Per obscures raons que crec que podem atribuir a la genètica en combinació amb una salut que compleix uns mínims exigibles i una alimentació més rica que variada m’he convertit en una persona que transgredeix lleument el que podem anomenar “la mitjana nacional”. Aquesta xifra estadística crec que la podríem situar entre l’60 i l’70 d’alçada i el pes entre 60 o 70 quilos. Per altra banda, entre els altres trets característics de l’indígena català compleixo perfectament altres dos requisits, però amb el pas del temps sembla ser que van perdent identitat. Per una banda, el meu cabell negre cada dia pateix una nou avanç de l’equip de del color blanc que es va imposant en tot el territori del perímetre superior del meu cap. Els meus ulls marrons encara conserven el seu color natural, però ja fa anys que entre la nineta i l’objecte de la meva mirada he hagut d’incorporar unes ulleres o lents de contacte per fer més nítid el focus dels meus ulls.
Jo com d’altres escollits per la natura, sóc dels que sempre he demanat la talla més gran a molts comerços del Vendrell, especialment quan era un xic més jove. Avui en dia gràcies a la genètica, l’alimentació i la vida sana cada dia hi ha més nois de les meves mides. Per tant l’oferta de mica en mica es va diversificant. Inclòs ja he vist, en un mostrador comercial del carrer Vilamar de Calafell es podien admirar uns maniquins que també superaven la mitjana nacional. Una de les moltes coses que no entenc són tota aquella de models que ens mostren el bé que ens queden els banyadors, les samarretes, els mitjons, els tangues les ulleres, quan després vas pel carrer i et costa força trobar una persona que reuneixi les condicions d’aquestes models. Potser aquí està el principi de moltes de les frustracions ara que ja s’acaba l’operació bikini. Si ens comprem un banyador com el que vesteix una protagonista del saló Gaudí potser a part de lluir un disseny d’última moda potser també haurem perdut 20 quilos de cop. Un efecte màgic, però crec que aquí ens enganyen. Em sembla que no és veritat.
El fet de no seguir les normes i talles més habituals a vegades et posa en situacions un xic curioses que amb el temps superes fàcilment per la simple repetició de la situacions que amb el temps perden la seva gràcia inicial. La més escatològica és l’alçada d’alguns urinaris d’homes. Hi ha una entitat social que està en obres actualment i un altre lloc públic prou important del nostre patrimoni cultural ubicat a les platges que tenen una alçada de l’urinari força baixa pel que s’acostuma a trobar habitualment. Superar aquest obstacle és ben fàcil i no entraré en detalls. Però si penses el seu motiu només has d’aconseguire esbrinar la persona que ho ha dissenyat i ho arribes a entendre tot perfectament.
Ens anem al carrer i també trobem situacions incòmodes. Només cal anar a l’Avinguda Camps d’Esports del Vendrell i passejar per la seva ampla vorera de l’altra banda del pàrquing. Una cosa tan fàcil per la majoria de persones em representa una seriosa provocació a les cervicals. L’alçada de la poda d’alguns dels arbres m’impedeixen que jo pugui anar amb el tronc recte i la mirada frontal. Aquest és una de les poques voreres dignes del Vendrell perquè moltes només hi són per complir l’expedient i poca cosa més. Si passes amb un carret de la compra o un cotxe de nen has de fer autèntics malabarismes si no vols trepitjar la calçada. En l’apartat seients als cinemes que tenim la veritat és que no ens podem queixar aquí a la comarca. Però hi ha algunes entitats públiques a la comarca que fan diferents activitats que t’obliguen a estar a l’aguait durant tot l’espectacle perquè la incomoditat de la cadira t’impedeix deixar-te anar com marca el guió per gaudir de l’espectacle. No parlem quan tens una persona al darrera que no hi veu per un problema d’alçada teva. El problema el tens tu per estar al davant mateix. Llavors si ets educat t’has d’estirar amb les cames una mica lluny sobre la cadira per no treure visió. Sempre pots fer un canvi adequat entre els espectadors, però algun cop aquest fet no és possible o no hi ha alternatives engrescadores.
Una de les coses que em molesta més són les cadires insegures. A l’estiu en una terrasseta d’un bar o restaurant s’hi pot estar divinament. Molts cops ens trobem amb la cadira que belluga o alguna de les potes fa figa. Més d’un cop i per art de màgia la cadira s’ha plegat sense avisar. Llavors a part de l’ensurt, et converteixes en el protagonista simpàtic del teu entorn que només anava a prendre alguna cosa. El preu no incloïa espectacle sorpresa a càrrec de la clientela ingènua. Encara que molts cops no arribi a produir-se la fatal caiguda, és molt incòmode està amatent i mantenir un cert equilibri amb els peus perquè notes certa inseguretat que no et permet gaudir del moment. Per tot això aconsello a tots els bars i restaurants que pensin que no tots som de la mitjana nacional i que per uns pocs euros més tots estarem més segurs. Sortosament tots no som iguals.
