Els perfils dels nostres candidats

En aquestes properes eleccions municipals. Si algú encara aguanta una nova aportació sobre aquest tema que segueixi llegint. Sinó el convido a passar directament a la secció d’esports o cultura perquè la resta de pàgines estan farcides al voltant d’aquesta cita presumptament ineludible. En les llistes del diferents partits que concorren a la convocatòria popular podem veure un ampli ventall de propostes i personatges que han de fer realitat aquestes intencions, sempre amb el suport popular, és clar. Tenim els de sempre, els qui un dia van apostar sort per aquest món de la política local i encara hi són després de més de 30 anys. Ells estan allí perquè ningú els hi ha dit que marxessin i si algú s’ha atrevit a dir-los-hi, semblava que no anava per ells. Estan igual de guapos i formosos que el primer dia amb la clenxa tota ben posada. Ara porten ulleres i potser no tenen tant de pèl a la barba, però són ells encara que per alguns els anys són més benèvols que per als altres. Dins d’aquest pedrera de promeses d’aquest joc tornen “els herois d’antuvi” els qui un dia van formar part dels principals partits de casa nostra, però els hi van fer el llit i van haver de marxar d’una forma més o menys elegant. Acomodats com estaven a aquests si que els hi van dir que ja era hora que deixessin pas a les noves generacions. Llavors van decidir muntar un partit amb els amics de sempre i prova sort a pit descobert sense les sigles d’abans, però aquestes aventures a casa nostra no han tingut gaire èxit perquè el votant si que ha entès el missatge subliminal. Dintre d’aquesta secció estan els “rebotats” que vénen a representar els que un dia van formar part d’altres llistes, però per diferents motius el partit va deixar de confiar en ells i els va abandonar vilment a la vorera de la carrera electoral. Alguns van sortir escopetejats per una mala gestió. Altres es volien menjar el món i resulta que ha estat al revés. Després estan els “clàssics” que es presenten a les eleccions per complir i per quedar bé amb les seves sigles amb poques esperances i menys feina feta. Aquests esperen un miracle per arribar a obtenir un regidor. De moment s’han quedat a llarga distància de les portes de poder. Fan una festa final quan els resultats els corroboren la seva actitud passiva i a esperar a els properes de bon rotllo i amics per sempre. Després tenim “els salvadors del poble” qui són aquells que toquen de peus a terra i es mostren preparats per posar el punt sobre les is. Acostumen a ser partits independents que farts dels partits tradicionals volen acostar la política als problemes reals. No acostumen a tenir gaire èxit. Quan els vegis venir posa la mà a la cartera que tanta sinceritat no és bona per la salut ni per l’economia. Els que darrerament triomfen són els “devots dels immigrants”. Si els escoltes estan tot el dia amb aquesta paraula a la boca que acostuma a ser l’antònim d’indígena. Tenen un discurs de fàcil penetració en totes les capes de la societat. Un llenguatge clar i entenedor que entra molt bé i altres formacions importants també els ajuden a tirar endavant la seva política, encara que no ho vulguin reconèixer públicament. Són els qui marquen molts punts del discurs polític i social de molts convilatans. També tenim “aquest em sona d’alguna cosa”. Aquesta secció està reservada per aquelles persones populars per altres motius, per tenir establiment, per ballar sardanes, associació de veïns per estar en un grup de música que de cop i volta te’ls trobes dins una formació, en especial en els primers llocs. Volen aprofitar la seva popularitat social per entrar dins aquest món viciós de la política. Alguns tenen estil, altres només tenen un paper que llegeixen i no facis preguntes que no saben que dir. Després estan els qui busquen un lloc on posar-se. Aquests artistes potser en una legislatura que només són 4 anys ja han canviat un parell o tres de partit. A més ho han fet públicament. Una cosa que és una clara prova contra la memòria humana que sempre diuen que aviat s’esborra. Aquí a la comarca no acostumen a tenir molt bona acollida. Som pobres, però encara fem anar les neurones que tenim. Després estan “aquest que fa aquí?”. Gent que per art de màgia es presenten a les llistes de la nostra comarca. Ni hi viuen ni saben que s’hi cou. Això em recorda els diputats “cuneros” de l’Espanya de la Restauració. Algú els hi fa una classe pràctica en un matí i es pensen que són uns indígenes amb coneixement de causa. Aquest és una mica el que hi ha, n’hi ha més. En altres casos se solapen dos o tres perfils en un partit o candidat, però la cosa és força clara i es pot aplicar a diferents municipis. Article publicat el 15 d'abril del 2011 al Diari del Baix Penedès