Un viatge a ninguna part en algun tren que no té destí sense maletes ni somnis, ni mòbil ni visa. Un camí incert enmig d'interrogants que no busquen resposta perque llavors és quan la cagues. El més bonic de la vida és la fulla d'examen buida, quan hi poses resposta està temptant a la sort i potser la realitat i tu aneu en mons diferents. Una maleta buida per posar-hi moltes coses en el camí i endavant. L'altre dia vaig entrevistar al Peri del Vendrell, una persona que ha viscut amb els més pobres de la Índia, Bolivia i altres paisos. Allí va descobrir el sentit a la vida. Aquí estem en una carrera per demostrar que només som vícitmes d'unes marques d'uns productes i d'unes normes. Cada dia som menys persones. Sort que al llarg de la vida pots trobar gent com tu que t'ajuden a trobar que darrera les petites pedres hi ha diamants que s'amaguen en bosses de carbó, però sempre estan allí. Això és un gran regal. Tot el que es pot comprar amb plàstic només és plàstic.La música i l'art i la literatura de dins el cor ens poden alliberar d'aquest món de peus de fang.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada