Thi Mai, una peli per fer turisme ananat al cine

Una manera de fer turisme sense sortir de casa és Thi Mai, rumbo a Berlin. Una comèdia moderna a l'estil Spanish amb el clàssic Dani Rovira i Carmen Machi amb un fons solidari. La veritat és que és molt divertida i passes una bona estona al cinema i de pas coneixes una mica la ciutat de Hanoi. Molt recomenable.

Cap a la professionalització dels polítics

Un dels actuals objectius de moltes entitats públiques és la de tecnificar els seus treballadors. Aquesta tasca ja fa anys que es porta a terme en menys o més fortuna. Fa 20 anys el model ideal de molts ajuntaments era contractar un percentatge molt alt d’auxiliars administratius a baix cost, uns pocs administratius que controlessin la situació i els tècnics mínims per tirar el municipi endavant. La gràcia de molts polítics era encomanar la majoria de feines tècniques a professionals, despatxos i empreses externes per reduir al mínim les tasques del consistori. Per una banda, s’aconseguia que la partida de personal fons la mínima i per altra banda, es mantenien uns vincles polítics interessats.  Segons com anava la corda o l’acatament als designis polítics municipals llavors es buscava una altra proposta que tingués millors sintonia amb els manaires de cada moment. La màquina rutllava a la perfecció. Evidentment el cost d’aquest sistema de funcionament resultava molt més car que no pas contractar professionals propis en el consistori. Però com ara i abans les despeses les paga el poble sobirà i cada quatre anys hi ha eleccions i no saps mai quins resultats donaran, la millor estratègia ara i sempre és qui dies passa i anys empeny.

Va arribar un punt de crispació general quan el deute municipal pujava i pujava i ja no es donaven llicències de construccions ni es feien pisos. Llavors, es van veure obligats a canviar de tàctica perquè aquest mètode ancestral ja no donava el rendiment d’abans. Es van haver d’anar incorporant de mica en mica tècnics i persones amb formació per a portar a terme algunes tasques que fins llavors estaven a mig camí entre el polític que feia de tècnic i l’empresa externa que s’adaptava a la voluntat política sense qüestionar gaire la mesura política  no sigui que el pastís marxés a la competència. En un món on la majoria de secretaris i interventors eren i són accidentals, alguns es combinaven segons els colors dels partit que portava el comandament de la casa gran. Molts cops quan hi ha canvis de partit al plenari es produïen canvis de tasques en el mateix consistori o funcionava la solidaritat nacional i es produïen intercanvis amb altres administracions públiques més o menys llunyans segons el nou mapa polític resultant. Al final de la partida, com al joc de les cadires la majoria trobaven el seu lloc ideal en una cadira o altres de l’administració. També trobem la Generalitat i les Diputacions que també s’afegien a aquest joc d’intercanvis. No cal parlar dels consells comarcals on alguns d’aquests polítics tenen la seva plaça, però navegant en aquest món de la política a través de les  comissions de serveis en altres llocs fins retornar al seu lloc després d’una més o menys trillada trajectòria política, prop de casa i en un despatx tranquil·let amb bones vistes.

La gràcia perquè una administració pública funciona és que la part laboral del consistori tingui un secretari i un interventor o un secretari/interventor de carrera. Un professional que hagi passat les seves proves presumptament objectives i que aquestes li garanteixi la seva objectivitat i professionalitat en el càrrec que ocupa. No vull dir que els accidentals no facin aquesta tasca, però com passa en el món de l’agricultura, hi ha de tot a la vinya del senyor. Alguns potser són més legalistes que els d’habilitació nacional, però n’hi ha d’altres que se’ls pot veure de lluny per on van i com han arribat fins el lloc que ocupen. Si tenim aquest pilar bàsic del personal al servei de l’administració podem organitzar la resta de càrrecs amb responsabilitats d’una administració pública amb uns concursos oposicions oberts a tothom amb uns mínims garantits a través d’aquest professional contrastats per unes proves molt dures a nivell nacional. A partir d’aquí anar confeccionant tota l’estructura fins el darrer element, però evidentment tot aquesta voluntat depèn dels polítics de cada castell que són, a manca  de secretaris i interventors de carrera en massa ajuntaments, els responsables d’aquest funcionament gens actualitzat fonamentat en uns principis que poques vegades són en benefici de tots sinó només en la d’uns pocs escollits. 

Plaça Vella, 17.000 quilos de sucre

Jo em pensava que el Plaça Vella ja formava part de la història d'aquest país i resulta que l'altre dia me'l vaig trobar a la bústia, però clar per ser fidel a la història tot i que això passava un gener del 2017 les notícies que hi ha incloses són del 2015 i del 2016, la primera part de la legislatura. Invertir quasi 17.000 euros en aquesta publicació que és com una carta als reis i no moltes notícies s'hi passa de puntetes amb titulars tan eclèctics com  " S'avança en la regularització dels contractes municipals", "El Vendrell lidera el debat sobre el top manta""Cohesió social a través la Taula comunitària de Ca l'Escori". Uns titulars entre d'altres que són més coherents dins un llistat de bones intencions que en una revista municipal pagada per tots. A part dels titulars cal llegir els continguts més propers a un full parroquial per la seva quantitat de sucre que no pas a un projecte de diari amb uns mínims objectius.  Tenint una ràdio televisió que ens costa anualment 600.000 euros i que està molt desaprofitada pel que hi ha allí fer aquesta revista i a més un any després de les glòries que s'hi expliquen és llençar els diners directament. Si es vol informar mínimament  a la gent primer de tot s'ha de donar un lloc a tots els partits en el programa Per què de la tele local on cadascú expliqui les seves intencions i projectes i més amb un resultats tan variats com els actuals. Plaça Vella és una presa de pèl total i una despesa del tot innecessària, un cop més.

El Gran Showman,per anar a veure

El gran Showman és una història basada en fets reals amb format musical molt ben ambientada i optimista. Hi ha una banda sonora molt potent que val la pena per petits i grans. Ja fa dies que la fan al cinema i jo crec que aviat la treuran. Heu d'aprofitar.

Torres d’ívori

Persones que no comparteixen un somriure amb els seus companys. Professionals que es creuen importants perquè de la seva signatura depèn moltes coses. Herois que viuen lluny del món perquè és pensen que ningú estar al seu nivell. Són ésser eclèctics, misteriosos, peculiars, diferents, d’aquests que mai et trobaràs a la cua del supermercat buscant una moneda d’euro per posar al carret de la compra. Ells estan en una altra galàxia que no acostuma a coincidir amb la gran majoria de mortals d’aquest país. Per sobre del bé i el mal. Els seus informes són molt recargolats perquè sigui molt complicat arribar al seu missatge. Només uns quants que estan a mig camí d’aquest lloc anhelat poden arribar a deduir per on pot anar la cosa, però com més paraules peculiars hi podem posar més gran és el nostre poder i més preuada la nostra torre d’ívori.

Des d’allà dalt és controla el món que ens queda més enllà de la finestra. Aquell que tenim en el nostre horitzó. Molts cops és perd noció del que tenim més proper perquè realment no ens interessa. Sempre ens hem refiat massa de les estructures que ens aguanten, però arriba un moment que una escletxa o un moviment en fals fa que la nostra càpsula espacial se’n vagi en orris de sobte. Ningú ho esperava, però ens trobem en plena realitat i les nostres opcions no són molt optimistes.

En aquests moments difícils és quan fem servir els nostres contactes a mig camí de l’espai sideral per si ens poden fer un favor i ens poden retornar a aquesta vida lluny del soroll diari, del telèfon, dels missatges “spam” que vulneren la nostra pau interior sense el nostre consentiment, perquè nosaltres no som d’aquest món com ens volen fer creure. Sempre hem d’intentar que ens vegin el més mínim per les nostres contrades. Hem de comprar, de consumir lluny d’aquests pobles veïns no siguin que ens coneixen. Potser un dia ens enganxaran comprant el bacallà en una gran superfície i llavors el rumor es pot anar difuminant en la societat que nosaltres també comprem allà.

Si anem al cinema ho hem de fer en altres espais on difícilment puguem trobar veïns nostres, s’ha d’evitar. Millor quedar-se a casa i gaudir de la nostra televisió que no pas coincidir amb gent que em coneixen pel carrer.

Si a la feina tinc una estona per anar a esmorzar com la resta de mortals, evidentment no coincidiré amb ells no sigui que sàpiguen el que menjo. Ells potser s’atipen de pernil amb pa amb tomàquet com jo, però són coses tan vulgar que no puc consentir compartir amb cap company de feina. Si mai no tinc més remei que buscar excuses dolentes per no anar a complir amb la mitja hora de rigor demanarà un tallat perquè sempre he cregut que aquesta combinació és un proposta neutral que no et situa en cap lloc compromès de cara a la mirada dels altres.

Evidentment ningú m’ha de controlar el meu horari que jo distribuiré segons les meves conveniències perquè sóc una persona que no ha d’estar pas subscrita a una vulgar hora d’entrada i sortida. Jo vindré i marxaré quan cregui convenient i com és obvi no donaré pas cap tipus d’explicació a ningú perquè jo estic per sobre de tots els que hem rodegen. Només heu de veure el meu currículum trillat de cursos i màsters arreu per demostrar que sóc el millor que hi ha a la casa sense cap mena de dubte.

