L’elenc teatral la K-mama de Calafell va escollir el darrer cap de setmana de maig per estrenar el seu darrer muntatge, “Piquing”. Tres representacions. La primera estava l’aforament gairebé ple fins a la bandera. Només aquest triple representació ja és digne d’elogi perquè no tots els municipis de la comarca poden ser tan agosarats. Ho poden intentar Calafell, Llorenç, Arboç i fins i tot la Bisbal del Penedès, però aquest caliu al Vendrell encara crec que li queda una mica lluny si dins els personatges no trobem un actor plenament mediàtic. Però això són figues d’un altre paner. Molts cops el Mèlich m’ha comentat que ell sempre vol la veritat. Doncs jo un cop més faré cas a les seves suggerències i peticions. Només faltaria.
La cosa va començar molt temptadora: Un dijous. Un programa de mà de fons negre amb un cartell identificador a cavall entre senyal de trànsit i indicador d’estació de metro. Tot molt ben dissenyat amb un vermell força vistós sense ser estrident i les lletres blanques com han de ser. La propaganda molt suggerent. Sense gaires lletres i sens dubte incloïa aquell cuc que et porta a no perdre’t una de les tres representacions.
Deixem al cotxe al pàrquing. C Comprem l’entrada. 10 euros que és un preu assequible i no serveix per excusa per no anar-hi. Anem a guardar lloc perquè tot i que falta un quart per la representació, la venda va molt bé i ja estem més de la meitat.
Cinc minuts després de l’hora programada s’aixeca el teló i allí ho tenim tot. Durant tota la representació no patirà grans canvis. Una muntanya d’escombraries plantada al bell mig de l’escenari formada bàsicament per electrodomèstics és la protagonista material del muntatge. Al costat un caseta on hi té el despatx l’explotadora del negoci i a la banda esquerre un banc. Una manera visible que serveix una mica per fer participar el públic dins la trama. Tot comença molt bé. No saps per on anirà. Comencen a moure’s tots els personatges amb les seves paranoies per tota aquesta ferralla. Penses amb optimisme, però la cosa no acaba gaire més lluny. La cosa prometia en un principi, però el autor no ha sabut treure més suc i al final marxes amb mig somriure perquè has vist que allò que un s’imagina al principi doncs que no apareix per enlloc.
Primer de tot l’obra és molt llarga. Dura dues hores amb un descans al bell mig. Hagués estat molt millor que unes tisores haguessin treballat de valent per limitar com a molt a una hora i quart sense cap tipus d’excusa. Perquè són dues hores que al final es fan un xic avorrides perquè algunes de les escenes es poden liquidar sense més transcendència. Especialment les que s’ubiquen al mig del muntatge sense solta ni volta, ni l’aparició divina que sembla que vingui justifiqui una subvenció del més enllà. Amb la intenció de ser original, surt massa de les limitacions i pateix un excés de creativitat que cau en la incoherència i potser absurditat.
Em sembla molt bé el tema dels concerts de percussió, però la dosis és una mica massa elevada. Especialment al final. També s’han d’anar polint els ritmes i les coordinacions, però una mica està bé, però massa es fa una mica pesat.
La idea és original, però no s’ha sabut madurar. Falta creativitat en els fonaments. Hi ha massa tòpics que són tractats com el que i no s’aprofiten realment realment.
La direcció de Josep Maria Papiol està força bé, perquè l’invent tal com ha quedat no dóna per molt més que una comèdia divertida amb els estereotips de la radical, el iaio divertit, la pija, el cobrador d’assegurances i el xofer. Però el que em va agradar molt, un cop més i jo sóc un dels seus fans declarats és el Josep Sans. Realment és la persona que més bona impressió va causar al públic. Fa un gran paper i el que va aixecar més simpaties, sense cap mena de dubte. La Desirée Domingo sobreactúa. En alguna escena amb la periodista la cosa és posa fins i tot massa estrident. Una cosa és interpretar i l’altre és passar-se tres pobles. Trobo molt encertat l’escena del casament amb el públic on tothom hi participa. En resum hauria de sser més curta i més original. També buscar una altra peça musical de banda sonora perquè gairebé sempre la mateixa tambés és un xic monòton. El fet del pianista al vestibul del Teatre Auditori municipal amb l’ampolla de cava molt encertat. S’ha de treballar molt més la idea central i treure alguna escena de percussió. De totes formes, enhorabona pel que feu i endavant. Hi havia al·lusions als funcionaris, polítics, Consellers, però d’una intensitat molt moderada i dins un nivell que ja forma part de la qüotidianetat. Tot i això no us la perdeu perquè val la pena.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 6 de juny del 2008
La cosa va començar molt temptadora: Un dijous. Un programa de mà de fons negre amb un cartell identificador a cavall entre senyal de trànsit i indicador d’estació de metro. Tot molt ben dissenyat amb un vermell força vistós sense ser estrident i les lletres blanques com han de ser. La propaganda molt suggerent. Sense gaires lletres i sens dubte incloïa aquell cuc que et porta a no perdre’t una de les tres representacions.
Deixem al cotxe al pàrquing. C Comprem l’entrada. 10 euros que és un preu assequible i no serveix per excusa per no anar-hi. Anem a guardar lloc perquè tot i que falta un quart per la representació, la venda va molt bé i ja estem més de la meitat.
Cinc minuts després de l’hora programada s’aixeca el teló i allí ho tenim tot. Durant tota la representació no patirà grans canvis. Una muntanya d’escombraries plantada al bell mig de l’escenari formada bàsicament per electrodomèstics és la protagonista material del muntatge. Al costat un caseta on hi té el despatx l’explotadora del negoci i a la banda esquerre un banc. Una manera visible que serveix una mica per fer participar el públic dins la trama. Tot comença molt bé. No saps per on anirà. Comencen a moure’s tots els personatges amb les seves paranoies per tota aquesta ferralla. Penses amb optimisme, però la cosa no acaba gaire més lluny. La cosa prometia en un principi, però el autor no ha sabut treure més suc i al final marxes amb mig somriure perquè has vist que allò que un s’imagina al principi doncs que no apareix per enlloc.
Primer de tot l’obra és molt llarga. Dura dues hores amb un descans al bell mig. Hagués estat molt millor que unes tisores haguessin treballat de valent per limitar com a molt a una hora i quart sense cap tipus d’excusa. Perquè són dues hores que al final es fan un xic avorrides perquè algunes de les escenes es poden liquidar sense més transcendència. Especialment les que s’ubiquen al mig del muntatge sense solta ni volta, ni l’aparició divina que sembla que vingui justifiqui una subvenció del més enllà. Amb la intenció de ser original, surt massa de les limitacions i pateix un excés de creativitat que cau en la incoherència i potser absurditat.
Em sembla molt bé el tema dels concerts de percussió, però la dosis és una mica massa elevada. Especialment al final. També s’han d’anar polint els ritmes i les coordinacions, però una mica està bé, però massa es fa una mica pesat.
La idea és original, però no s’ha sabut madurar. Falta creativitat en els fonaments. Hi ha massa tòpics que són tractats com el que i no s’aprofiten realment realment.
La direcció de Josep Maria Papiol està força bé, perquè l’invent tal com ha quedat no dóna per molt més que una comèdia divertida amb els estereotips de la radical, el iaio divertit, la pija, el cobrador d’assegurances i el xofer. Però el que em va agradar molt, un cop més i jo sóc un dels seus fans declarats és el Josep Sans. Realment és la persona que més bona impressió va causar al públic. Fa un gran paper i el que va aixecar més simpaties, sense cap mena de dubte. La Desirée Domingo sobreactúa. En alguna escena amb la periodista la cosa és posa fins i tot massa estrident. Una cosa és interpretar i l’altre és passar-se tres pobles. Trobo molt encertat l’escena del casament amb el públic on tothom hi participa. En resum hauria de sser més curta i més original. També buscar una altra peça musical de banda sonora perquè gairebé sempre la mateixa tambés és un xic monòton. El fet del pianista al vestibul del Teatre Auditori municipal amb l’ampolla de cava molt encertat. S’ha de treballar molt més la idea central i treure alguna escena de percussió. De totes formes, enhorabona pel que feu i endavant. Hi havia al·lusions als funcionaris, polítics, Consellers, però d’una intensitat molt moderada i dins un nivell que ja forma part de la qüotidianetat. Tot i això no us la perdeu perquè val la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada