Aquesta és la història d’una setmana intensa viscuda per una de les
persones que ha pres part en tot els capítols d’aquesta mena de protesta global
en contra de les noves tarifes i els horaris de tancament del Patronat
Municipal d’Esports del Vendrell. El que va moure tot això són una d’aquestes
coses que quan t’ho diuen has de tornar a parar l’orella per tornar a escoltar
el que t’han dit perquè potser no ho has escoltat bé. NO acabava de quadrar tot
plegat. Els protagonistes eren els preus dels nous cursos de natació
organitzats pel PME. Si l’any passat pagàvem 23 euros al mes per dues hores a
la setmana enguany la cosa pujava a 40 euros. Una mica més del 13% d’IVA que
corresponia al mes de setembre. No només això sinó que les tarifes d’abonat
havien passat de 25 euros al més a 36 euros. En total més d’un 58% mensual. En
el meu cas per anar a nedar en un curs i fer una estoneta de sauna i jacuzzi..
Quan vaig veure aquest increment escandalós em vaig enrabiar profundament. A
més a més, les tarifes havien sortit a mitjans de mes i no a principis de
setembre com era costum en els anys anteriors. Vaig comentar aquest fet amb la
resta de companys de curs. Vàrem presentar una instància per protestar contra
la mesura unint esforços amb altres usuaris afectats Ens vàrem citar
amb el regidor per parlar sobre el tema. Quan vàrem a acudir a la reunió vàrem
veure molta gent jubilada i persones que tenen el perfil de passar unes quantes
hores a les sales de musculació. Després d’aquesta primera presa de contacte
sense cap resultat clar, però amb una munió de gent que va escridassar els
polítics demostrant que érem molts els afectats per aquesta mesura impopular.
Llavors, al veure la diversitat allí reunida vàrem crear una comissió per
tornar a tenir una reunió amb el regidor. Aquí es on varen retirar de la
proposta inicial el tancament d’unes franges horàries al pavelló vell i un
apunt de racionalització amb les noves tarifes.
El més important de tot plegat és que entre gent que ni ens coneixíem i que
molts no ens havíem vist mai hem creat una pinya per fer realitat les nostres
queixes. Hi havia gent de totes les edats i condicions. Des de procuradors a
tribunals fins a persones jubilades amb una pensió de 300 euros que es
guanyaven un petit sobresou fent feines per les cases. Persones que anaven a
piscina perquè els efectes psicològics de l’atur els feia molt de mal i no
podien estar quiets. En aquestes instal·lacions amb un manteniment mínim trobaven
una mena de bàlsam per a la seva realitat de cada dia. Persones amb
fibromialgia que el metge els hi havia dit que millor que anessin a fer esport
que no pas prenguessin sis pastilles més cada dia. Aturats amb la renda mínima
d’inserció. Mares que no podien pagar el curs de natació de la filla petita
perquè havien perdut la feina i la seva filla ho necessitava aquest esport pels
ossos. Un grup variat que em treballat a fons per aconseguir que tiressin marxa
enrera i rectifiquessin algunes decisions. Al final entre tots hem fet una bona
pinya i ham escoltat alguna de les nostres peticions.
A natació ja fa anys que actua com a bona excusa per un grup de gent que
compartim moltes estones entranyables mentre fem esport i arreglem el món
remullats dins el jacuzzi. Potser no ens caldria un monitor i segurament
podríem anar per lliure perquè ja tenim una tècnica i uns coneixements que amb
el temps hem anat consolidant. Però com passa molts cops necessitem que algú
ens guiï i ens digui el que hem de fer perquè sinó segurament no ho faríem.
Potser per mandra o potser per manca de líder espiritual.
La gràcia de tot plegat no és ni el número de màquines que hi ha, ni les
hores que fan ni tant sols el preu que es pot arreglar prenent menys cafès al
mes. El que més t’incomodava és quan veies tot aquell desgavell inicial
semblava que el que t’estaven dient és que marxessis, que anessis a un altre
lloc perquè allí no t´hi volien pas. Aquest missatge molta gent l’ha captat i
no s’ho ha pensat dues vegades i ha tocat el dos. Ara esperem que aquestes
persones que van sentir aquesta impotència i aquesta manca de raó ens uns
arguments que no s’aguantaven per enlloc tornin al seu lloc. En aquesta setmana
en què s’ha gestat tot això han estat força les persones que han passat mes
d’una hora i dues amb els ulls oberts al llit intentant entendre tot allò que
els hi deien aquelles noies amables del Patronat, però arriba un punt que
encara que hi posis molta simpatia i ganes, la cosa és la que és i no aguanta
gaire el maquillatge que li vulguis posar. Gràcies a tots pel vostre suport i
esperem que el PME recuperi la seva energia després d’aquest sotrac de principi
de curs. També hi ha gent disposada a que
es mantingui viu el seu caliu i per això hem lluitat aquestes dues
setmanes. Aquesta ha estat un petit exemple que la gent si creu en allò pel que
defensa ho pot aconseguir. La sobirania està en el poble encara que a alguns
polítics els hi sàpiga greu.
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 11 d'octubre del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada