Sense que ens donem compte ja entrem en un nova anyada. És temps de pressupostos municipals, de regatejar partides, i d’intentar invertir sense que la despesa es dispari. Sense deixar de banda la nostra tasca d’intentant eixugar el deute acumulat encara que sigui amb un drap de cuina tot esfilagarsat que ja ni eixuga ni tan sols seca.
En aquests retocs dels pressupostos per l’any que ve. Alguns consistoris parlen, entre altres projectes, de construir, ampliar, projectar noves d’escoles bressols per a els nens de mesos fins a tres anys que permetin als pares conciliar una mica més la vida laboral amb la familiar. Perquè tinguin la possibilitat de gaudir de la família a l’hora que poden pagant els diferents rebuts que van caient cada mensualitat.
Cap dels 14 ajuntaments de la comarca ha concretat cap intenció de construir cap residència per a la tercera edat pública. Aquesta és una de les múltiples mancances d’aquesta comarca que s’apropa als 100.000 habitants empadronats. A la comarca, fins l’actualitat només comptem unes 100 places que pertanyen a una residència pública que se situa al Vendrell i depèn del Patronat Asil Santíssim Salvador del Vendrell a l’hora vinculat directament amb aquesta corporació. Tenim la sort que el capital privat ha invertit en unes quantes residències privades a la comarca i al seu voltant que donen servei a les necessitats que van sorgint i a les que vindran en els propers anys.
Si els pares aconsegueixen trobar una plaça per als seus fills de menys de tres anys en l’escola bressol tenen una gran sort encara que hagin d’abonar un diners. Durant aquest temps poden treballar o fins i tot realitzar altres tasques com atendre dels seus pares i avis.
Les escoles bressol públiques en la majoria de municipis cobreixen el 60% com a mínim de les necessitats de les localitats. Hi ha localitats més afortunades que s’aproximen al 100% de la demanada. Ara ens hem de plantejar una altra pregunta ¿quin percentatge de la població cobreixen les residències públiques i privades de la comarca? Segurament un percentatge molt més baix que les escoles bressol. Aquestes últimes amb el temps anirà augmentant perquè cada dia són més les dones que entren en el mercat laboral.
Estem treballar per cobrir les necessitats d’un sector de la població amb les escoles bressol. Potser encara insuficient perquè no cobreix la totalitat de la població, però què hem fet per l’altre sector? Hem de treballar per la gent gran els malalts de malalties com l’alzheimer, el parkinson, demència senil, les quals malauradament cada dia augmenten la seva presència entre nosaltres. Són malalties fruit del nostre ritme de vida en que som víctimes en excés d’aquests instruments com el rellotge, el telèfon inalàmbric i altres eines que s’ens han fet indispensables.
Si som capaços de fer pisos de 35 metres quadrats a pagar en 30 anys, hem de tenir valor per fer residències per la gent gran. Potser encara tindran uns pocs anys per gaudir del seu habitatge sense pagar hipoteca ¿Quins diners estalviats tindran aquestes generacions que durant tota la seva vida han estat pagat hipoteca i potser préstec i tot? Potser si fan una hipoteca a l’inversa amb la venda del pis a una entitat bancària podran sufragar part de la seva despesa en una residència o per abonar la nòmina d’una persona que els cuidi. ¿Però els donarà per tant si tenen una vellesa un xic més complicada que la normalitat? La nova Llei de la Dependència aposta per estar a casa i una persona que et vingui a visitar unes hores a la setmana. Però hi ha situacions que ho superen abastament i necessiten un internament en un centre especialitzat.
El capital privat ja fa anys que ha vist en aquest sector un volum de negoci i ha invertit a la nostra comarca, però les entitats públiques a l’igual que es preocupa pels més petits també ha de vetllar pels més grans perquè cada dia la “cosa pública” és una mica més petita. Apostem pel demà i intentem que els nosaltres i els nostres pares puguin anar en una residència pública que tingui uns mínims garantits. Potser això també ho pot trobar en les privades, però crec que aquí hi ha lloc per tothom. Entre tots s’ha de repartir el pastís perquè tots estiguem atesos el dia de demà a la mida de les nostres possibilitats. Sense haver d’esperar, com passa ara, que hi hagi una plaça lliure. Aquest fet provoca que alguns malalts hagin d’estar més dies a l’hospital perquè no hi ha lloc on posar-los. Treballem pel demà però dels petits i grans. Residències, centre de dia, pisos tutelats. Etc.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 9 de novembre de 2007
En aquests retocs dels pressupostos per l’any que ve. Alguns consistoris parlen, entre altres projectes, de construir, ampliar, projectar noves d’escoles bressols per a els nens de mesos fins a tres anys que permetin als pares conciliar una mica més la vida laboral amb la familiar. Perquè tinguin la possibilitat de gaudir de la família a l’hora que poden pagant els diferents rebuts que van caient cada mensualitat.
Cap dels 14 ajuntaments de la comarca ha concretat cap intenció de construir cap residència per a la tercera edat pública. Aquesta és una de les múltiples mancances d’aquesta comarca que s’apropa als 100.000 habitants empadronats. A la comarca, fins l’actualitat només comptem unes 100 places que pertanyen a una residència pública que se situa al Vendrell i depèn del Patronat Asil Santíssim Salvador del Vendrell a l’hora vinculat directament amb aquesta corporació. Tenim la sort que el capital privat ha invertit en unes quantes residències privades a la comarca i al seu voltant que donen servei a les necessitats que van sorgint i a les que vindran en els propers anys.
Si els pares aconsegueixen trobar una plaça per als seus fills de menys de tres anys en l’escola bressol tenen una gran sort encara que hagin d’abonar un diners. Durant aquest temps poden treballar o fins i tot realitzar altres tasques com atendre dels seus pares i avis.
Les escoles bressol públiques en la majoria de municipis cobreixen el 60% com a mínim de les necessitats de les localitats. Hi ha localitats més afortunades que s’aproximen al 100% de la demanada. Ara ens hem de plantejar una altra pregunta ¿quin percentatge de la població cobreixen les residències públiques i privades de la comarca? Segurament un percentatge molt més baix que les escoles bressol. Aquestes últimes amb el temps anirà augmentant perquè cada dia són més les dones que entren en el mercat laboral.
Estem treballar per cobrir les necessitats d’un sector de la població amb les escoles bressol. Potser encara insuficient perquè no cobreix la totalitat de la població, però què hem fet per l’altre sector? Hem de treballar per la gent gran els malalts de malalties com l’alzheimer, el parkinson, demència senil, les quals malauradament cada dia augmenten la seva presència entre nosaltres. Són malalties fruit del nostre ritme de vida en que som víctimes en excés d’aquests instruments com el rellotge, el telèfon inalàmbric i altres eines que s’ens han fet indispensables.
Si som capaços de fer pisos de 35 metres quadrats a pagar en 30 anys, hem de tenir valor per fer residències per la gent gran. Potser encara tindran uns pocs anys per gaudir del seu habitatge sense pagar hipoteca ¿Quins diners estalviats tindran aquestes generacions que durant tota la seva vida han estat pagat hipoteca i potser préstec i tot? Potser si fan una hipoteca a l’inversa amb la venda del pis a una entitat bancària podran sufragar part de la seva despesa en una residència o per abonar la nòmina d’una persona que els cuidi. ¿Però els donarà per tant si tenen una vellesa un xic més complicada que la normalitat? La nova Llei de la Dependència aposta per estar a casa i una persona que et vingui a visitar unes hores a la setmana. Però hi ha situacions que ho superen abastament i necessiten un internament en un centre especialitzat.
El capital privat ja fa anys que ha vist en aquest sector un volum de negoci i ha invertit a la nostra comarca, però les entitats públiques a l’igual que es preocupa pels més petits també ha de vetllar pels més grans perquè cada dia la “cosa pública” és una mica més petita. Apostem pel demà i intentem que els nosaltres i els nostres pares puguin anar en una residència pública que tingui uns mínims garantits. Potser això també ho pot trobar en les privades, però crec que aquí hi ha lloc per tothom. Entre tots s’ha de repartir el pastís perquè tots estiguem atesos el dia de demà a la mida de les nostres possibilitats. Sense haver d’esperar, com passa ara, que hi hagi una plaça lliure. Aquest fet provoca que alguns malalts hagin d’estar més dies a l’hospital perquè no hi ha lloc on posar-los. Treballem pel demà però dels petits i grans. Residències, centre de dia, pisos tutelats. Etc.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 9 de novembre de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada