Molt grans el Último Tributo a Coma-ruga

Un dels grups més emblemàtics del por rock dels anys 90 a casa nostra van ser el Último de la fila amb Manolo Garcia i Quimi Portet, com és normal després de la seva desaparició va ser el torn dels tributs. Doncs aquest passat dissabte al Fito Bar de Coma-ruga van tocar un dels grups que millor ho fan com són El Último Tributo, el cantant i el guitarra durant quasi dues hores van repassar les peces més emblemàtiques d'aquest duo català i també van tocar dues obres seves Moltes són les persones que ens varem reunir per recordar aquests temes que mai s'obliden. Molt gran aquesta actualització del Último de la Fila. Per molts anys i endavant.

Els botons decoratius perquè és posi verd el semàfor dels vianants

He comprovat en persona que molts d'aquests botons per posar el semàfor dels vianants en verd no funcionen pas. Molta gent s'hi aferra i començar a prémer el botó verd, però jo crec que estan posats en molts casos per atorgar, per uns segons, una autoritat a tot els vianants anònims que gossen prémer la tecla.  En realiat és un element decoratiu que fa que posi nerviós a més d'un i a tots els prengui el pèl. S'ha de dir que en alguns punts si que funciona, però aquests són la majoria, estan allí per si un dia es canvia la configuració dels semàfors, però de moment és només una tecla inútil. Alguna persona la prem i tot seguit creua, això ha portat un ensurt a més d'un perquè no sap que és per fer bonic.

Cabaret, teatre i musical per anar a veure

Aquest cap de setmana tocava anar a veure Cabaret al Victòria. Un gran muntatge del qual no havia llegit gaires bones crítiques tot i això hi vaig anar. Abans de començar ja ens varen dir que per un petit accident de trànsit no estarien presents ni l'Ivan Lavanda ni l'Elena Gadel, els dos actors més mediàtics del muntatge. Ja ens van dir que estaven. 

Al cap de poc va començar aquest musical protagonitzat per una societat en franca decadència ubicat abans d'entrar els nazis al govern alemany gràcies al seu triomf a les urnes. El musical és molt distret i entre teatre i música i ball es van passant molt ràpid les dues hores i mitja que dura el muntatge. Varen fer un gran paper tots els actors que formen part d'aquest elenc. Us el recomano per anar a veure en aquestes festes. És més aviat una mena de teatre amb peces musicals, no té la intensitat d'Escaramouch ni d'altres similars, però la veritat és que està molt bé i et passes una motl bona estona. 

El lot de Nadal

El lot de Nadal és una espècie protegida en vies d’extinció o què difícilment tornarà a les seves èpoques glorioses. Avui en dia encara es practica aquest esport però per mantenir els clients i per obrir nous mercats, però la filosofia d’agraïment dels empresaris als seus treballadors és un concepte més del passat que no pas d’aquests temps a ritme de microones. Cada dia la classe treballadora té contractes més vulnerables i més insegurs. Això d’estar tota la vida cotitzant a la mateixa empresa ja forma part del passat. Avui en dia encara que tinguis la sort de fitxar per algun empresari sempre has d’estar a l’aguait de les ofertes de feina per si apareix alguna alternativa més interessant que la que estàs en el moment present. Potser després quan arribis a l’entrevista pots veure que hi ha molta cosa abstracte i que potser val més dolent conegut que bo per conèixer.

Fa dies que en les grans superfícies ja tenim a la nostra disposició tot tipus de torrons, caves i vins per compartir amb amics i coneguts aquestes festes tan entranyables en què la família està a casa i es troba dia si i dia també per celebrar moltes coses. Potser quan arriba el gran dia ja estem tots farts d’aquest tipus de dolços tan característics que cada any et sorprèn amb alguna nova varietat al mercat.

Per altra banda, cada dia hi ha més restaurants que ofereixen menús especials per celebrar aquests dies amb la família. Ja s’ha acabat això que l’àvia i la mare fa dies que guarden amb zel les millors viandes per a fer els canelons i tot just abans de festes no es mouen de la cuina. Ara les noves tendències en benefici de la igualtat i que ningú hagi de pagar amb el seu esforç més que l’altra ho celebren tots al restaurant. Una carta on no hi falta de res.

Pel que fa als regals alguns grans compradors fa força setmanes que ho tenen tot ben guardat a casa o en la mateixa botiga perquè varen aprofitar els descomptes del Black Friday que fa un mes que es va celebrar arreu.

El Nadal està perdent la seva essència. Cada dia a part dels qui no celebren a casa aquesta tradició tan nostrada també trobem els que fan una escapada per celebrar-ho lluny de tothom i amb una nova experiència que fins llavors només vivien en els mesos més càlids de l’any o aprofitant un pont del calendari. La gent a vegades fa càlculs i els resulta més econòmic passar 4 dies a París que no pas celebrar aquestes festes envoltada de la família. Hi ha temps per tot i  cadascú s’escudella com més li convé, sense perjudicis que ja hem anat superant amb el temps.

Els lots de Nadal serveixen per anar proveint la despesa aquests dies de gran consum, quan surts d’un esdeveniment i no t’has donat ni compte i ja estàs immers en un altre. És un parar amunt i avall celebrant que feliços que som un any més a l’ombra de l’arbre de Nadal o del Pare Noel que ens mira com anem estrenyent el nostre cinturó gràcies a la màgia nadalenca.

A vegades sembla que el món s’hagi d’acabar, però després de tot plegat tornem a començar amb la pujada del gener que es fa més difícil perquè amb els quilos de més ens és més complicat tirar costa amunt.

El Nadal sembla que estigui patrocinat per les grans superfícies i les targetes de crèdit, perquè les de dèbit ja estan més que exhaurides amb un sobre ús per part dels seus titulars i adjacents. Al final de gener o al llarg de l’any ja ho anirem pagant tot en còmodes terminis i a l’estiu ja ho tindrem tot enllestit per tornar a prémer l’accelerador del consum en la fase estival.

Gaudiu tots del Nadal i d’aquesta màgia que podreu trobar segur als grans magatzems, però no  oblideu fer país i fer poble i comprar a les botigues de tota la vida perquè allí hi ha aquests detalls que encara no es poden comprar a en aquestes grans cadenes on line.

Molt bon Nadal a tothom i guardeu un racó per brindar amb cava català i pels torrons de xixona i alacant que ja formen part de la nostra dieta nadalenca i que no us enganyin amb imitacions que mai seran tan bones

Wonder, una peli que s'ha d'anar a veure

Wonder és una peli que explica una situació que passa a massa alumnes i persones en la nostra societat: el Bullying és basa en el llibre del mateix nom de RJ Palacios. La veritat és que està molt ben feta i segueix molt el llibre original. És molt recomenable per anar amb la família en aquests dies de Nadal. És una peli molt tendra que fàcilment deixa anar una llàgrima durant la projecció. Dura quasi dues hores, però passa molt ràpid.

Els Inestables del Vendrell presenten una comèdia amb un gran nivell escènic

El Grup de Teatre Inestable del Vendrell va presentar el passat dissabte el seu darrer muntatge. Ara tocava riure i anar desmuntant tots aquests valors socials que fan més pena que glòria en una societat que es va desmanegant de mica en mica. L’excusa era “Cal dir-ho?” d’Eugène Labiche, Alfred Duru i Jean Laurent Cochet una peça original francesa de finals del segle XIX que retrata aquesta aristocràcia en una farsa on tothom hi juga almenys dos papers ben definits encara que aquesta moral sembla que ha de tapar les vergonyes d’aquesta segona opció vital.

Aquesta és una representació que dura quasi dues hores, però en cap moment es fa gens pesada, una duració arriscada, però la veritat és que el temps passa molt ràpid. Un teatre de la Lira plena de gom a gom ha gaudit en aquesta comèdia amb tots els personatges que són una sàtira del seu paper social, evidentment és nota clarament en els vestits i el maquillatge que està molt ben triat i repartit entre tot l’elenc. Una comèdia divertida amb un gran actor principal que destaca una mica sobre la resta. El gran Enric Batlle aconsegueix portar a terme un dels millors treballs teatrals de la seva dilatada experiència sobre els escenaris. En algun moment m’ha recordat a Polònia quan imitaven al Tomàs Molina. Aquest paper entre detectiu banyut i presumpte amic fidel li vam com anell al dit. Fa un treball molt bo, la veritat que és un dels pals de paller de tot el muntatge. Evidentment també vull destacar un gran treball d’Hermini Caballero com a Marquès i com no Jaume Alsina també li dóna aquell toc personal que caracteritza els seus personatges, però amb encert i gràcia. A altres actors com el Joel Buira, doncs compleixen amb el seu personatge i li treuen partit, però sense arribar al nivell de l’Enric Batlle que el broda. En l’apartat femení, les actrius també li treuen el suc al seu paper, en especial la Mònica Tutusaus que també el posa en el seu lloc.

Una gran obra que s’ha de valorar en tot el seu conjunt i aquí hem de donar les felicitacions als seus directors i a l’elenc en general que han sabut traduir el missatge del text original i ho han sabut comunicar al públic i aquest ho ha captat. És una obra divertida amb moments molt enginyosos, com quan s’imita a la Lloll Bertran en el seu paper de Vanessa o quan també adaptat al present quan es comenta alguna formació del panorama polític actual. El decorats  i el quadre del final estava també molt encertat i tot responia a una línia general que és la gràcia d’aquest muntatge.

Una gran farsa que reparteix molts somriures durant tota la representació amb algún moment genial que fa que els 120 minuts passin volant. Només em queda felicitat a totes les persones que ho han fet possible i enhorabona per aquest gran resultat i molta merda. 

On no arriben els serveis públics?

Fins fa quatre dies això dels serveis públics semblava que era una cosa que a tots ens podien solucionar un munt de coses i a més sense haver de posar ni un ral. Ara les coses han canviat, per un seguit de raons com poden ser la crisis i els poders fàctics d’aquest país la cosa pública va disminuint. Cada cop sembla que es destinin menys recursos i aquesta minva cada cop costa més de dissimular per part dels seus professionals tot i que la gran majoria hi posen tota la seva voluntat.

On no arriben els serveis públics, han d’arribar les nostres butxaques. Coses tan senzilles com posar una alarma a la nostra llar fins triar un dentista per la reconstrucció d’un queixal. Per altra banda, també ens han avisat que alguns treballs públics com el rescat de persones a la muntanya, en alguns casos s’han de pagar de la butxaca del beneficiari. Una cosa fins ara inaudita i tot i que en molts casos encara està contemplada, de mica en mica van sorgint excepcions que confirmen aquesta tendència.

Estic molt d’acord en què el sector privat es vagi imposant en aquest món on hi ha molts diners en joc i molts interessos creats, però també hem de tenir en compte que a les nostres feines, ens retenen una part del salari per cobrir tots aquests serveis públics.

Sembla que abans la nostra societat estava més homogeneïtzada, però amb el pas del temps van augmentant les diferències entre els diferents elements que la integren produint-se una separació entre les puntes. Els serveis socials fa pocs anys era una cosa que funcionava, però que no tenia ni de bon tros l’abast d’avui en dia que inclòs alguns treballadors han de fer-hi cap perquè alguns salaris són de jutjat de guàrdia. Tots plegats ens estem tornant una mica més pobres perquè molts hem de pagar la part pública i la part privada perquè la primera queda curta.