Publicat al Baix Penedès el 23 de maig de 2008
Jo com d’altres escollits per la natura, sóc dels que sempre he demanat la talla més gran a molts comerços del Vendrell, especialment quan era un xic més jove. Avui en dia gràcies a la genètica, l’alimentació i la vida sana cada dia hi ha més nois de les meves mides. Per tant l’oferta de mica en mica es va diversificant. Inclòs ja he vist, en un mostrador comercial del carrer Vilamar de Calafell es podien admirar uns maniquins que també superaven la mitjana nacional. Una de les moltes coses que no entenc són tota aquella de models que ens mostren el bé que ens queden els banyadors, les samarretes, els mitjons, els tangues les ulleres, quan després vas pel carrer i et costa força trobar una persona que reuneixi les condicions d’aquestes models. Potser aquí està el principi de moltes de les frustracions ara que ja s’acaba l’operació bikini. Si ens comprem un banyador com el que vesteix una protagonista del saló Gaudí potser a part de lluir un disseny d’última moda potser també haurem perdut 20 quilos de cop. Un efecte màgic, però crec que aquí ens enganyen. Em sembla que no és veritat.
El fet de no seguir les normes i talles més habituals a vegades et posa en situacions un xic curioses que amb el temps superes fàcilment per la simple repetició de la situacions que amb el temps perden la seva gràcia inicial. La més escatològica és l’alçada d’alguns urinaris d’homes. Hi ha una entitat social que està en obres actualment i un altre lloc públic prou important del nostre patrimoni cultural ubicat a les platges que tenen una alçada de l’urinari força baixa pel que s’acostuma a trobar habitualment. Superar aquest obstacle és ben fàcil i no entraré en detalls. Però si penses el seu motiu només has d’aconseguire esbrinar la persona que ho ha dissenyat i ho arribes a entendre tot perfectament.
Ens anem al carrer i també trobem situacions incòmodes. Només cal anar a l’Avinguda Camps d’Esports del Vendrell i passejar per la seva ampla vorera de l’altra banda del pàrquing. Una cosa tan fàcil per la majoria de persones em representa una seriosa provocació a les cervicals. L’alçada de la poda d’alguns dels arbres m’impedeixen que jo pugui anar amb el tronc recte i la mirada frontal. Aquest és una de les poques voreres dignes del Vendrell perquè moltes només hi són per complir l’expedient i poca cosa més. Si passes amb un carret de la compra o un cotxe de nen has de fer autèntics malabarismes si no vols trepitjar la calçada. En l’apartat seients als cinemes que tenim la veritat és que no ens podem queixar aquí a la comarca. Però hi ha algunes entitats públiques a la comarca que fan diferents activitats que t’obliguen a estar a l’aguait durant tot l’espectacle perquè la incomoditat de la cadira t’impedeix deixar-te anar com marca el guió per gaudir de l’espectacle. No parlem quan tens una persona al darrera que no hi veu per un problema d’alçada teva. El problema el tens tu per estar al davant mateix. Llavors si ets educat t’has d’estirar amb les cames una mica lluny sobre la cadira per no treure visió. Sempre pots fer un canvi adequat entre els espectadors, però algun cop aquest fet no és possible o no hi ha alternatives engrescadores.
Una de les coses que em molesta més són les cadires insegures. A l’estiu en una terrasseta d’un bar o restaurant s’hi pot estar divinament. Molts cops ens trobem amb la cadira que belluga o alguna de les potes fa figa. Més d’un cop i per art de màgia la cadira s’ha plegat sense avisar. Llavors a part de l’ensurt, et converteixes en el protagonista simpàtic del teu entorn que només anava a prendre alguna cosa. El preu no incloïa espectacle sorpresa a càrrec de la clientela ingènua. Encara que molts cops no arribi a produir-se la fatal caiguda, és molt incòmode està amatent i mantenir un cert equilibri amb els peus perquè notes certa inseguretat que no et permet gaudir del moment. Per tot això aconsello a tots els bars i restaurants que pensin que no tots som de la mitjana nacional i que per uns pocs euros més tots estarem més segurs. Sortosament tots no som iguals.
Publicat al Baix Penedès el 23 de maig de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada