Un dels grans esdeveniments locals i comarcals d’enguany és que el
Vendrell celebra el seu any Guimerà, en motiu del centenari de la seva mort. Un
vendrellenc adoptiu vinculat a cal Ximet i que demostra un cop més que la gent
del Vendrell quan ha estat necessari s’ha mogut on hagi tocat per fer negocis,
cultura o fer ballar sardanes com fan el Joan Morros i els seus seguidors.
El Vendrell sempre ha estat un municipi obert i un lloc de pas entre
Tarragona i Barcelona. La manca de control de l’estació de tren i la gratuïtat
d’aquest servei encara afavoreix aquesta mobilitat entre els nous lletra ferits
que van i venen entre el cor del país i aquesta ciutat amb consciència de poble
mal girbat de pagesos i ceramistes enmig del mar i la muntanya.
Al llarg de l’any segurament tindrem conferències, exposicions,
xerrades, representacions i altres històries per commemorar aquest important
efemèride del número 2 del rànquing vendrellenc, perquè sense cap mena de dubte
el número tothom sap qui és i al pobre Àngel que va estar proper a un premi
Noble, però clar escrivia en català en
un temps que no era el més internacional
sempre li ha quedat aquest paper de segon de classe.
Al pobre Guimerà també se li haurien de portar les seves despulles al
Vendrell en un lloc tranquil del recinte. Ara estan oblidades en un cementiri
de Barcelona. No crec que costi gaire, i la veritat que tindríem un punt al
nostre favor ara que encara es conserven, potser aviat serà totalment difícil
d’identificar tal com van les concessions dels cementiris municipals per
aquestes contrades.
Guimerà és una lletra ferit que va caure en un món on el català anava
agafant força en vers el castellà. Gràcies als germans Ramon i Vidales va
apostar bàsicament pel català i va anar a entrant en els circuits catalaninstes
del moment on va acabar sent una de les
persones més estimades tal com demostren la gran les cròniques del seu
enterrament multitudinari pel centre de Barcelona.
Guimerà no fa cap pinta que fos
un exemple de simpatia i alegria. En la gran majoria de fotos que es
conserven se’l veu sec, sorrut amb cara de pocs amics, vivint en el seu món i
possiblement en el seus personatges i perdut
en alguna cabana del bosc parlant amb Manelic de com li anava amb la
Marta.
Era una persona com el nostre Benet i Jornet que va morir a finals del
segle passat amb cent anys de
diferència. L’un i l’altre anaven escrivint obres que sabien que tenien èxit
per a les companyies del moment, integrant les tendències que anaven entrant en
la societat en aquells temps.
Està molt bé fer un any Guimerà però aprofitant l’esdeveniment ara més
que mai és clau que les noves generacions sàpiguen triar el gra de la palla,
aquests poncells no caiguin ni en el món de les drogues, ni el diner fàcil, ni
vegin polítics allí on només hi ha titelles sense fonament, ni vegin homes
d’estat allà on només hi ha venedors de fum i promeses.
Hem de fer un any amb activitats de vida i obra del nostra Guimerà,
però hem de saber dotar a les noves generacions de Manelics que vegin la part
fosca de la societat i la pugin treure de la nostra societat per viure en un
món millor per a tothom. Aprendre a llegir i a escriure i a entendre, ara és
fonamental.
.jpeg)
