En un país petit hi havia una nena que somiava pujar a un gran escenari, però sempre li havia fet por. Sempre s'agafava els seus llargs cabells morenos perquè li servien com a escut. Ella anava a classe era molt aplicada i estudiava molt a casa seva tot i que a casa seva volien que fos veterinària perquè semblava que l'estimaven i pensaven amb una professió de futur per a la seva estimada filla. De mica en mica s'anava fent gran i mai volia participar en cap concert ni sola ni amb les seves companyes de coral. Sempre buscava alguna excusa amb la seva cara de bona nena que tothom creia, però un dia li va tocar el torn de pujar dalt a l'escenari amb les seves amigues de coral. Ja fa dies que s'havia après la lletra i les notes d'aquelles belles cançons. Sempre tenia por que tothom la veies amb la boca oberta allí enmig d'aquell munt de cantaries. Aquell dia estava nerviosa no sabia que feia. Tenia els seus amics seguint-la entre el públic. De sobte va tancar els ulls i va començar es va deixar anar com si estes en un tobogan i de mica en mica li anaven venint la partitura a la ment. Sense obrir els ulls va demostrar que ja podia cantar en públic sense marxar cap moment del que marcava la peça. A partir d'aquí es va plantejar aprendre de tocar un instrument. No sabia quin, però això ja correspon a un altre capítol.
Sempre endavant
Sempre la mirada amuny
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada