Mortadelo i Filemon una peli, uns personatges actualitzats

La darrera peli del Mortadelo i Filemon la veritat que trenca amb les seves precedents. En aquest cas estem davant de còmic, en les altres eren persones humanes. Trenca amb els esquemes de les seves anteriors i la fan molt més interessant tot i que costa equiparar una peli amb el còmic. Dintre no hi falten els famosos com l'Arguiñano i el Iglesias. Una peli que val la pena anar a veure pels nostàlgics perquè és una recreació dels nostres herois infantils, però amb elements nous i totalment actualitzada. Força recomenable.

Una gran experiència del Guimeràvi

El Vendrell celebrava aquest matí el Guimeravi als cellers del Jané Ventura amb la presència dels clubs de lectura de Cunit i Calafell. Una sala plena de persones en un dia molt plujós. No hi van faltar el Jan Fontana, l'Hermini Caballaro, l'Eva Cabanes i l'Albert Solé amb el jove grup Anhels. Tot coordinat per la Neus Oliveras i l'Àngels Colom de la biblioteca. No hi podia faltra el mestre de cerimònies i amfitrió Gerard Jané amb els seus amplis coneixements del tema. Una manera d'unir cultura i gastronomia, de promocionar la comarca i les nostres coses bones. Ja fa massa temps que vivim dels tríptics i de les grans campanyes que acaben en res. Avui hi havia música, poesia, teatre i sentiments per compartir al voltant de l'agricultura. Una gran iniciativa amb un gran ressò. Una manera d'unir Calafell, Cunit i El Vendrell, tres pilars que van massa cadascú al seu aire. Potser serà un començament d'una nova relació.

L'horitzó simbòlic del Vendrell no sap passar del campanar o Pau Casals

Al Vendrell massa cops ens repetim més que l'any.  El gran Jordi Urgell va deixar la Comissió de Reis l'any passat i aquesta setmana s'ha presentat la nova encapçalada per Salva Ferré amb 8 vendrellencs més. Alguns ja formaven part dels de sempre que ja han passat per altres entitats similars i altres s'han incorporat a aquesta penya dels vendrllencs populars. El gran Jordi Urgell portava 35 anys a la Comissió de Reis i els darrers 18 de president. Això d'estar tants anys de president d'una entitat es comú denominador d'altres entitats i similars locals. Al  Vendrell ens costa molt canviar de president, alguns ja formen part del nom de l'entitat. Els qui ho fan molt bé són els Nens del Vendrell que jo admiro. Tot el merchadising i similars del Jordi Urgell que es repetia de fa anys i panys ho han tingut que canviar i fer un nou estil. Hi havia uns trets que eren més populars que la silueta del Tobies del campanar. Això és una tasca difícil després de tants anys de copiar i enganxa al més pur estil vendrellenc. 

Un dels logos que han trobat ha estat el del campanar amb els tres reis davant. 

Evidentment al Vendrell només tenim el campanar amb el seu mega famós Tobies i poca cosa més. No tenim res més i per això per qualsevol icona que hem de crear doncs no pot faltar el campanar perquè aquí estem molt pobres, la veritat i per això hem de recórrer a la nostra salvació. Ja està bé del campanar més que explotat. Aquí tenim cascada de la Rambla, places, carrers, ponts que tot i no ser tan mega populars i arxifamosos com el campanar podrien quedar molt millor que el campanar. A més la creació amb els tres reis no m'agrada gens. Ja sé que hem de ser igualitaris però això em recordo més al membre fàlic humà que a un símbol dels reis del Vendrell. A veure si ara que encara no és gaire famós el canvien. El més normal seria fer un concurs públic perquè la canalla els dibuixes i segur que sortiria molt millor que aquesta andromina corcada per excés de vendrellisme. En comptes dels tres reis amb cara, es podria posar algun símbol. Una mica d'imaginació senyors que la canalla en té molta, més que no pas els responsables d'aquest cartell tan fora de lloc. En cas de parlar del Vendrell es recórrer al Vendrell i entre el campanar i el Casals tenim tota la nostra fama concentrada. Per favor, una mica de creativitat, que no ho fés el Jordi Urgell, ho entenc, però vosaltres que sou joves crec que heu de ser un xic més imaginatius o no? Aquest cartell em recorda molt a aquest

Un dels cartells més eròtics que hem tingut a la vila, evidentment no hi falta el nostre campanar sagrat, mig privatitzat en mans d'una famosa família sempre puntual a tot arreu.

Ja està bé la broma, a veure si fem alguna cosa diferent que ja som al segle XXI i aquí al Vendrell hi ha gent molt bona i que pensa molt i molt bé. En serio. Us ho dic perquè en conec algú. Vinga anims i fem una cosa com déu mana. Pel que fa a la foto dels tres reis sobre el pont de frança que apareix al web de la comi de reis ja està millor, pèro aquesta és cutre saltxixera. Vinga, a pensar tots una mica. Jo no vull dir que ho facin malament, ni molt menys. Jo confio en ells i els desitjo molta sort, però només demano una mica d'imaginació.

 A més només falta veure aquesta dada aportada al facebook per Salvador Català Nieto per veure que sembla que s'ho han copiat. A veure si ho canvien, perquè el Vendrell es mereix algo millor.

Moltes gràcies per les mostres de condol i suport rebudes

 Moltes gràcies a totes les persones que ens han acompanyat en aquets moments tan durs. Gràcies a la vostra companyia, a les trucades, whatsaps, facebook, twitter i altres mitjans. Gràcies a les persones que no han pogut venir per algun motiu i a aquells que s'han assabentat tard. Gràcies a tots els qui heu pensat uns segons amb ell i li heu tornat a donar vida dins el vostre record durant uns instants. Això sempre està present. Estem molt satisfets per les mostres de suport i condol rebudes. El seu record sempre ens acompanyarà. Era una gran persona amb coses bones i diferents, però era una persona que estimava qui l'envoltava i estimava el seu món amb ganes i energia. Era un hereu de la terra con diria el senyor Manel Bofarull. La vida continúa.  Foto: Jordi Santacana.

Solidaris i sense lot de Nadal

Des de que fa quasi 20 anys em dedico periòdicament a omplir ratlles de la premsa comarcal amb paraules més o menys encertades. Gràcies a la crisi hem entrat en el món virtual de la xarxa on tinc un grapadet de temes que acostumo a repetir anualment. És una manera de veure com en aquestes dues dècades hem canviat els costums i les tradicions en coses quotidianes i simples, però que es converteixen en uns clars indicador de la frenètica evolució social que estem vivint a casa nostra.

Nosaltres que vàrem passar en aquestes dates tan estimades de l’assortit de torrons, caves, vins i pots de pinya en almívar fins al no res passant, per una varietat de tasses de beure la llet o maletes de viatges senzilles i simples per anar de cap de setmana a la muntanya. Fins ara el més sorprenent ha estat un decantador de vi, que pels no entesos en la matèria s’ha convertit en una bufona torreta amb floreta incorporada. És una simple qüestió d’estil.

Els lots de Nadal, com els acomodadors de cinema i les cabines de telèfon ja formen més part del passat que no pas del present. Aviat les podrem veure als museus etnològics o a alguna sèrie televisiva que et fa recular en el temps unes quantes dècades.

En aquests temps en què Catalunya està vivint un interessant moviment d’identitat nacional amb un clamor popular que reclama un pas endavant  sobre el seu futur, però això ja és el tema estrella de molts programes televisius i radiofònics, anem al tema que ens interessa.

La majoria ja no gaudim de cap lot nadalenc ni de cap  dinar de Nadal pagat amb diners de l’empresa. A més a més aquest mot “solidaritat” sembla que inspira positivisime. L’hem  escoltat de ben petits. Ara es repeteix amb més força que mai i hem de posar el nostre granet de sorra per fer-ho realitat. Ens cal ser solidaris. A la gent se li demana que col·labori com bonament pugui per ajudar a la gent d’una forma o un altre. Potser comprant calendaris, butlletes de loteria, sacs de farina, arròs i sucre o assistint a festivals variats i pagant una entrada per finalitats benèfiques amb uns artistes que hi participen de forma altruista.

