Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dimecres, 10 d’octubre del 2012

L'esport, una excusa com una altra



Aquesta és la història d’una setmana intensa viscuda per una de les persones que ha pres part en tot els capítols d’aquesta mena de protesta global en contra de les noves tarifes i els horaris de tancament del Patronat Municipal d’Esports del Vendrell. El que va moure tot això són una d’aquestes coses que quan t’ho diuen has de tornar a parar l’orella per tornar a escoltar el que t’han dit perquè potser no ho has escoltat bé. NO acabava de quadrar tot plegat. Els protagonistes eren els preus dels nous cursos de natació organitzats pel PME. Si l’any passat pagàvem 23 euros al mes per dues hores a la setmana enguany la cosa pujava a 40 euros. Una mica més del 13% d’IVA que corresponia al mes de setembre. No només això sinó que les tarifes d’abonat havien passat de 25 euros al més a 36 euros. En total més d’un 58% mensual. En el meu cas per anar a nedar en un curs i fer una estoneta de sauna i jacuzzi.. Quan vaig veure aquest increment escandalós em vaig enrabiar profundament. A més a més, les tarifes havien sortit a mitjans de mes i no a principis de setembre com era costum en els anys anteriors. Vaig comentar aquest fet amb la resta de companys de curs. Vàrem presentar una instància per protestar contra la mesura  unint esforços  amb altres usuaris afectats Ens vàrem citar amb el regidor per parlar sobre el tema. Quan vàrem a acudir a la reunió vàrem veure molta gent jubilada i persones que tenen el perfil de passar unes quantes hores a les sales de musculació. Després d’aquesta primera presa de contacte sense cap resultat clar, però amb una munió de gent que va escridassar els polítics demostrant que érem molts els afectats per aquesta mesura impopular. Llavors, al veure la diversitat allí reunida vàrem crear una comissió per tornar a tenir una reunió amb el regidor. Aquí es on varen retirar de la proposta inicial el tancament d’unes franges horàries al pavelló vell i un apunt de racionalització amb les noves tarifes.
El més important de tot plegat és que entre gent que ni ens coneixíem i que molts no ens havíem vist mai hem creat una pinya per fer realitat les nostres queixes. Hi havia gent de totes les edats i condicions. Des de procuradors a tribunals fins a persones jubilades amb una pensió de 300 euros que es guanyaven un petit sobresou fent feines per les cases. Persones que anaven a piscina perquè els efectes psicològics de l’atur els feia molt de mal i no podien estar quiets. En aquestes instal·lacions amb un manteniment mínim trobaven una mena de bàlsam per a la seva realitat de cada dia. Persones amb fibromialgia que el metge els hi havia dit que millor que anessin a fer esport que no pas prenguessin sis pastilles més cada dia. Aturats amb la renda mínima d’inserció. Mares que no podien pagar el curs de natació de la filla petita perquè havien perdut la feina i la seva filla ho necessitava aquest esport pels ossos. Un grup variat que em treballat a fons per aconseguir que tiressin marxa enrera i rectifiquessin algunes decisions. Al final entre tots hem fet una bona pinya i ham escoltat alguna de les nostres peticions.
A natació ja fa anys que actua com a bona excusa per un grup de gent que compartim moltes estones entranyables mentre fem esport i arreglem el món remullats dins el jacuzzi. Potser no ens caldria un monitor i segurament podríem anar per lliure perquè ja tenim una tècnica i uns coneixements que amb el temps hem anat consolidant. Però com passa molts cops necessitem que algú ens guiï i ens digui el que hem de fer perquè sinó segurament no ho faríem. Potser per mandra o potser per manca de líder espiritual.
La gràcia de tot plegat no és ni el número de màquines que hi ha, ni les hores que fan ni tant sols el preu que es pot arreglar prenent menys cafès al mes. El que més t’incomodava és quan veies tot aquell desgavell inicial semblava que el que t’estaven dient és que marxessis, que anessis a un altre lloc perquè allí no t´hi volien pas. Aquest missatge molta gent l’ha captat i no s’ho ha pensat dues vegades i ha tocat el dos. Ara esperem que aquestes persones que van sentir aquesta impotència i aquesta manca de raó ens uns arguments que no s’aguantaven per enlloc tornin al seu lloc. En aquesta setmana en què s’ha gestat tot això han estat força les persones que han passat mes d’una hora i dues amb els ulls oberts al llit intentant entendre tot allò que els hi deien aquelles noies amables del Patronat, però arriba un punt que encara que hi posis molta simpatia i ganes, la cosa és la que és i no aguanta gaire el maquillatge que li vulguis posar. Gràcies a tots pel vostre suport i esperem que el PME recuperi la seva energia després d’aquest sotrac de principi de curs. També hi ha gent disposada a que  es mantingui viu el seu caliu i per això hem lluitat aquestes dues setmanes. Aquesta ha estat un petit exemple que la gent si creu en allò pel que defensa ho pot aconseguir. La sobirania està en el poble encara que a alguns polítics els hi sàpiga greu. 
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 11 d'octubre del 2012