a una jove d’ERC que tot just havia començat la seva carrera política. Era una cosa que el número dos del partit, l’Anselm, no perdonaria mai. Havia jurat venjança perquè li havia pres el bastó de comandament del municipi al cap de dos mesos de començar la legislatura.
El nostre Anselm es va infiltrar en el dinar de noces en la popular Heretat Sabartés. El seu uniforme blanc i lluent de cambrer contractat puntualment per a grans esdeveniments li anava com anell al dit per complir el seu objectiu. Els nuvis de bon principi van deixar ben clar que durant el banquet no se serviria res d’alcohol perquè l’islam ho prohibeix amb contundència. Tothom ho sabia. El nostre Anselm havia deduit que aquí tenia el punt feble de tot allò que li havia fet la Maria Cinta en la seva carrera professional en el món de la política. Ell va omplir unes quantes ampolles d’una popular marca d’aigua mineral amb vi blanc del sindicat. D’aquella marca que tant popular que ha estat escollida pels grans tastadors d’aquest preuat bé natural fonamental en les nostre vides.
El pervers de l’Anselm, tot just abans de començar la preparació va sortir al seu cotxe i va introduir d’amagat les 7 ampolles de vi a la cuina. Les va posar sota el taulell. Poc a poc anava amanint aquell tendre enciam amb advocat amb el líquid prohibit pel profeta “Mohammad”. Tot anava prou bé fins que en una taula dels treballadors d’una coneguda empresa de serveis molt amiga de la família un dels comensals es va començar a trobar malament. Era prou sabut que l’afectat patia una greu intolerància al vi. Com més econòmic era les conseqüències eren molt pitjors en la seva fràgil salut. Ja li havien dit per activa i per passiva que estes tranquil que no entraria ni una gota d’alcohol en aquest àpat nupcial.
Un metge que es trobava en la taula del costat en seguida es va apropar a l’afectat i li va confirmar que es tractava de la seva temuda al·lèrgia.
De seguida van retirar tot el menjar de la taula i es van suspendre el banquet. Varen reunir tots els cambrers en el menjador gran per saber qui ho havia fet. Però no es va esbrinar el culpable d’aquell pla satànic.
Les dues mares dels nuvis es van començar a discutir i al cap de poc tota la banda de l’Ahmed va marxar fugint cames ajudeu-me d’aquesta cita solemne. Només es va quedar la família de la Maria Cinta que va arreplegar el que va poder del convit cap a casa per posar al congelador.
L’Anselm va arribar a casa content perquè havia havien acabat amb els lligams familiars de la persona que havia deixat tocada la carrera política de la seva líder espiritual. Una venjança molt dura en un líquid molt fluid. El Penedès tenia coses bones i altres que podien ser molt molt dolentes.
La pastanaga
Concurs vins rebels 2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada