La Mòmia, més del mateix.

Diuen que segones parts mai van ser bones, però imagina terceres parts. Jo vaig anar molt il·lusionat a veure la nova reencarnació de la Mòmia. La veritat és que la cosa va ser una mica frustrant. Com que ja no sabien que fer, ara els va tocar als Guerrers de Xian i a la Xina i a la cita tampoc hi van faltar els Yetis. És una barreja estranya amb coses de diferent procedència i sembla que ho facin perquè s'hagin quedat sense arguments i propostes per ser originals. Tot i els bons efectes especials, tampoc aquests arriben a grans nivells. La veritat que si has vist les dues primeres parts, aquesta no cal ni que la vagis a veure. No mata. Us aconsello que aneu a veure Wall-e. Està molt bé i és molt distreta i apta per tots els públics. Demà dimecres al Vendrell ja estrenen Mamma Mia. Aquesta també promet ja us explicaré.

Wall-E; poques paraules i molt humor

Als cinemes del Vendrell si vas el dijous ja pots veure la programació de la propera setmana. Ahir tocava anar a veure Wall-E. Una peli d'animació molt interessant on intervé molt la mímica i la comuniació per signes. Està molt bé i és molt divertida. De frases potser en diuen 15 o 20 al llarg de la més d'hora i mitja que dura la projecció, però està molt bé. És una sàtira contundent, però alegre, sobre el futur que ens espera. A veure si amb aquest tipus de pelis les noves generacions es van conscienciant del futur del planeta. Us l'aconsello. Això si de paraules molt poques. Només murmuris i sorollets que omplen tots els efectes sonors del film.

Calafell i els termostats dels seus edificis públics

Calafell crec que ha estat el primer municipi de la comarca que ha fet públic una decisió de la Junta de Govern sobre els màxims i els mínims del termòstat dels edificis municipals. La normativa a aplicar estipula que a l’estiu han de tenir una temperatura mínima de 25 graus i l’hivern una màxima de 20 graus. Una decisió política fins ara novedossa i que pot arribar a trencar esquemes polítics. De totes maneres per la mesura adoptada es nota que el consistori actual està format per més d’un arquitecte tècnic que coneix amb profunditat tot aquest tema. El problema passa quan tens la mala sort que et toca treballar en un edifici que tot i tenir un bonic termòstat, la temperatura que registra aquest aparell no té res a veure amb graus reals que allí es donen. Abans de prendre una decisió política i d’adherir-se al programa energètic dels edificis públics de Catalunya que sempre queda molt bé, s’hauria de fer un treball de camp sobre el funcionament pràctic dels aparells de ventilació i climatització dels edificis municipals. En un mateix despatx et pots trobar amb certa facilitat que en un espai de 30 metres quadrats hi hagi una variació d’un parell de graus perquè no és el mateix tenir una sortida d’aire sobre la teva closca que tenir-lo un parell de metres més enllà. Això és nota.
A part de les dades objectives que són les que figuren a les estadístiques tenim les sensibilitats humanes. Hi ha persones amb una clara tendència al calor o al fred. Mostraren diferent acceptació d’una mateixa temperatura real. Uns es decantaran pel fred i els altres tot al contrari. Dins els equipaments públics hi ha espais que tenen molts punts per tenir temperatures ben diferents. No és el mateix en un departament on a part dels funcionaris assignats gairebé durant el dia no registren moviment o un lloc que tens tota l’estona amb la porta obrint-se i tancant-se. La cosa és ben diferent. A part d’aquesta nota de premsa que tot i ser curiosa s’han de tenir en compte altres factors que són molt més importants i molt difícils de controlar que un simple termòstat. Els treballadors municipals també han de tenir un espai digne i ampli on puguin realitzar les seves tasques amb la seguretat i les mesures oportunes perquè sigui el menys perjudicial per la seva salut. Des de l’utilització de les oportunes cadires i taules amb un espai que es pugui treballar a gust fins a col·locar les impressores i fotocopiadores en lloc on es puguin evitar el màxim possible el seu soroll i l’escalfor que generen el seu funcionament. El municipi de Calafell s’ha duplicat en els darrers anys i per tant també han entrat més gent a treballar en les seves dependències municipals. Però realment cal saber si aquestes dependències municipals han augmentat proporcionalment o han anat redescobrint i reaprofitant espais i despatxos per sobre el seu disseny original. Calafell com El Vendrell i altres municipis necessita unes noves dependències municipals que es corresponguin amb el nou volum demogràfic i les noves necessitats públiques corresponents. Reconec que no estem davant d’una cosa que políticament sigui rendible a primera vista. És com si fessis un canvi en el motor del vehicle. Sempre dóna més vots fer places i posar fanals a la via pública Aquest tipus d’iniciativa termostàtica està molt bé, però hem de treballar el tema en tot el seu contingut. No només per sortir als mitjans de comunicació per aquest tipus de decisions. A no ser que Calafell tingui un bon disseny climàtic i modern dels seus edificis municipals aquesta notícia no passa, en molt casos, de la simple anècdota. Per estalviar energia també tenim altres mesures com el canvi de l’enllumenat públic. L’utilització d’energies alternatives per part dels vehicles que configuren la flota municipal, utilització de l’energia solar i altres renovables en els edificis edificis municipals, obligació que tots els papers generats per l’ajuntament sigui en paper recicable, fomentar l’utilització de bosses que no siguin de plàstic i altres propostes que tot i ser més ecològiques segurament requereixen una major inversió econòmica. Però tot és començar i ampliar aquest bonic titular de control dels termòstat amb altres iniciatives que a la llarga segurament seran més rendibles. Esperem que la política calafellenca no es quedi aquí i avanci en aquest sentit.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 8 d'agost del 2008

Turquia, una aventura molt temptadora

La dona i jo hem estat una setmana a Turquia en un viatge organitzat. La cosa la vam preparar una mica tard, però tot i això encara vam trobar una bona oferta. Jo com arabista sempre m'han agradat els països àrabs, però clar Turquia era una mica diferent i no sabia el que em trobaria. Ens hem trobat un país modern. La versió moderna dels socs àrabs el podem trobar perfectament al Gran Basar, una cosa per turistes on els grans operadors ja intenten cada dia parar l'autobús de la ruta diària perquè els turistes fem les compres allí. És tipus Tunis o Marroc, però molt més occidentalitzat. També s'ha de regatejar, però arriba un punt, quan ofereixes un preu molt baix, que se senten ferits i passen de tu. En tot el país es pot pagar en lires turques o en euros. El canvi més o menys correspon a dos lires un euro, però el canvi real no és aquest ( 1 euro equival a 1,94 lires), però llavors has d'anar fent pel que t'interessa més i portar les dues monedes a sobre. Si surts de les rutes turístiques si que suposo que no t'admeten els euros, però si vas en circuit estàs com a casa.

Els preus no són tan diferents aquí. En llocs turístics podies comprar per una lira dos botellins d'aigua, en altres llocs no tan comercials amb el mateix preu te'n donaven 4.

El país és força segur. Hi ha força gent que enten el bàsic d'anglès i la veritat és que si no saben alguna cosa s'hi esforcen. El turisme és negoci i això ho tenen molt clar.

Feia calor sobretot a Efeso, però quan hem arribat aquí hem notat més calor. És l'ona de calor que ens esperava aquí.

Estambul o la Capadocia estan preparat perquè hi puguis anar perfectament per tu sol. Està tot preparat pel turisme, però anar en viatges interns sense organitzar des d'aquí suposo que la cosa deu costar una mica més perquè el nivell d'anglès de la gent de fora dels circuits turístics no és molt elevat, però la veritat és que et fas entendre.

Les coses que no es poden perdre primer de tot és el viatge en globus per 150 euros pots volar sobre la Capadocia. Això potser és el més interessant de tot. A mi em va agradar molt el passeig pel Bósforo que et permet veure com vivien la gent important de l'imperi otomà amb els seus palauets a ambdos costats d'aquest estret de 36 quilòmetres que separar el Mar Màrmara del Mar Negre.

Us ho aconsello de veritat. No és un viatge car. Tampoc és barat com pot ser Tunis, però realment val la pena. Hi ha moltes coses interessants com Pamukkale, Efeso, Afrodisias i la Capadocia amb els seus boscos de fades. El menjar és molt rutinari. Verdureta i arròs i carn de vedella o pollastre. Les sindries i els melons són molt freqüents als menjars que ens donaven. També vam provar el raqui que és la beguda oficial del país. És com l'anís del Mono sec amb aigua. Té 40 graus, però la veritat és que no mata, però s'ha de provar. Hi ha cosa molt curiosa que es diu aydan que és iogurt amb una mica de sal que la veritat és que està molt bo. El yogurt és un dels plats del país.

Ja ho sabeu si voleu una cosa diferent aneu a Turquia. Val la pena. Els preus una mica com aquí. Un menú a Estambul et podia costar 10 euros, però dintre a la Capadocia és més barato, encara que pel que deien i es veia cada dia hi ha més gent que es compra la seva caseta i s'està tornant en un lloc pijo.

Movistar la més utilitzada en telefonica mòbil

En l'enquesta d'aquesta setmana 5 persones afirment que utilitzen Movistar, 3 Vodafone i 2 Orange. Cap s'atreveix en altres companyies que podem trobar al mercat. La gent vol seguretat i cobertura i no està per miracles econòmics que després resulta que són mentida

Oh Jerusalén; un cant a la pau

Pensava que no vindria a les cartelleres del Baix Penedès, però aquesta pel·lícula ha resistit dues setmanes de moment que ja és molt perquè no és una típica americanada. És una proposta molt trista que serveix com a reflexió de perquè existeixen les guerres. Està feta a l'estil de documental, però la veritat és que està molt bé. Quan arribes al final encara no te l'esperes perquè és molt interessant i de seguida et poses dins aquest conflicte entre àrabs, jueus i anglesos que es renten aviat les mans. Us la recomano. No crec que duri gaire a casa nostra.

El joc de llambordes de la plaça Vella

La plaça Vella del Vendrell durant els darrers anys ha ofert a tots els seus visitants un dels jocs més secrets i enigmàtics que tenim aquí al Vendrell. Els divendres al matí s’acostuma a celebrar el joc de veure on aparquem sense pagar. El dilluns després de Rams i el dissabte següent per alguns carrers podem participar en el rally sobre cera. Només és qüestió d’agafar el volant i seguir l’itinerari de la processó del dia següent per veure qui controla millor el volant. De tant en tant. Després que el consistori avisi oportunament tenim el joc del canvi de sentit. Quan algun carrer de cop i volta veu néixer un stop o simplement has de fer una volta estranya perquè ara resulta que és de sentit contrari. Per als conductors de turismes també tenim els passos de vianants elevats que per molts amants del “tuning” representa un mal són si els toca visitar al taller si no els veuen a temps per frenar. De moment els aparells de gps encara no ho detecten potser més endavant aquests satèl·lits que ens diuen on estem també ens indicaran aquests accidents geogràfics de les nostres vies urbanes perquè no correm tant.
Per als vianants a peu tenim les voreres estretes amb el fanal al mig que ens permet fer amistat i ser educat. Recordar en tot moment aplicar les normes de qui baixa primer de la vorera. Les persones grans i les embarassades tenen preferència. En cas d’edats o estats físics similars llavors és qüestió d’anar improvisant pel que et trobis al davant. Per als més pacífics haurem de buscar propostes en el transport municipal. Aquest esport és per a persones amants d’activitats més relaxants. Pots estar durant una hora com a mínim fins al proper autobús assegut a la vorera o d’empeus esperant que algú et porti a un altre punt del poble.. La línia de l’hospital no és aconsellable perquè passa cada mitja hora. Quedeu avisats. De tant en tant també en els jocs d’estratègia tenim un ampli ventall pel que s’anomena carrer tallat quan t’obliga de fer un tomb perquè per allí on havies de passar es fan obres o simplement hi ha una cuba descarregant ciment. En el lloc de la gallina cega tenim el joc de l’avinguda camuflada. Et posen davant de l’Avinguda Baix Penedès a veure on està aquesta ampla via tal com indica una part del seu topònim. Llavors comences a entendre que estàs al Vendrell i tot el que tothom ja sap.
El joc urbà per a vianants que té més èxit és el de les llambordes de la plaça Vella. Aquell espai cèntric del Vendrell amb regust de revista municipal acull un ampli reguitzell de llambordes negres que depèn de com trepitgis amb el peu et deixen anar un raig del que amaguen en la seva base i que acostuma a ser aigua bruta. Fa unes setmanes que un grup d’operaris per tercera o quarta vegada en els 6 o 7 anys que hi són han tornat a treure-les una per una i tornar-els a col·locar. Esperem que aquesta vegada hi hagi més sort. Realment aquestes llambordes han embrutat, sabates, sandàlies, pantalons, mitges, mitjons i fins i tot faldilles a moltes persones que per alguna cosa o altra han passat per aquest espai que acull aquest joc que tot vendrellenc coneix. Almenys els que s’hi acostumen a moure. Però tenim altres propostes dins el món de les apostes. Fins quan durarà la nova plaça dels Germans Ramon i Vidales sense grafittis? Algú gosarà furtar la nova estàtua amb l’avi i la neta que miren l’àngel del campanar?
Aquest espai públic sense aquest misteri que resta amagat sota la seva epidermis negra potser ja no té l’atractiu que fins ara ha mostrat per a molts vianants. El fet que jo gasti un 45 de sabates ha estat la gràcia perquè mai hagi pogut jugar a aquest joc que es possible que hagi arribat a la seva clausura definitiva. O no? Ja ho veurem. Els comentaris de la gent o una simple visita et permetrà comprovar in situ si realment comença una nova etapa definitiva per la plaça Vella. Això si. Haurem perdut un dels jocs més entranyables que t’impulsaven abans d’entrar a la Casa Gran fer un repàs per la genealogia d’ alguns dels seus personatges actuals o més recents o buscar altres santorals dignes de devoció. Això si. Sempre un moment per l’oració més sincera abans de presentar qualsevol instància.

Publicat al diari del Baix Penedès el dia 1 d'agost del 2008