En la meva darrera enquesta 9 persones afirmen que es veuen l'aigua embotellada. En segon lloc estan els clàssic de l'aixeta i només 4 persones tenen descalcificador a casa. No hi ha ninguna persona que se la begui d'una font pública.
divendres, 30 de gener del 2009
No tot el que s'ho fa dir és xató
La Rambla s’omplirà aquest diumenge de persones amb una única excusa, el xató. Alguns hi vindran a concursar a veure quina és la millor recepta feta realitat. Aquest plat sempre que el prepares tens molt de punts perquè et surti amb un tast diferent perquè intervenen molts factors. També trobarem els que per set euros ja tindran el primer plat per encetar el dinar d’aquella jornada festiva. No gaire lluny d’allí, podran trobar un lloc on venguin pollastres a l’ast i un bon pastís. Amb tot això ja pots tenir la família contenta i a un preu força assequible. No hi faltaran els pares amb els seus fills que vetllaran per perquè les noves generacions elaborin un bon plat, encara que no vagi a concurs, és tot un repte personal i alegria de pares i avis veure com el fill cada any els més menuts és mouen millor en aquest difícil món de la cuina tradicional. A la cita acudiran els possible compradors de productes naturals, com formatge, embotits derivats del porc i altres delícies riques en colesterol. No ens deixem els amants de les xapes del cava que aprofitaran l’ocasió per augmentar la seva col·lecció personal. Tot això amb un canvi de distribució en el mateix escenari.
Són 23 anys de treball i esforç per part de moltes persones, la majoria anònimes que han treballat de valent per fer realitat aquest projecte cultural que representa el nostre passat, el nostre present, la nostra geografia, les nostra tradicions i com no, també és una aposta ferma pel nostre futur gastronòmic
Al Vendrell sempre ha estat tradició elaborar aquest plat en moltes llars coincidint amb el dijous gras. Si a Vilanova i la Geltrú es dedicaven a la merenga, doncs aquí al Vendrell era el moment esperat per presentar a taula l’esperat xató. Un plat que combinava tots aquells productes naturals que tenim per casa, olives, escarola, bacallà, avellanes que sempre estan repartides entre el rebost i la moderna nevera. Per cert, un dels electrodomèstics que més dependència genera encara que no ho valores fins que l’aparell fa figa.
La cosa fins aquí em sembla molt bona idea, però a partir d’aquí és quan començo a veure coses que potser no són tan escaients, però que podríem qualificar almenys de discutibles. Que el xató se celebri al Vendrell, com acabo de dir, ho trobo molt escaient perquè hi ha una tradició arrelada en els segles de la seva cuina casolana. El que no trobo del tot encertat és importar aquest plat a altres municipis on la tradició d’aquest plat és gairebé inexistent. L’any passat vaig anar a Calafell i si analitzo la meva memòria en plan optimista puc afirmar que potser hi havia deu participants, la majoria dels quals eren d’una família a cavall d’Albinyana i El Vendrell. Aquest municipi costaner hauria de fer la seva versió amb el rosejat o altres plats més arrelats en el seu municipi. La riquesa és una virtut i potser al llarg de l’any aniríem descobrint altres menges dels nostres pares i avis que amb el pas del temps han quedat en l’oblit o en el record d’algun dels nostres avantpassats.
Un fet semblant passa amb el municipi d’Albinyana que l’any passat va celebrar la seva primera xatonada popular i el proper cap de setmana s’atreveix amb la segona i ho trobo molt bé, però a Albinyana de xató que jo sàpiga no se n’ha menjat mai, només en casos puntuals i per influència d’altres de família o amics d’altres municipis costaners. Ara, arran del renom que ha pres amb tot aquest muntatge de la Ruta del Xató, qui més qui menys n’ha menjat i inclòs s’ha atrevit fer-ne. Però és un plat totalment nou, però estic segur que hi altres àpats que podrien tenir el protagonisme que té el xató al Vendrell i segurament molta gent del poble també s’hi abocaria i aportaria les seves receptes passades de boca a orella al llarg del temps. No és que tots ens posem a fer xató i si ho fem, perquè no donem l’oportunitat a recuperar altres menges més típiques de casa nostra.
Fa uns pocs anys vaig llegir una carta en aquest DIARI del mestre xatonaire vendrellenc Jesús Trayner que venia a demanar, sinó recordo malament, que es poses una mena de control de qualitat en el món del xató dins els restaurants. Jo crec que té tota la raó del món, perquè he tingut l’oportunitat de menjar en alguns restaurants presumptament de prestigi uns plats que no tenen res a veure amb el xató del qual tots coneixem aproximadament la seva recepta. Tothom que vulgui pot tenir-ho dins la seva carta o menú, però hi hauria d’haver una mica de control per part d’alguna entitat encara que sigui cultural per diferenciar aquells llocs on realment compleixin amb unes condicions mínimes d’elaboració i presentació d’aquest plat. Un simple distintiu a la porta en seria la clau perquè quan un forani vulgui apreciar les qualitats d’aquesta recepta tan nostrada ho faci amb unes garanties bàsiques de què realment allò que té el plat és el xató que es promociona arreu del Penedès. Ara l’important no és que hi hagi 100 ó 300 restaurants a la Ruta sinó que els que hi hagi, sigui el xató que sigui ho faci amb uns criteris mínims de qualitat i s’assembli mínimament al gran protagonista d’aquest diumenge i d’altres que vénen al darrera. És pel bé de tots plegats. Quantitat si, però també uns mínims de qualitat.
Són 23 anys de treball i esforç per part de moltes persones, la majoria anònimes que han treballat de valent per fer realitat aquest projecte cultural que representa el nostre passat, el nostre present, la nostra geografia, les nostra tradicions i com no, també és una aposta ferma pel nostre futur gastronòmic
Al Vendrell sempre ha estat tradició elaborar aquest plat en moltes llars coincidint amb el dijous gras. Si a Vilanova i la Geltrú es dedicaven a la merenga, doncs aquí al Vendrell era el moment esperat per presentar a taula l’esperat xató. Un plat que combinava tots aquells productes naturals que tenim per casa, olives, escarola, bacallà, avellanes que sempre estan repartides entre el rebost i la moderna nevera. Per cert, un dels electrodomèstics que més dependència genera encara que no ho valores fins que l’aparell fa figa.
La cosa fins aquí em sembla molt bona idea, però a partir d’aquí és quan començo a veure coses que potser no són tan escaients, però que podríem qualificar almenys de discutibles. Que el xató se celebri al Vendrell, com acabo de dir, ho trobo molt escaient perquè hi ha una tradició arrelada en els segles de la seva cuina casolana. El que no trobo del tot encertat és importar aquest plat a altres municipis on la tradició d’aquest plat és gairebé inexistent. L’any passat vaig anar a Calafell i si analitzo la meva memòria en plan optimista puc afirmar que potser hi havia deu participants, la majoria dels quals eren d’una família a cavall d’Albinyana i El Vendrell. Aquest municipi costaner hauria de fer la seva versió amb el rosejat o altres plats més arrelats en el seu municipi. La riquesa és una virtut i potser al llarg de l’any aniríem descobrint altres menges dels nostres pares i avis que amb el pas del temps han quedat en l’oblit o en el record d’algun dels nostres avantpassats.
Un fet semblant passa amb el municipi d’Albinyana que l’any passat va celebrar la seva primera xatonada popular i el proper cap de setmana s’atreveix amb la segona i ho trobo molt bé, però a Albinyana de xató que jo sàpiga no se n’ha menjat mai, només en casos puntuals i per influència d’altres de família o amics d’altres municipis costaners. Ara, arran del renom que ha pres amb tot aquest muntatge de la Ruta del Xató, qui més qui menys n’ha menjat i inclòs s’ha atrevit fer-ne. Però és un plat totalment nou, però estic segur que hi altres àpats que podrien tenir el protagonisme que té el xató al Vendrell i segurament molta gent del poble també s’hi abocaria i aportaria les seves receptes passades de boca a orella al llarg del temps. No és que tots ens posem a fer xató i si ho fem, perquè no donem l’oportunitat a recuperar altres menges més típiques de casa nostra.
Fa uns pocs anys vaig llegir una carta en aquest DIARI del mestre xatonaire vendrellenc Jesús Trayner que venia a demanar, sinó recordo malament, que es poses una mena de control de qualitat en el món del xató dins els restaurants. Jo crec que té tota la raó del món, perquè he tingut l’oportunitat de menjar en alguns restaurants presumptament de prestigi uns plats que no tenen res a veure amb el xató del qual tots coneixem aproximadament la seva recepta. Tothom que vulgui pot tenir-ho dins la seva carta o menú, però hi hauria d’haver una mica de control per part d’alguna entitat encara que sigui cultural per diferenciar aquells llocs on realment compleixin amb unes condicions mínimes d’elaboració i presentació d’aquest plat. Un simple distintiu a la porta en seria la clau perquè quan un forani vulgui apreciar les qualitats d’aquesta recepta tan nostrada ho faci amb unes garanties bàsiques de què realment allò que té el plat és el xató que es promociona arreu del Penedès. Ara l’important no és que hi hagi 100 ó 300 restaurants a la Ruta sinó que els que hi hagi, sigui el xató que sigui ho faci amb uns criteris mínims de qualitat i s’assembli mínimament al gran protagonista d’aquest diumenge i d’altres que vénen al darrera. És pel bé de tots plegats. Quantitat si, però també uns mínims de qualitat.
Publicat el 30 de gener del 2009 al Diari del Baix Penedès
Una versió dels Pastorets més propera al públic
Els Pastorets del Vendrell en el seu històric itinerari pels teatres del Vendrell enguany és la segona temporada, esperem que l’última, que recauen en el local del Casal Familiar del carrer Sant Magí. La novetat d’enguany recau en la nova versió que interpreten els actors vendrellencs. Aquest cop és el torn de l’obra de Josep Maria Folch i Torres amb els seus personatges característics: Lluquet, Rovelló i el tartamut Jeremies que és un dels punts còmics de l’obra amb el seu personatge de pastor amb greus problemes de dicció. La representació dura dues hores exactes sense cap mena d’interrupció. No és fa gens pesada i s’aguanta bé en aquelles butaques de l’històric edifici del Casal Familiar.
Els personatges ho fan molt bé des del diabòlic Satanàs fins a Josep i Maria amb el seu nadó. Està molt ben trobat aquest personatge de Llúcifer que li dóna un aire de dimoni desafortunat que aixeca força somriures entre els assistents, Li saben donar el seu toc personal amb algunes referències a llocs i establiments emblemàtics del Vendrell. Cosa que indubtablement fa gràcia al públic assistent. Tampoc hi falten alguna referència a la situació exterior com Guantánamo i el problema de l’atur. La gràcia d’aquesta nova versió i l’adaptació que se li ha dona és que connecta molt més amb el públic. Encara que no tingui ni els efectes especials, ni els decorats, ni els ginys mecànics que es podia veure a la Lira, aquí tot és molt més proper i familiar. Són dues propostes ben diferents que per les circumstàncies ha anat molt bé d’aprofitar aquest nou marc per provar amb aquesta versió tan nostrada dels Pastorets. Demostra un cop més que l’important no és el pressupost sinó l’entusiasme dels actors amb una text que es deixi portar i que doni joc interpretatiu. Els personatges pujant i baixant de l’escenari és una altre sistema molt útil que dóna més proximitat entre actors i públic en general.
Feia un parells d’anys o tres que no anava als Pastorets i he pogut que juntament amb alguns històrics d’aquest muntatge com l’Alfons Vigo i el Carles Guasch, Enric Batlle entre altres, hi ha una nova cantera de gent jove que puja amb força com el mediàtic de la televisió local Pere Sallent que ens presenta un Jeremies molt autèntic, especialment amb les picors localitzades en un lloc molt delicat.
Només queda un únic dia de representació, hi ha uns 1.200 socis als Pastorets. La sala té una capacitat de 350 localitats comptant platea, amfiteatre i llotja. Aquest any només fan tres representacions. Valtres mateixos heu de fer els comptes. Si els voleu veure encara aquest any no espereu al darrer moment per aconseguir les vostres localitats que us podeu portar una sorpresa
Els personatges ho fan molt bé des del diabòlic Satanàs fins a Josep i Maria amb el seu nadó. Està molt ben trobat aquest personatge de Llúcifer que li dóna un aire de dimoni desafortunat que aixeca força somriures entre els assistents, Li saben donar el seu toc personal amb algunes referències a llocs i establiments emblemàtics del Vendrell. Cosa que indubtablement fa gràcia al públic assistent. Tampoc hi falten alguna referència a la situació exterior com Guantánamo i el problema de l’atur. La gràcia d’aquesta nova versió i l’adaptació que se li ha dona és que connecta molt més amb el públic. Encara que no tingui ni els efectes especials, ni els decorats, ni els ginys mecànics que es podia veure a la Lira, aquí tot és molt més proper i familiar. Són dues propostes ben diferents que per les circumstàncies ha anat molt bé d’aprofitar aquest nou marc per provar amb aquesta versió tan nostrada dels Pastorets. Demostra un cop més que l’important no és el pressupost sinó l’entusiasme dels actors amb una text que es deixi portar i que doni joc interpretatiu. Els personatges pujant i baixant de l’escenari és una altre sistema molt útil que dóna més proximitat entre actors i públic en general.
Feia un parells d’anys o tres que no anava als Pastorets i he pogut que juntament amb alguns històrics d’aquest muntatge com l’Alfons Vigo i el Carles Guasch, Enric Batlle entre altres, hi ha una nova cantera de gent jove que puja amb força com el mediàtic de la televisió local Pere Sallent que ens presenta un Jeremies molt autèntic, especialment amb les picors localitzades en un lloc molt delicat.
Només queda un únic dia de representació, hi ha uns 1.200 socis als Pastorets. La sala té una capacitat de 350 localitats comptant platea, amfiteatre i llotja. Aquest any només fan tres representacions. Valtres mateixos heu de fer els comptes. Si els voleu veure encara aquest any no espereu al darrer moment per aconseguir les vostres localitats que us podeu portar una sorpresa
Publicat el 30 de gener del 2009 al Diari del Baix Penedès
dimecres, 28 de gener del 2009
El cartell de la festa major del Vendrell no mata
Aquest és un dels pobles que sis mesos abans de la Festa Major ja sabem qui vindrà i tot plegat perquè ningú desmonti una roda de premsa. És que som genials, la veritat. Quan arribi el dia ja ningú se'n recordarà. Els Mojinos no m'agraden, poden ser divertit i el que tu vulguis, però per espectacle ja tinc el passeig Marítim de Coma-ruga els findes a partir de Setmana Santa. Hi ha molt de color allí. Els Taxí m'agraden força, però els que més m'agraden són els Laxen que aquesta deu ser el 3r any seguit que toquen al Vendrell. Ho trobo molt bé i així s'ha de fer.
dimarts, 27 de gener del 2009
Un gran festa del Diari amb un esplèndid Jaume Zarco
La Fonda Antiga de Calafell va acollir una nova edició de la Festa del Tothosap del Diari del Baix Penedès, ja en portem 11. Els premiats tenien com a denominador comú que havien estat desheretats, entre ells, una bibliotecaria de Cunit, el gran Ramon Aurora de Calafell que li van dir per telèfon que el feien fora de l'emissora sense dir cap motiu i buscant excuses de nen petit i no hi va faltar el Josep Maria Llasat amb el seu episodi dels Mossos coneguda per tots. Molt de caliu allí a Calafell, tot amenitzat i presentat el Mèlich de Calafell, tota una institució imparable. Vull destacar dues coses, la nul·la representació del govern municipal de la localitat amfritiona, en cap dels regidors del tripartit governant es deixa veure, almenys per mi. També vull destacar el paper dels tres tenors, entre ells vull destacar per la meva bona relació amb el senyor Jaume Zarco, tot un baríton que després de la política ha trobat un instrument per alegrar la vida a tothom. Enhorabona i endavant Jaume. Ets tot un cavaller i eres massa bona persona per triomfar en política. Ara de la mà de Carlota Baldrís has trobat el teu camí endavant i felicitats.
dilluns, 26 de gener del 2009
El Jaume Domingo entra a les noves tecnologies del facebook
Una mesura molt lloable, El regidor de l'Ajuntament Jaume Domingo ha obert pel facebook una línia directa per parlar amb ell sobre la seva regidoria. Esperem que aquesta iniciativa tingui èxit i altres regidors i ajuntaments s'ho copiïn. Ens hem de renovar i adaptar-nos a les noves tecnologies.
diumenge, 25 de gener del 2009
Una mica fart de la Tous
Una de les modes dels darrers anys està relacionat amb un oset, la Tous. Jo crec que quan moltes persones porten una cosa que està de moda es torna tot una mica més normal i perd la gràcia. Ara és bo temptejar i portes altres marques que potser més endavant tindran tan bona acollida com ha tingut la Tous, però aquesta ja se'm fa una mica pesada. És hora de buscar alternatives, ella ja ha fet la seva funció. Busquem alternatives pels propers anys.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)