Unes parets del carrer de Mar del Vendrell que formen un racó robat a l’imperi del totxo galopant acolliran unes pintures que recrearan la fesomia d’aquella façana un centúria enrera. No hi falten juntament amb alguns dels seus veïns, els seus balcons, finestres, portes i fins i tot jardineres. Per donar una mica més de vida a aquest racó emblemàtic també hi tenen cabuda els gegants de la vila que també són coetanis en certa manera. Un banc amb trencadís serà l’epicentre d’aquest espai que unirà el carrer Major i el carrer de Mar.
En aquest triangle format per aquests dos carrers i la plaça Vella sempre ha existit una certa polèmica que va tenir certa força durant l’època de la II República quan les forces d’esquerres van arribar amb força als consistoris. Aquesta proposta apostava per eradicar del mapa aquest triangle de cases que comparteixen aquests tres cèntrics carrers. Una idea que quan passaves per allí prenia força quan veies amb els propis ulls que l’estat de tot aquest conjunt de cases no presentava gaires signes que ens inspiressin un cert optimisme. Fa dos anys, aquesta illa va veure com en el seu epicentre s’hi bastia una nova casa en la seva totalitat. Llavors aquesta idea revolucionària tornava a fer-se fugissera. Haurem de tornar a esperar unes dècades perquè es pugui tornar a plantejar amb certa coherència aquesta iniciativa d’eixamplar espais públics. Falta que algú en faci cas, però almenys és una altra opció que també cal tenir en compte.
La plaça Vella del Vendrell és un símbol. La més petita de les seves equivalents en les altres dues capitals penedesenques. La veritat és que en els actes que s’hi fan tampoc la necessitem més gaire gran. Perquè hi hagi caliu real hi ha d’haver una exhibició castellera amb colles convidades i que siguin de pes. Per la resta d’aconteixements socials, la veritat és que queda bé i tot. Encara que sembla que quedi una mica encaixonada. Potser la responsable d’aquesta sensació de menudesa la té façana de l’església que és molt gran per on està ubicada. La presència d’aquelles taules i cadires li dóna vida social, però a canvi trenca una mica l’ambient de pau que requereixen algunes cerimònies religioses. L’alegria i la pena estan excessivament properes. Però això ja són figues d’un altre paner. El que si que és veritat és que l’aspecte de conservació d’algunes de les cases que hi ha allí com també passa a uns pocs metres d’allí, a la plaça Nova, no és el més desitjable per als que defensen el turisme, la bona imatge i la conservació i tot aquest reguitzell de sinònims que es poden afegir a continuació. Però d’això ja parlarem un altre dia.
El que no m’acaba de fer el pes són les façanes que volen pintar. El primer cop que vaig veure aquestes cartolines amb les imatges reproduïdes em va venir al cap una similar que existeix a pocs metres de la plaça de la Font de Tarragona. Aquí només es deixen veure els seus presumptes veïns amb el capellà que és el principal protagonista d’una de les escenes de la decoració. Hi trobo a faltar altres personatges i professionals típics de la nostra història. Ara per ara, tenim juntament amb el representant del poder diví uns quants veïns que tomben per les seves balconades, però m’agradaria veure el batlle amb el seu bastó, l’agutzil, el casteller, el metge, el notari, l’apotecari, el llibreter, el venedor, el dimoni, el músic i fins i tot el ceramista. Aquests i molts altres són personatges que donarien molta més vida aquests balcons que els veig una mica mustis. Sense arribar a convertir-se una olla de cols on no saps qui és qui. Amb una mica de gràcia si que s’hi podrien posar alguns d’aquests personatges que poden representar a molts veïns arquetípics de la història recent del Vendrell. Sincerament resultaria molt més interessant que la proposta actual que la trobo ben dirigida, però del tot insuficient.
Sempre he reconegut el paper de dues figures històriques del Vendrell com són els germans Ramon i Vidales a l’igual que el meu mestre Manuel Bofarull que les ha estudiat amb deteniment. Però cada cosa al seu lloc. Com que estem al s XXI podíem apostar per dotar el lloc d’un topònim molt més acurat als nous temps. Una cosa molt més original; com racó de la pau, de l’harmonia, del silenci, del segle XXI, de la igualtat, de la sostenibilitat, de la democràcia, dels partits polítics, de la solidaritat, de la globalitat, dels enamorats, del timbal, de la gralla i si m’apures racó dels bufats. Amb aquest darrer apel·latiu la cosa donaria una mica més de gresca i a l’hora que seria un reconeixement a un dels nostres productes més arrelats, com ho pot ser el xató.
Espero que un cop estiguin acabats aquesta bonica estampa de paisatge urbà vendrellenc, que l’altre dia van mostrar les autoritats locals, de cop i volta surtin a guaitar al carrer alguns dels personatges que he esmentat en aquest article. Entre tots ells segurament també hi trobaríem la representació dels dos germans Ramon i Vidales. De la fantasia i a través de la pintura ens vindria una solució salomònica que podria deixar tothom content. Ho deixo aquí perquè la vostra imaginació hi faci la resta.
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 27 de juny del 2008
En aquest triangle format per aquests dos carrers i la plaça Vella sempre ha existit una certa polèmica que va tenir certa força durant l’època de la II República quan les forces d’esquerres van arribar amb força als consistoris. Aquesta proposta apostava per eradicar del mapa aquest triangle de cases que comparteixen aquests tres cèntrics carrers. Una idea que quan passaves per allí prenia força quan veies amb els propis ulls que l’estat de tot aquest conjunt de cases no presentava gaires signes que ens inspiressin un cert optimisme. Fa dos anys, aquesta illa va veure com en el seu epicentre s’hi bastia una nova casa en la seva totalitat. Llavors aquesta idea revolucionària tornava a fer-se fugissera. Haurem de tornar a esperar unes dècades perquè es pugui tornar a plantejar amb certa coherència aquesta iniciativa d’eixamplar espais públics. Falta que algú en faci cas, però almenys és una altra opció que també cal tenir en compte.
La plaça Vella del Vendrell és un símbol. La més petita de les seves equivalents en les altres dues capitals penedesenques. La veritat és que en els actes que s’hi fan tampoc la necessitem més gaire gran. Perquè hi hagi caliu real hi ha d’haver una exhibició castellera amb colles convidades i que siguin de pes. Per la resta d’aconteixements socials, la veritat és que queda bé i tot. Encara que sembla que quedi una mica encaixonada. Potser la responsable d’aquesta sensació de menudesa la té façana de l’església que és molt gran per on està ubicada. La presència d’aquelles taules i cadires li dóna vida social, però a canvi trenca una mica l’ambient de pau que requereixen algunes cerimònies religioses. L’alegria i la pena estan excessivament properes. Però això ja són figues d’un altre paner. El que si que és veritat és que l’aspecte de conservació d’algunes de les cases que hi ha allí com també passa a uns pocs metres d’allí, a la plaça Nova, no és el més desitjable per als que defensen el turisme, la bona imatge i la conservació i tot aquest reguitzell de sinònims que es poden afegir a continuació. Però d’això ja parlarem un altre dia.
El que no m’acaba de fer el pes són les façanes que volen pintar. El primer cop que vaig veure aquestes cartolines amb les imatges reproduïdes em va venir al cap una similar que existeix a pocs metres de la plaça de la Font de Tarragona. Aquí només es deixen veure els seus presumptes veïns amb el capellà que és el principal protagonista d’una de les escenes de la decoració. Hi trobo a faltar altres personatges i professionals típics de la nostra història. Ara per ara, tenim juntament amb el representant del poder diví uns quants veïns que tomben per les seves balconades, però m’agradaria veure el batlle amb el seu bastó, l’agutzil, el casteller, el metge, el notari, l’apotecari, el llibreter, el venedor, el dimoni, el músic i fins i tot el ceramista. Aquests i molts altres són personatges que donarien molta més vida aquests balcons que els veig una mica mustis. Sense arribar a convertir-se una olla de cols on no saps qui és qui. Amb una mica de gràcia si que s’hi podrien posar alguns d’aquests personatges que poden representar a molts veïns arquetípics de la història recent del Vendrell. Sincerament resultaria molt més interessant que la proposta actual que la trobo ben dirigida, però del tot insuficient.
Sempre he reconegut el paper de dues figures històriques del Vendrell com són els germans Ramon i Vidales a l’igual que el meu mestre Manuel Bofarull que les ha estudiat amb deteniment. Però cada cosa al seu lloc. Com que estem al s XXI podíem apostar per dotar el lloc d’un topònim molt més acurat als nous temps. Una cosa molt més original; com racó de la pau, de l’harmonia, del silenci, del segle XXI, de la igualtat, de la sostenibilitat, de la democràcia, dels partits polítics, de la solidaritat, de la globalitat, dels enamorats, del timbal, de la gralla i si m’apures racó dels bufats. Amb aquest darrer apel·latiu la cosa donaria una mica més de gresca i a l’hora que seria un reconeixement a un dels nostres productes més arrelats, com ho pot ser el xató.
Espero que un cop estiguin acabats aquesta bonica estampa de paisatge urbà vendrellenc, que l’altre dia van mostrar les autoritats locals, de cop i volta surtin a guaitar al carrer alguns dels personatges que he esmentat en aquest article. Entre tots ells segurament també hi trobaríem la representació dels dos germans Ramon i Vidales. De la fantasia i a través de la pintura ens vindria una solució salomònica que podria deixar tothom content. Ho deixo aquí perquè la vostra imaginació hi faci la resta.
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 27 de juny del 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada