Un any més ja ens ha deixat tirats a la vorera sense fer gaire soroll. Semblava que el viatge seria més llarg, però al cap i a la fi ja hem estrenat una nova agenda. Sense quasi adonar-nos el vuit s’ha despenjat del calendari per donar pas al número més alt del sistema mètric decimal que els xinesos tenen en un pedestal fruit de les seves supersticions mil·lenàries. Endarrera deixem 366 dies i un bon grapat d’aventures i històries personals que es van arxivant en la nostra memòria encara que el pas del temps no perdona aplicant-hi una selecció natural.
Encara es mantenen ben vives algunes aventures de caire comarcal com el futur del CIM. Tot un enigma que encara no s’ha resolt i continua generant amors i desamors, a primera vista irreconciliables. En una dimensió vendrellenca, continua ben palès el risc d’inundacions a la zona del Brisamar de Coma-ruga. Queda com una assignatura pendent per als propers exercicis financers. Molt proper a aquest punt geogràfic tot i que no gaudeixen d’un protagonisme de primer línia informativa, ens mullem els peus quan plou a la plaça Sant Salvador que també obliga als seus vianants durant uns pocs dies a l’any a utilitzar botes d’aigua per creuar-la o, els més esportistes, han de fer un petit tomb per bordejar aquest espai més conegut com la plaça de les Palmeres. Això només passa en dies de fort temporal marítim. Si ens anem cap a l’interior del municipi ens trobarem amb la popular “Rambla Miret « que continua ocupant els llocs privilegiats de la llista de titulars de la premsa comarcal. Primer de tot hem de tenir clar una cosa, que estem parlant d’un espai públic que ni és una Rambla ni és diu oficialment « Miret ». El temut dia que caigui d’aquest núvol irreal construït amb rajoles i maons pot tornar a caure en una profunda crisi d’identitat amb conseqüències imprevisibles. Aquí és on la imaginació dels Vendrellencs s’hauria d’utilitzar a través d’un concurs o similar per donar-li un nom original que poses les coses al seu lloc. Almenys hem d’aconseguir que es parli amb propietat d’aquest terreny abocat a la riera de la Bisbal.
Aquesta és una de les estrelles del Vendrell que ha brillat en els anys anteriors i s’espera que continuï ben viva en els propers 4 anys. La llegenda va començar al voltant de les passades eleccions municipals sobre la incògnita si aquest municipi quedaria inclòs dins la llista de municipis agraciats amb aquest suport econòmic que el govern català atorga als barris més degradats del territori català.. El proper capítol amb cert de caliu el vàrem trobar en l’elecció de cal Mumbrú com a oficina d’aquest pla. A hores d’ara, ja han començat les obres en aquest cèntric edifici. La cosa continua a veure si en aquest llarg camí sorgeix un altre episodi que generi una certa controvèrsia o almenys una moció interessant en el ple municipal. De ben segur que alguna cosa apareixerà en el moment menys inesperat. Tots plegats ja veurem quin serà l’epicentre i els seus efectes col·laterals.
Ningú ho anomena, però encara queden pendents solucionar altres punts prou interessants per tots plegats. S’ha de començar a parlar de la carretera costanera que uneix Sant Salvador i Calafell, la qual suporta un volum de circulació molt superior a les seves característiques actuals i, en especial, a l’estiu. D’aquí un temps més o menys llarg, s’han urbanitzar una part important d’ambdós dels seus laterals deixant un petit espai més aviat simbòlic per preservar la flora i la fauna salvatge de l’indret. Almenys hem de ser capaços de parlar-ne ara perquè es comenci a posar ciment i totxos en aquest espai ja poguéssim entrellucar una nova via adaptada a les necessitats reals de circulació d’aquesta important carretera de comunicació interna amb visió de futur inclosa. Una situació similar tenim en el curt tram de carretera que circula per sota la carretera de Tarragona i que uneix el barri Puig i la carretera de Sant Salvador. Evidentment aquella via passa per un torrent. El dilema és prou clar: o passen els vehicles o passa l’aigua. Però veure les tanques preparades quan l’home del temps anuncia pluja és una situació provisional que s’està convertint en definitiva a la que ningú, de moment, i d’una forma seriosa, hagi donat una proposta factible en un temps prudencial. Entre tot plegat i amb una grapat d’il·lusió us desitjo un bon any.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 2 de gener del 2009
Encara es mantenen ben vives algunes aventures de caire comarcal com el futur del CIM. Tot un enigma que encara no s’ha resolt i continua generant amors i desamors, a primera vista irreconciliables. En una dimensió vendrellenca, continua ben palès el risc d’inundacions a la zona del Brisamar de Coma-ruga. Queda com una assignatura pendent per als propers exercicis financers. Molt proper a aquest punt geogràfic tot i que no gaudeixen d’un protagonisme de primer línia informativa, ens mullem els peus quan plou a la plaça Sant Salvador que també obliga als seus vianants durant uns pocs dies a l’any a utilitzar botes d’aigua per creuar-la o, els més esportistes, han de fer un petit tomb per bordejar aquest espai més conegut com la plaça de les Palmeres. Això només passa en dies de fort temporal marítim. Si ens anem cap a l’interior del municipi ens trobarem amb la popular “Rambla Miret « que continua ocupant els llocs privilegiats de la llista de titulars de la premsa comarcal. Primer de tot hem de tenir clar una cosa, que estem parlant d’un espai públic que ni és una Rambla ni és diu oficialment « Miret ». El temut dia que caigui d’aquest núvol irreal construït amb rajoles i maons pot tornar a caure en una profunda crisi d’identitat amb conseqüències imprevisibles. Aquí és on la imaginació dels Vendrellencs s’hauria d’utilitzar a través d’un concurs o similar per donar-li un nom original que poses les coses al seu lloc. Almenys hem d’aconseguir que es parli amb propietat d’aquest terreny abocat a la riera de la Bisbal.
Aquesta és una de les estrelles del Vendrell que ha brillat en els anys anteriors i s’espera que continuï ben viva en els propers 4 anys. La llegenda va començar al voltant de les passades eleccions municipals sobre la incògnita si aquest municipi quedaria inclòs dins la llista de municipis agraciats amb aquest suport econòmic que el govern català atorga als barris més degradats del territori català.. El proper capítol amb cert de caliu el vàrem trobar en l’elecció de cal Mumbrú com a oficina d’aquest pla. A hores d’ara, ja han començat les obres en aquest cèntric edifici. La cosa continua a veure si en aquest llarg camí sorgeix un altre episodi que generi una certa controvèrsia o almenys una moció interessant en el ple municipal. De ben segur que alguna cosa apareixerà en el moment menys inesperat. Tots plegats ja veurem quin serà l’epicentre i els seus efectes col·laterals.
Ningú ho anomena, però encara queden pendents solucionar altres punts prou interessants per tots plegats. S’ha de començar a parlar de la carretera costanera que uneix Sant Salvador i Calafell, la qual suporta un volum de circulació molt superior a les seves característiques actuals i, en especial, a l’estiu. D’aquí un temps més o menys llarg, s’han urbanitzar una part important d’ambdós dels seus laterals deixant un petit espai més aviat simbòlic per preservar la flora i la fauna salvatge de l’indret. Almenys hem de ser capaços de parlar-ne ara perquè es comenci a posar ciment i totxos en aquest espai ja poguéssim entrellucar una nova via adaptada a les necessitats reals de circulació d’aquesta important carretera de comunicació interna amb visió de futur inclosa. Una situació similar tenim en el curt tram de carretera que circula per sota la carretera de Tarragona i que uneix el barri Puig i la carretera de Sant Salvador. Evidentment aquella via passa per un torrent. El dilema és prou clar: o passen els vehicles o passa l’aigua. Però veure les tanques preparades quan l’home del temps anuncia pluja és una situació provisional que s’està convertint en definitiva a la que ningú, de moment, i d’una forma seriosa, hagi donat una proposta factible en un temps prudencial. Entre tot plegat i amb una grapat d’il·lusió us desitjo un bon any.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 2 de gener del 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada