Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dissabte, 23 de febrer del 2008

Què queda 17 anys després?

Avui fa 17 anys que el coronel Tejero deixava bocabadats a tots els espanyols amb el seu intent cop d'Estat. Tot i que no es cap data emblemàtica, ni 20 ni 25 ni un segle, m'agradarà veure una mica si algú se'n recorda d'aquesta data tan fatídica i que molts encara recordem intensament. Molts recordem que vam fer aquell dia. Pocs dies a la vida tenen aquest privilegi. Moltes coses no han canviat. M'agradaria veure que passaria en aquest país si un partit volgués abolir la monarquia. Voldria saber si algú demanés una república federal com a Alemanya. Han passat molts anys i tot continua com un simple copiar i enganxar. Només cal veure el pobre Estatut. Crec que aviat tindrem sentència del Constitucional. Primer han de passar les eleccions.

6 comentaris:

el Mèlich ha dit...

Sí Miquel, tens tota la raó, com diu Lampedusa: "Canviar el que calgui perquè res no canvii", (més o menys)
Hem passat de les paraules d'un energumen il.luminat (per qui?)

"Al suelo conyo!"

a l'imbecilitat del "Por qué no te callas?"

La meva padrina deia "Tants en tenim com en teniem"
Salut!!
J. Mèlich

Anònim ha dit...

Miquel, vols dir que només han passat 17 anys?
Segur que són alguns més.

marta mercader ha dit...

miquel l'anonim té raó si no recordo malament va ser el 23 de febrer de l'any 1981..per tant,27 anys ....peró tens tot la raó jo no ho recordava

Què t'anava a dir ha dit...

Si, és veritat han passat 27 anys. M'he colat. Però l'essència del missatge no varia tant. És un canvi de dades i poca cosa més.

Estela ha dit...

jo ho recordo molt bé, feia primer de B.U.P i al arribar a classe va ser el tema del dia. Dos companys fatxes a favor i la resta en contra.

Anònim ha dit...

Ho recordo perfectament. Aquell dia ma mare no em va deixar anar a classe ni sortir de casa.
Recordo la seva expressió: era de pur pànic. Ma mare era nascuda a Xile i vam venir aquí poc abans del cop d'estat de Pinochet. Amb les notícies de com havia afectat aquest fet a una part de la família -que finalment va haver de refugiar-se a França per no ser "desapareguts"-, imagina't, Miquel, com de gran va ser l'angoixa que va sentir. S'imaginava agafant dos maletes i marxant a corre-cuita a un altre pais.
Suposo que aquell dia, moltes persones d'aquest pais van sentir el mateix pànic que ella, perquè molts havien viscut les consecuències d'una dictadura en la figura de Franco.