Un dia per viure en primera persona. Sense paraules. 11 S

He anat seguint les darreres 4 accions de reivindicació nacional del 11 de setembre. Ahir també hi era. Un pot creure en la independència o no, però el més trist és que a un poble se li negui el dret a votar el que vol Jo en un principi no era indepe. Abans eren quatre gats i molts eren titllats de frikis o rancis. La majoria de la gent es decantava pel pacte, però gràcies a Madrid, a la Constitució i a la gent que no hi veu clar cada dia hi ha més indepes. Si abans l'11 de setembre eren poca gent com ara passa amb l'1 de Maig, poc a poc s'ha anat sumant molta gent que no entén com es pot negar aquest dret en una societat democràtica com la nostra i europea. Ens queixem de les dictadures africanes i asiàtiques i aquí som igual, però anem de bon rollo, però en el fons no canvia tant.

Doncs, ahir tampoc hi vaig voler faltar.Tenia el bus número 1 del Vendrell. Erem 12 busos més un altre d'una escola vasca que es va afegir a la cita amb la gent del Vendrell. Varem sortir un quart abans de dos de dotze, però quan vàrem arribar al lloc vam estar uns tres quarts d'hora fent un tomb absurd per arribar uns 50 metres d'on haviem passat feia tres quarts d'hora. No sé que va passar. En total varem arribar sobre les 14 hores al punt. Tocava lavabo, esmorzar i estar punt per la gran cita. Erem poca gent, però de mica en mica es va anar omplint tota la Meridiana fins el punt que quan van dir de deixar dos carrrils de cotxes i el de bicicletes lliures pel punter la gent es va haver de comprimir una mica més. Però tot s'aconesegueix. Varem tenir una gran sort de tenir les Chanclettes animant el cotarro amb la seva música, els seus discursos, acúdits i altres històries que va fer que la tarda passes com no res guiats per aquests cracs dels escenaris que també es van voler sumar a la festa. 

En aquest espai vaig trobar gent del meu poble que feia 20 anys que no veia i que viuen a Barna i que varen aprofitar l'ocasió per anar a reindicar un dret nacional.  Gent d'altres pobles i localitats que es varen reunir en els trams al voltant del 80 que corresponia al color llila. Els bars a tope de gent i a migdia ja no tenen res. Per anar al lavabo portàtil havies de fer un quart d'hora de cua. La gràcia és que tot és una gran festa. La gent és porta mot civilizadament i hi ha bon rollo. Allí no t'enteres de res i el primer que fas quan arribes a casa és endollar el 3/24 a veure que diuen els uns i els altres. Jo no crec en les dades perquè en aquest país els polítics entre altres han aconseguit que tot vagi guiat pels interessos. Llavors tu barreges els uns i els altres i potser la cosa anava per allí. 

Va ser una gran festa i molt encertat acabar amb la Rumba catalana que és un dels nostres patrimonis que hem de reivindicar i que agrada a totho. Continuo pensant que les sardanes són massa sosses. Ahir al matí mirant la tele vaig descobrir que el Tomas ( Artur Mas) no se sap prou bé els Segadors, mentre el cantaven davant el monument a Rafael de Casanovas, ell anava una mica perdut. A veure si d'aquí al 27 el va aprenent que és una de les seves feines. 

Una pena va ser que varem estar més d'una hora esperant els bus per tornar perquè no podien sortir. Però per part de l'ANC molt bé en tot moment, però clar els responsables municipals van perdre una mica els papers en aquest tema. L'any passat a la Diagonal va ser tot molt ràpid. Enguany, la darrera hora una mica durilla. 

Un dia especial, amb molt de caliu. Una mena de festa nacional on  la gent s'ho passa bé i sense perdre l'essència de reivindicar allò que li correspon com a poble i com a  persona. A veure que passa el dia 27 i el dia 28. Vaig trobar massa llargs els discursos per acabar l'acte. No cal tanta gent i tants de discursos per dir el mateix. Amb parell n'hi ha de sobres. Admiro la Carme Forcadell, el Jordi Sánchez , actual president de l'ANC té un discurs que dóna dóna voltes sobre si mateix i sembla que s'acaba i no s'acaba mai. El noi és una mica toston, la veritat. Molt bé el Romeva, Rufian i Torra, però jo des de que va venir a la Lira els discursos del Jordi Sánchez són superiors a mi. A veure que passa i puc dir jo també hi era. Ara no és nota, però algun dia farem història. Vaig veure uns quants polítics del PSC, cosa que no m'esperava i trobo molt positiu com abans amb el Pallach quan el PSC encara no formava part del PSOE. Un dia per recordar i esperem que les altres tres cites serveixi per moure alguna cosa. Estarem amatents. Enhorabona també als organitzadors i als Nens del Vendrell per estar allí al peu del canó.

Quin sentit tenen les comarques?

A vegades hi ha plantejaments que no t’atreveixes a proposar, però sempre hi ha un dia que vas una mica esmaperdut per les idees tòpiques i típiques que la gent comparteix. Uns estan a favor, altres en contra, altres passen d’opinar.  Suposo que hi ha altres opcions davant la situació general que englobaria tothom.

Un dia, parlant amb una persona que ha fet història i geografia em comentava que avui en dia les comarques són innecessàries. Vaig pensar en un primer moment, que el xicot pixava fora de test, però realment si hi donés unes quantes voltes al tema, vas entrant en raó.

La comarca tenia el seu sentit fa 50 anys quan la gent anava un cop a la setmana a la capital a comprar i guardar-ho tot com podia perquè no és fes malbé a casa seva. Anava a buscar coses, a vendre, a guardar els diners en els primers bancs, a fer gestions d’altres nivells amb la burocràcia del temps. En els àmbits comarcals en un matí o una tarda podies anar a la capital i tornar sobre el carro o si eres afortunat en algun dels primers vehicles amb motor de casa nostra.

Les grans superfícies comercials i els alts preus dels lloguers han anat esmicolant tot el petit comerç que va aguantant com pot en les viles perquè sempre hi ha gent que es manté ferma a les seves tradicions. Avui en dia la comarca ens ha quedat petita. Si que hi ha algú que segueix les tradicions i els costums de pares i avís. Cada dia és més freqüent aquell que va a una capital provincial o a la comarcal del costat que té més oferta que la nostra. Aquest és un dels fenòmens massa populars al Baix Penedès, només cal anar un tarda de dissabte per Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès o Reus i segurament trobaràs més d’un conegut teu que ha decidit anar de compres en altres ciutats.

Un altre element és que presumptament les comarques haurien d’oferir una unitat, una espècie de perfil global. Només cal veure el Baix Penedès que això de la unitat només s’exerceix per força major per compartir serveis com la recollida d’escombraries i transport escolar des del Consell Comarcal.. En la resta d’aspectes, només cal veure els polígons industrials, un al costat de l’altre perquè no diguin els veïns que nosaltres no en tenim. Política conjunta jo encara no n’he vist per cap lloc. Hi ha herois com Terra i Taula que han donat un sentit a aquest marc entre mar i muntanya. Ells són exigents i saben que s’ha d’oferir un producte de qualitat, no pas com altres aventures com la Ruta del Xató que tot s’hi val mentre paguis la quota. Això ho hem de superar. Hem de tenir una qualitat, un projecte amb cara i ulls. No podem anar amb una sabata i una espardenya i que cadascú faci el que vulgui si volem fer alguna cosa seria. Si ens volem dedicar a plantar a tot arreu mercats presumptament medievals amb productes d’altres indrets ja ho estem fent. Evidentment de gent en tindrem perquè on hi hagi menjar i beure de clients no en falten.

El problema de tot això és que entitats com el Consell Comarcal del Baix Penedès dedica un 25% del seu pressupost a personal. Amb 6 milions d’euros per a un ens comarcal tot just es pot anar pujant i baixant la persiana cada dia. No dóna gaire de si.  Amb una manca d’objectius i unitat comarcal encara menys

Fa uns anys que se’ns ha posat de moda l’enoturisme, una eina clara en aquesta comarca. El problema és que quasi no tenim pagesos, les cooperatives agrícoles cada dia van perdent socis. Només cal veure com les terres ermes van creixent en aquest paisatge que tenim al nostre voltant. Hi ha tres o quatre celleristes que fan el que poden per viure d’aquest difícil món del vi i la vinya que és un dels patrimonis més valuosos d’aquesta terra que tenim als nostres peus.