La meva condició quasi divina m’obliga a aplicar la part més dura de la llei. Jo des de que em dedico a això he tingut molt clar deixar de banda els meus sentiments i la meva part més humana. Jo només em dec a la llei i evidentment sempre aplicarà la part menys favorable a la societat per això sempre he demanat tenir un salari per sobre de la resta. Mai em podré comparar amb l’altra gent que em rodegi encara que tingui igual o més responsabilitat que la meva. He de destacar i tothom ho ha de saber. No cal que doni explicacions a ningú perquè el meu objectiu és ben clar i qui em contracti no ha de posar mai en dubte la meva professionalitat, ni qüestionar les meves decisions. Ells han de saber sempre que jo sóc inqüestionable i no hi ha res a dir al respecte.

Que baje dios y lo vea, recomenable

Que baje dios y lo vea és una peli divertida, amb escenes d'amor, de revolució controlada. Un bon coctel que dóna molt de si a les pantalles. Està molt ben feta i és un elogi a les ganes de superació. Molt divertida. Jo em pensava que seria més cutre, però està molt bé la veritat.

Les dues Catalunyes i els dos Baix Penedès també

Arran de les darreres eleccions autonòmiques la nostra comarca també ha quedat ben clar que s’ha dividit en dues parts, encara que una supera amb escreix a l’altra. Hi ha algunes localitats com Bonastre i Llorenç del Penedès on les dues formacions independentistes han revalidat la seva hegemonia a les urnes, però el vot de Ciutadans han aconseguit àmplies majories a localitats com Albinyana on no hi ha cap regidor d’aquesta formació i ha doblat amb escreix l’actual força majoritària a l’Ajuntament.

El Baix Penedès també és taronja perquè aquest color ha recollit una tercera part de tots els sufragis amb un alt índex de participació, una dada a tenir en compte.

Si tots aquests votants que aquest cop s’han decidit a fer valer els seus drets davant les urnes tornen a repetir la seva actitud a les properes comtesses ens podem trobar moltes sorpreses que poden capgirar definitivament  la truita a casa nostra.

Evidentment aquesta situació ja es va anunciar amb els resultat en els principals  localitats del Baix Penedès i la tendència és aquesta.  Ciutadans va aconseguir entrar als ajuntaments del Vendrell i a Calafell amb una campanya molt senzilla. En el cas del Vendrell van aconseguir els mateixos regidors que altres formacions que van posar tota la carn a la graella durant la campanya i abans i tot.

Aquí a la comarca amb les dades d’atur, fracàs escolar i situació econòmica que té tenim no inspira gaire optimisme, per tant el vot de persones “rebotades” amb el sistema és el que acaba aconseguint uns resultats peculiars. La gent ja està cansada de plans, projectes, estudis, treballs, reunions, promeses i mil històries més i de veure les mateixes famílies i clans ostentant el poder des de dins o fora dels llocs de poder, canviant els vestits a tot plegat perquè sembli que sigui nou, però ja fa anys que ha perdut la gràcia.

Gràcies a les xarxes socials, la mobilitat, els mitjans de comunicació i molts altres factors avui en dia hi ha un important nombre de vots que poden variar de tendència d’un dia per un altre segons les darreres informacions o algun fet o esdeveniment que hagi passat. Evidentment no és el més important, però en el fons són els qui decanten la baralla a un costat o un altre. Al final són els que atorguen govern i envien als altres  a l’oposició.

Salvar universos, ser solidari amb mil causes perdudes i defensar la igualtat de tots els humans i els de quatre grapes és una cosa que la veritat sempre vesteix molt en qualsevol campanya electoral.

La gràcia de tot plegat al final és si s’han de pagar més impostos o si la gent gran tenen transport gratuït dins d’aquella localitat, les ajudes a les famílies més necessitades. Tot l’univers que ens volen vendre abans de cada elecció al final acaba amb tot això que és el pa del dia a dia. Avui en dia ja quasi ningú amb representació als òrgans de decisió defensa al treballador. Els autèntics defensors de tot plegat ja no assoleixen ni els mínims per tenir representació. Aquests que la gent vota representa amb uns o amb altres de l’Ibex, a una o altra empresa, però aquí darrera no hi ha causes perdudes com diuen representar.

Tot això ja ha passat a la història. Els nous valors són més crematístics que altra cosa. Alguns volen arreglar l’univers i no són capaços de tenir contents els quatre treballadors municipals que tenen al seu càrrec directe. Ens prometen il·lusió i no són capaços de regalar una ampolla de vi als col·laboradors de la ràdio. Estan totalment fora de cobertura. La gent ja està entenent aquests fenòmens i vist que els qui ha confiat anteriorment no els hi ha fet ni cas, aposten per gent nova, a veure si aquests els escoltaran una mica. Si la confiança dipositada no funciona, com acostuma a passar, llavors es busca una altra formació i endavant. No hi ha més històries, ni estadístiques. Vivim a ritme de microones i la nostra política no està al marge d’aquesta celeritat que ens empeny endavant a vegades sense tenir temps ni de mirar als nostres costats perquè la nostra realitat massa cops està adulterada per les xarxes socials i mil històries.