Tornant al passat

El primer de gener del 2002 per a moltes persones va suposar un canvi radical en la seva manera de posar un preu al seu entorn. El pas de la pesseta a l’euro els va permetre tornar als preus de feia 50 anys. La gran diferència és que abans la moneda era la pesseta i ara era el torn de l’euro. La diferència entre l’una i l’altra són ni més ni menys que una mica més de 166 pessetes, però a efectes de numeració podien arribar a coincidir encara que amb una greu diferència en el seu cost real. Abans potser per un cafè s’havia pagat una pesseta i ara tocava aportar un euro. Hem donat un pas en el temps, però els valors es tornen a repetir. Però hi ha altres experiències actuals que ens porten al passat. Alguns ajuntaments i establiments han iniciat una campanya a favor de les bosses reutilitzables. Tot això d’anar al supermercat a comprar i anar agafant bosses per posar tots els productes dins s’ha acabat. Primer, van ser els mateixos comerços que ja es dedicaven a cobrar un preu més o menys mòdic per cada bossa, després ja oferien uns models més consistents amb un preu més elevat que els feia més prescindibles. Les noves tendències de la moda imposa que les persones ja portin ben plegadet en alguna butxaca amagada una bossa desplegable capaç d’acollir una compra mínima que no requereixi altres eines superiors com el carret. Em recorda les cistelles de tota la vida o els cistells que les família guardaven en un cantó del rebost per anar a mercat. Les carmanyoles són una altra de les eines que s’estan posant de moda. No fa gaires anys entre els uns que utilitzaven els populars tiquets restaurants, altres que apostaven per menús econòmics qui més qui menys prescindia del seu entrepà per dinar, encara que sempre hi hagut persones que l’han incorporat a la seva rutina laboral diària. Ara, l’actual situació econòmica fa quasi d’ús obligat per a molts treballadors fer ús d’una carmanyola perfectament preparada per als nous temps amb els compartiments adequats per al primer, segon plat, una mica de postres i la beguda que acompanya. Aquests estris en les seves versions predecessores eren les que acompanyaven a molts treballadors i pagesos que anaven al camp amb el dinar per tot el dia o també al mar a pescar el pa de cada dia en forma de peix. Aquí va sorgir, en part, el xató que era un plat que reunia tot allò que hi havia comestible al rebost i es posava al plat i deixava covat fins que arriba la gana amb l’hora de dinar. Una de les empreses que tenen més volum de negoci són les modistes. Una de les professions que fins fa unes poques dècades comptava amb força representants en els diferents municipis. Si fa quatre dies la gent apostava per comprar roba nova cada canvi d’estació. La nova situació ha provocat que molta gent opti per portar la roba a la modista i l’adapti als canvis de tallatge o simplement faci un canvi perquè sembli nova. En aquest sector també s’han creat una mena de franquícies que de mica en mica van agafant terreny en l’oferta comercial d’un municipi. Encara que també hi ha establiments que ofereixen roba a preus molt reduïts, però no acaba de generar la confiança necessària perquè la majoria de gent entri a formar part de la seva clientela habituals. Una altre de les propostes comercials que es van implantant als nostres carrers i places són els establiments de segona mà. Ja no tothom pot comprar-se un cotxet de canalla, una nevera o una televisió nou entre altres moltes altres coses que hi pots trobar. Una manera d’aprofitar aquelles eines que ja no serveixen per alguns i per altres, per desfer-se de coses innecessàries a canvi d’una petita percepció econòmica. Derivat d’això, trobem un dels centres que concentren el nombre màxim de visites. Estic parlant de la deixalleria. Aquest és un dels llocs on hi ha més caliu comercial de la comarca, encara que estigui perdut al mig d’un polígon industrial. Enmig de tot això continuem mirant el que val cada cosa i on es pot comprar més econòmic. Preguntem a un company de feina si podem compartir cotxe i anem al cine el dia de l’espectador. Aprofitem més els vals de descomptes i les rebaixes i ofertes puntuals. Petites històries que em recorden una mica de costums de quan érem joves i amb el boom econòmic ens vàrem oblidar que tot i tenir moltes il·lusions érem en realitat pobres. El bancs es dedicaven a alimentar els nostres somnis amb el consentiment dels nostres governants. Publicat al Diari del Baix Penedès el 23 de març del 2012