Si ens hem de vendre a l’exterior que tenim? El Riuet de Coma-ruga, un parell de cellers o tres que fan visites concertades, uns quants hotels a l’estiu i un o cap a l’hivern. On està la nostra idiosincràsia? En allò en què som famosos?  Com les retencions a la N-340 o el top manta en els passeig marítims de la nostra comarca. Potser som penedesencs pel nostre passat? potser som del Camp de Tarragona per la nostra realitat administrativa? Però massa cops penso que en realitat som una mena de barriada de Barcelona per tots els nous veïns que s’han establert entre nosaltres. Publicat al Diari del Baix Penedès, a l'Eix Diari al Baix Penedès diari a partir del 8 de setembre del 2015

Calafell encara no ha fet un ple ordinari aquesta legislatura

L'oposició convergent de Calafell està demanant un ple ordinari que encara no s'ha produït aquesta legislatura. Tan costa fer un ple ordinari? un ple normal amb precs i preguntes retransmès per ràdio i si potser per algun altre mitjà millor on es puguin debatre temes d'interès pel municipi a veure com es posicionen les forces i com van aquests pactes peculiars que es donen al municipi. La gràcia d'un poble són els plens i que aquests puguin arribar a tothom i millor que es pengin al web i a qui li interessi que ho escolti quan li vagi bé. A veure si ara abans de Sant Miquel Calafell veu el seu primer ple ordinari. No cal gaire gran cosa més. És un tema democràtic a veure com funciona tot plegat. Vinga anims.

EL nostre agent, 007, Anacleto agente secreto, molt entretinguda

Una de les pelis més interessants d'aquest estiu que ja s'acaba, acaba d'arribar a les pantalles. El nostre James Bon amb tocs de Torrente i la frikada hispànica que no hi pot faltar es reuneix tot dins Anacleto Agente Secreto. Una peli molt divertida, entretinguda i que val la pena per passar una molt bona estona. Té algun gag molt bo i altres aguanten el tipus. Us la recomano. Immanol Arias sembla un jove de 16 anys.

L'Àngel (Tobies) cara b

Sent justos i sincers he d’ admetre que no sóc el qui regenta el campanar.

Quan la mare em feia anar buscar cafè vaig aprendre on eren les escletxes per sortir del cel sense que m’enxampessin, també aprofitava per barrejar-me entre la gent. Els seus cants i rialles m’omplien d’energia amb el temps altres membres del cel, que la mare per lluir de fill els hi explicava el viatges, aquestos aprofitant la l’avinentesa em carregaven d’encàrrecs.

Passat el temps el Paredéu em va reclamar per la feina per la qual m’havien educat, inspirador, com sabia les dreceres del cel i de la terra la feina d’una setmana la vaig fer en un dia, en arribar a casa orgullós en Rafel, un dels meus millors amics, em va desafiar a que agafés una espurna del sol que era el que el Paredéu desitjava, en aquell moment només pensava en complaure el Paredéu. No ho recordo gaire bé però una espurna se’m va colar gola avall tot just quan em pensava que en tenia una a la mà després em vaig desmaiar.

Al despertar estava tot socarrimat tant que el sanitari dubtava que tornes al seu color original ara era un àngel negre. El Paredéu  em va cridar i com a càstig per ser massa agosarat per empaitar una espurna del sol em va ordenar restar al seu costat, però com que l’hi feia cosa veure’m tan negre em va tancar dins un armari on jo podia escoltar i veure el que passava per un foradet. En dos visites ja vaig veure el que passava el emissaris mentien sobre la terra per complaure al Paredéu. Una de les visites va ser d’en Rafel que penedit dels seus actes es volia canviar per mi reben una negativa.

Jo mentre tenia feina en un rau-rau a la panxa mes unes petites basques i vaig expulsar una llumeta la qual amb una rapidesa increïble va desaparèixer perll foradet. Ensopit pels dies de sentir mentides que m’he esperava l’entrada de sobre de la llumeta vaig  sentir un esglai al cor. La llumeta es movia d’una banda a l’altra, cada cop més depressa fins que sortia i entrava a l’armari. Ara t'entenc, jo no puc sortir. Sóc massa gran per passar pel forat.  En un gest sobtat la llumeta es va precipitar cap a mi introduïnt-se al mig del front. Va passar el temps que el Paredéu va creure necessari per al meu càstig i em va retornar el meu càrrec d’inspirador. Tot seguit vaig anar a veure en Rafel que era tant el seu arrepentiment que no ho va dubtar. Quan l’hi vaig proposar que es canvies per mi, en Rafel amb va substituir al baixar a la terra amb les meves robes, el sarró i la llista. El seu esperit d’arcàngel el va fer despertar-se i tocar el campanar. Ara és feliç custodiant el poble (Guadia fidelis) i jo vaig escapar seguint la veu de la llumeta que tenia dins al cap fins que vàrem arribar a una gran esplanada. Allí l’espurna va sortir de mi. La intensitat de la seva llum augmentava igual que la seva intensitat en un sospir la llumeta  va començar a donar voltes, m’emvoltava una llum intensa i neta. Un flash i tot va a tornar a la normalitat. Bé tot no. Ja no tenia les ales, les cames eren de cabra i dos banyes al cap.  Què m’has fet llumeta malvada ? La llumeta va tentinejar com que em  dic Pan i des de quan fas soroll? La llumeta comença allunyar-se de mi. Jo la segueixo i li demano explicacions em diu que així és la vida. Ella comença a córrer, corro darrera seu. ella campaneja. Jo no em puc estar de cridar “Campaneta esperaaaaaaaaa....” Aquest bonic conte vendrellenc és del Petakilla

 

Trobades i retrobades de Fans dels Laxen

A vegades els concerts dels Laxen serveixen per retrobar-te amics de ruta concertera. La vida va i ve. Uns vénen els altres van, però sempre hi ha moments que coincideixes amb gent amb qui has viscut grans estones amb els Laxen o intentant arreglar el món que la cosa està molt complicada. El passat dissabte en el concert dels Laxen en els actes de l'ANC ens varem trobar. Alguns feia un parell d'anys que no veiem. Un petit plaer. Vam quedar per un altre dia més endavant, però sempre és millor que la sort ens torni a fer coincidir sobre el mapa. És més emocionant. Aquesta és una foto que va sortir per art de màgia de la càmara. Aquí està perquè té algo especial i sense fer-hi res.

Calafell un mercat medieval amb preus de la Vegas

El passat diumenge va tocar anar al Mercat Medieval de Calafell que és com la fira del Terròs, la dels Popets i mil coses més que es poden inventar. Poden haver més o menys parades, més o menys atraccions, però sempre és igual. L'home que fa el pa al forn, les coques de Perafita, embotits a dojo, el dels noms i mil coses més que es van repetint. Calafell ho va portar al Baix Penedès. El Vendrell ja el segueix amb la fira de botes i vi de Sant Salvador que ja porta dues edicions i el passat Sant Joan amb el Turismar amb les bruixes i els miracles baixos.

Calafell és un lloc ideal per fer això, pels carrers estrets, perquè la gent s'hi aboca i els mateixos veïns monten les seves paradetes i també hi participen. Aquesta és la gràcia. Ja que no em sabut ser capaços de crear una oferta de les nostres contrades amb aquests productes que també els tenim i potser més bons, almenys que hi tinguem un lloc. Després està la cetreria, les oques passejant i alguna història més que dóna vida a la localitat. Tot és un negoci, però mira almenys és més distret que el mercat del dimarts perquè hi ha vidilla. La gent ja coneix els paradistes i hi ha bon rollo.

La carn que si ven potser no és de la millor i els preus són una mica pujats, però per això ja estan els restaurants de la zona que fan un menú com deu mana i qui té una mica de seny doncs va a dinar allí o a sopar. Evidentment no seura ni en bales de palla, ni en uns bancs de fusta, però segurament menjarà més bo i més econòmic. L'altre dia em vaig fixar i allí on escaliven carn en quantitats industrials no hi posava els preus d'una manera que es veiés clarament. La gent hi va perquè en un diumenge al matí és una bona alternativa, ara que la gent ja està una mica farta de platja, doncs vas allí i perfecte. Si vas per la tarda pots aprofitar el matí. Alguna cosa sempre cau, coses d'aquests que els malvats metges no acostumen a aconsellar, però un dia és un dia  i avui es cap de setmana. Jo vaig anar a  la cita diumenge al matí hi havia molta gent, però no em vaig agobiar. Podies anar tranquil aquí allà mirant, formatges, embotits, bijuteria, roba i altres històries que són la clau d'aquests mercats a l'època del consumidor.

Suposo que algun dia vendrem els nostres productes de la terra amb això que en diem de promo de la nostra comarca potser si que hi haurà formatge del Pirineu, però nosaltres serem els dominadors. Vindran els turistes i ens visitaran i coneixeran les nostres bodegues i les arts que s'han perdut, com el de ferrer, fuster i altres històries que poc a poc va desapereixent en la seva versió més reculada. Ara han posat un bus entre mar i muntanya que portava gent. Molt bona idea. Ja em van dir que a la propera hi posaran el trent. Molt bona idea perquè tot i que no és lluny hi ha una barrera massa gran entre Calafell platja i el poble. Vaig parlar amb algun venedor i em deia que hi havia molta gent, però com acostuma a passar el calaix costa d'omplir perquè hi ha molta rivalitat i molts només van a donar un tomb i la despesa la mínima.