Des de que el món és món sempre hi hagut gent que ho ha necessitat més que altres. Per tant sempre hem tingut la solidaritat ben present entre nosaltres. Un eufemisme de la paraula beneficència que ja ha passat a un segon terme.

La nostra realitat encara no ha estat capaç d’assumir el tema de la solidaritat en unes dimensions com les que tenim actualment. Sempre hi ha hagut beques per estudiar, per menjar i ajudes a les famílies. Ara hem assolit uns nivells considerables que ja no podem afrontar amb els mètodes tradicionals quan les administracions estan més pobres que mai i algunes han de fer-se càrrec d’un deute que supera amb escreix el seu pressupost anual. La cosa serà per uns anys a no ser que algun dia ens toqui la Grossa i puguem desfer-nos d’aquesta pesada enclusa que ens condemna durant uns quants anys a tornar tot aquells excessos que ens hem permès durant massa anys.

La gent anònima per definició acostuma a ser solidària. Són pocs els qui no hi participen d’una manera o altra. Hi ha moltes formes de fer-ho realitat. Algunes més mediàtiques que altres..

Mentrestant tinguem partides públiques destinades a pagar partits i sindicats no serem solidaris amb qui ho necessita. Seguirem pervertint aquest model actual que està desfassat. Independentment dels elevats sous de molts polítics i derivats, a més a més el pobre ciutadà ha de pagar les despeses de llum, lloguer, gas i aigua de moltes seus de partits i sindicat amb representació. Mentre aquests es dediquem a editar revistes, tríptics, setmanaris per mostrar al poble pagador les glòries i virtuts dels seus autors. La majoria d’aquestes publicacions van directament a les escombraries o es guarden per si cau alguna tanca el dia de pintar parets o tenir el jaç d’alguna animal a casa.  Llençar diners en castells de foc de cinc minuts per no tenir valor de fer una programació festiva adaptada als nous temps i mostrar una imatge de ric amb butxaca de pobre. Organitzar el personal de les administracions amb una mica de seny i no gratificar els amics del partit amb complements salarials que els altres mai aconseguiran sinó segueixen cegament el líder espiritual. La gent anònima sempre ha estat solidària, ara només falta que els “nostres salvadors” també ho facin amb mesures de cara i ulls i no només per tapar forats i puntualment i de cara a la galeria. La gent anònima sempre ha estat solidària i a sobre, la gran majoria no gaudeix de cap lot de Nadal.Ara els hi toca als que només en parlen per guanyar vots. Article publicat al Diari del Baix Penedès, a l'Eix Diari i al Baix Penedès diari a partir del 20 de novembre del 2014

Descansa en pau, pare. Et trobarem a faltar

Aquest matí de 25 de novembre s'ha mort el meu pare, Anton Casellas Serramià. Un albinyanenc de tota la vida. Un pagès de tota la vida. Al final ens ha deixat després d'una llarga malaltia. Ell ha treballat fins que ha pogut, dissabtes i diumenges. No ha conegut les vacances ni les excursions de més d'un dia a part del viatge de nuvis. Ell ha estat feliç a la seva manera que és el més important. Ha sabut trobar el sentit a la vida, mirant els ceps, les oliveres i si plovia o no i vigilant que tot anès bé. Ell estava en tot i fins el darrer sospir ha vetllat per tot. Et trobarem  a faltar. Descansa en pau pare. No calen més paraules. Cadascú et recordarà d'una manera op altra. Gràcies per tot. La foto és del Jordi Santacana

Escobar, una peli més sense res de nou

Escobar, és una peli que narra la història d'aquest narco colombià que tenia igual de poder que l'estat. La història és una més de tantes similars que es poden veure en altres propostes cinematogràfiques. Jo vaig sortir una mica defraudat de tot plegat. Una peli que podria ser d'ell com d'una altra persona. S'ha quedat amb el títol i poca cosa més. Una més.