La setmana dels Laxen Busto esperant el darrer concert d'una etapa

Estem a la setmana dels Laxen. El proper divendres tindrà lloc el darrer concert dels Laxen a la Razzmatazz abans d'una parada. Ells diuen que tornaran, hi ha gent que no ho tenen tan clar. Només caldrà esperar a veure si compleixen el somni de molta molta gent. El concert d'ahir a Vila-rodona ja va tenir regust a comiat amb les paraules del Pemi que va agrair a la gent la seva presència i que ja era un comiat per tots aquells que divendres no podran estar a Barcelona. Aquest grup fa una parada que potser més llarga curta o .... Porten 30 anys i 17 discs sense para al peu del canó amb més  de 1.400 concert. La veritat és que ja s'ho mereixen, però com tantes coses a la vida costa reconèixer-ho perquè ja formen part de la nostra vida, de la nostra existència. Ells que han estat la banda sonora de la nostra vida i que moltes cançons ens aporten molts de records de moments o persones concretes. Divendres que ve serà un gran dia, però un dia dur perquè ja no hi haurà un després, de moment, ni una data concreta. Som molts els fans que els seguim de lluny o de prop amb més o menys intensiat, però ells sempre estan allí. Esperem que tornin molt aviat i que divendres sigui un dia d'aquests dies memorables com ho va ser el concert de l'Apolo. Ens veiem. Estem en contacte. Ja anirem quedant els fans per parlar dels records i per estar al dia. Durant aquests anys hem conegut moltes persones unides per aquest grup intentarem que no es perdi la flama i nosaltres estarem amatents a la tornada. Vinga ens veiem aviat.

Quan parlem del Penedès .....

Quan tu parles del Penedès hauries d’entendre les tres comarques Penedesenques i una petita part de l’Anoia amb les tres capitals Vilanova i la Geltrú, el Vendrell i Vilafranca del Penedès, però quan escoltes aquest terme a mi el primer que em ve al cap és Vilafranca i rodalies. Aquest terme encara no ha agafat el suficient pes perquè de bones a primeres et vingui al cap el territori real que vol assenyalar.  Vilanova i la Geltrú que des de fa uns anys també està flirtejant amb altres comarques per configurar l’Eix Diagonal que va de Manresa a la costa garrafenca. El Baix Penedès sempre ha lluitat per la seva Costa Daurada estimada amb capital a Salou i ara s’ha tret de la màniga el Penedès Marítim que vol trencar amb  l’epicentre altpenedesenc de la comarca i buscar una identitat pròpia sense caure al buit.

El Penedès és per molts Vilafranca i rodalies, potser arribaríem fins a Llorenç del Penedès, però de bones a primeres costa pensar en què el Vendrell sigui també  territori penedesenc. Sempre ha viscut una mica al marge d’aquest territori històric perquè fins fa quatre dies era un poble de 6.000 habitants que aprofitava la seva situació al mig de tot arreu. Per crear comarca hem de crear identitat des de souvenirs pels turistes fins a una mena d’administració que regenti tot aquest ampli espai. Les nostres comarques ara es volen unir per trobar una identitat enmig d’aquests dos grans pols com són Tarragona i Barcelona. Potser si que podem anar a Saragossa, Osca, Terol i muntar la nostra paradeta i atraure els seus veïns amb els nostres vins i amb la nostra marca identitària, però si volem vendre el nostre producte més enllà hem d’aprofitar la tirada de Barcelona i apostar pel més internacional. Tenim la sort de tenir la Ciutat Comtal a tocar i això ho hem d’aprofitar, deixe’m estar els jocs de patí d’escola.

El supermercat de les caixes buides

  

Un dia més hem anat al supermercat del nostre poble. La veritat que està ben buit, potser no tant com els darrers anys, però es pot trobar ben poques coses per poder comprar. En moltes seccions hi posa amb lletres ben grosses: esperant subvenció, demanar fons a Europa. Uns cartons molt macos de disseny amb un material hereu d’una època anterior molt pròspera, però en aquests moments fa pena tot plegat.

Tothom recorda quan fa uns 8 anys les mercaderies entraven a camions i la gent entrava i sortia contínuament omplint el carret de la compra del dia, de la setmana i de més enllà. Alguns sortint amb uns xecs valor per als propers 20 anys. En aquells moments tots els compradors tenien la seva feina i guanyar diners era una cosa ben senzilla. Només calia proposar-ho. Avui en davant, la cosa ha canviat totalment, les ajudes des de diferents administracions i en diferents aspectes són la base de l’economia local. Els nous compradors ja fa dies que han anat a altres superfícies més farcides que la nostra perquè el futur que hi veuen és força fosc.

Els responsables de la botiga són dos senyors seriosos que ja fa anys que pinten cabells blancs. Ells no han fet cap modificació en el local perquè sempre els ha funcionat. En el moment que van baixar les vendes considerablement es van plantejar fer alguna cosa però només es van limitar canviar el nom d’alguna secció amb un color diferent perquè tot quedés tal i com estava sense canvis. Si sempre havia funcionat d’aquella manera era inútil fer cap tipus de renovació.

Fa un any i poc el 100% que tenien els dos socis majoritaris es va haver de repartir amb 8 socis més que entre tots havien de portar les regnes d’aquest supermercat tradicional ubicat al vell mig del municipi.

Aquests nous socis capitalistes vivien una mica en una altra galàxia. En les reunions que feien un cop al mes es dedicaven a parlar de grans projectes humanitaris com dels trens que passaven pel municipi, dels peatges de les autopistes, una barrera de protecció del so,  de la llei d’educació. Ells ja tenen prou clar que tots aquests temes que no són competència de la cadena estan totalment fora del seu abast, però no tenen valor de parlar del dia a dia, de les coses que encara estan en plena forma a les instal·lacions perquè no es malmetin més. No parlen mai que fer per reestructurar l’empresa, com motivar al personal que està totalment desmotivat amb un negativisme força clar.

A l’estiu hem aconseguit augmentar un 200% el nombre de visites al centre comercial, però la gran majoria de persones que ens visita no passa del tallat a l’hora de consumir. La nostra marca sempre ha anat associada a uns preus econòmics que estaven clarament per sota d’altres ubicats més a la banda nord.

Per donar una mica més de vida a tot plegat han posat una caixera molt bufona amb roba mona de marca, però aquest acció ha fet que moltes clientes hagin caigut en un atac de zel i ara no vulguin anar a comprar res perquè no es poden posar a l’alçada del nou fixatge del supermercat. Algun homenot se la mira i es pregunta el sou que deu cobrar per poder vestir al seu nivell. Ella li fa una ganyota dissimulant el seu secret conegut per tots.

Han buscat nous encarregats que ja tenien treballant fa anys a la cadena i els han pujat el salari considerablement a veure si així donen vida a l’economia local que prou falta que fa, però la proposta no ha resultat perquè aquests senyors sempre compren en altres superfícies fora del municipi.

El nostre futur és incert. No sabem on anirem a parar. Podem caure absorbits per algun banc amb estrella i que directament porti tota la seva gestió d’una forma estricta o seguirem només poden venen quatre barres de pa i una mica de pernil dolç perquè no tenim calers per comprar res més pels nostres grans aparadors. A veure que ens depara el futur.

Moltes gràcies pels teus 24 anys de fidelitat

Hi ha coses que amb el pas del temps ja formen part de la teva vida. Aquest és el cas del meu Renaul 19 vermell que vaig comprar un 1992 per la Fira del Vendrell, amb ell he viscut moltes històries de joventut i de la segona joventut. Ha estat un gran aliat que no m'ha deixat mai penjat i sempre m'ha acompanyat allà on volia anar. No m'ha fet un lleig. Era un cotxe resulton i ampli on hi cabien perfectament cinc persones. Avui aa la 1:30 del migdia ha dit prou davant el número 25 de la carretera de Valls, allí mateix davant del taller ha dit prou. El mecànic l'ha obert i ha vist que tenia moltes coses i un trasto amb 24 anys d'experiència a les seves rodes. No ha fet molts de quilòmetres i els seus trajectes eren més aviat curts. No m'agrada conduir i de jove vaig tenir la sort  de sortir amb gent que eren amants del volants. El trobaré a faltar la veritat ha format part d'una tros molt important de la vida. El meu primer cotxe va ser un Ford Fiesta L que vaig portar fins els 22 anys de la meva vida. Allí va sorgir les primers sortides, els primers concerts. En aquest ja s'ha viscut moltes altres històries personals, familiars i d'amics. Ara anirem investigant quin potser el seu substitut. Vinga et trobarem a faltar, gràcies per tot Ferrari dels pobres

El contable, recomenable

Una de les pelis més interessants d'aquests tres dies de 2,90 euros la sessió és el Contable. Una mena de trhiller amb un nen que de jove patia autisme i al llarg dels anys va anar desenvolupant una personalitat peculiar amb un afany  per assessinar. La proposta està bé, encara que de bones a primeres potser no l'aniries a veure. Us la recomano, però tampoc és per fer volar campanes.

La chica del tren, una bona adaptació del llibre

La chica del tren és una peli molt fidel al llibre excepte un parell o tres d'escenes. És igual d'embolicat. Hi ha un moment del film que no saps on estàs, però de mica en mica et vas situant. La part final és la que més agrada perquè et dóna peu com acostuma a passar a entendre la resta d'aquest tipus de peli. Hi ha alguna escena brusca, però la gràcia és l'evolució al llarg de la peli dels principals protagonistes del film. Avui demà i passat fan cine per, 2,90 euros. Aquesta és una proposta que podeu aprofitar. 

Brou de gallina

Els herois salvadors del món ja ens avorreixen. Les persones que tenen una llarga llista de càrrecs a la seva disposició i que només tenen 24 hores com la resta de mortals per fer-ho efectiu ja no ens resulten atractius. Els miracles ja fa dies que han passat de moda en la nostra societat sucumbit a les aplicacions de mòbil.

Només volem persones que escoltin que estiguin disposats a parar les orelles a aquelles persones que sempre han viscut al marge i no han estat mai escoltades per diferents raons. Hi ha grans estadistes que no han sabut sortir mai del seu estable amb les seves gallines que lloaven contínuament tot el que feien i deixaven de fer. Aquests triomfadors només ho han estat dins el corral, fora d’allí tenen tots els números per ser en principi autèntics fracassats perquè es pensen que la gent també els escolta. Només els aplaudeixen aquells que encara diuen que el rei llueix un gran vestit quan va totalment nu. No tenen el valor de dir la veritat no sigui que perdin els seus privilegis fruit de la seva  submissió.

El preocupant és quan un d’aquestes gallines surt del corral i d’una manera subjectiva es planteja de fer una gran revolució. La primera paraula que fa servir és objectivitat Sempre ha tingut molt clar que ella i els seus acòlits tenen el poder i amb ell la veritat. A partir d’aquí és comença a moure amb grans arguments, fites, estudis, treballs, anàlisis, però tothom sap que el destí serà el mateix que sempre: un tomb amb cavallets de fantasia i tornar a començar tal com érem amb noms nous, 

Els protagonistes d’aquesta volta fantàstica amb peus de fang ja ens coneixem el recorregut i no tenim cap ganes de tornar a experimentar al principi, molt bones sensacions un cert optimisme i alegria per veure com al final tot tornava a la via estreta de sempre, amb les mateixes característiques, però potser amb un llaç més bufó i amb molts micròfons per lloar la gran gesta que és  tornar al mateix punt encara que no ho sembli.

Ens havien promès que tots tindrien un millor plat a taula, cadascú el que li correspongués per la seva dedicació a l’obra social, però al final acabes menjant brou de gallina com sempre. Els privilegiats per cognom, carnet, amistats ja s’havien buscat aquells plats més delicats i exquisits fent rotllana al voltant del gall  sempre els prepara les millors viandes.

La nostra societat ja no va a les esglésies a demanar miracles. En cas de necessitat alguns encara hi ha gent que creu que amb un ciri pot aconseguir la seva fita, però són petites obres de fe personal que ajuden a que les persones tirin endavant. Després dels capellans van venir els polítics que els tocava fer la mateixa tasca que els clergues, però en format de partidocràcia on s’anaven repartint les tasques sense cap déu a qui adorar, però la caixa estava més buida i plena de teranyines. La cosa va quedar tan malmesa que estarem encara uns quants anys a poder lluir encara que sigui la nostra caixa buida sense res a dins.

Aquests que sempre han tallat el pastís van veient com cada dia tenen menys poder al corral. Hi ha nous galls, capons, galls d’indi i pintades que van agafant protagonisme en aquest petit espai. Si abans podien fer el que volien per unanimitat que eren ells mateixos ara veuen que han de trescar per veure qui serà el guapo que escriurà la carta a Europa perquè faci un miracle a casa nostra i ens aboqui molts diners que ens tregui d’aquest estat de supervivència bàsica. No hi ha pinso per tots hem de buscar més enllà dels Pirineus perquè ens ajudin. Nosaltres sempre hem estat molt bona canalla i ens hem portat molt  bé. Jo no sé pas com Europa ens aboca ja un grapat de milions d’euros, cobrim la Riera de la Bisbal i muntem una Fira com deu mana on tots els comerços vendrellencs hi puguin exposar a un cost raonable els seus productes i serveis.

Seguirem menjant brou de gallina encara que ja n’estem una mica farts mentre a la televisió  ens diuen que ens estan servint escudella catalana amb un parell de pilotes i orella de porc.

Cada dia hi ha persones que tenen més assumit que el seu plat és brou de gallina. Ja s’han acabat les vaques grasses i a la cuina hi arriba el més justet per repartir entre tots. La filosofia els queda curta,  i la paciència s’acaba. Mirarem que tenim encara a la carmanyola pels propers anys de camí en el desert de la manca d’inversions