Una de les tasques anònimes que practico des de fa més de 10 anys és formar
part del jurat de diferents premis literaris que se celebren aquí a la comarca.
A vegades, això em comporta llegir un centenar de contes infantils d’un parell
o tres de fulls en una setmana, però és
una experiència que recomano perquè és molt enriquidora. En molts casos es
tracta de joves en edat escolar que encara no gaudeixen dels privilegis de ser
major d’edat en aquest país. Altres escrits ja correspon a autors que fa un
temps que tenen edat per poder gaudir de permís de conduir.
El que es nota primer de tot és qui escriu per convicció i qui ho fa per
obligació. Això es veu dels del primer moment. Dins de la gent que escriu
forçat per les obligacions, alguns es limiten a donar forma a alguna propera o
l’extreuen d’alguna història que ha passat per les seves retines. No aporten
gaire matèria original, però també és important la seva tasca perquè s’obliguen
a ordenar una sèrie de fets i temps que poden tenir desendresats en la seva
memòria. Un exercici útil que és molt necessari.
Els que escriuen perquè es troben motivats ja són figues d’un altre paner.
En són la minoria d’aquest corpus literari espontani, que en la majoria de
casos no llegirà més enllà del jurat del concurs. Es poden classificar segons
la seva situació davant la realitat que descriuen Uns aprofiten aquesta
oportunitat per donar via lliure als
seus somnis i il·lusions. Ens els podem trobar
jugant un partit amb el Messi al patí de la seva escola, vivint un
grapat d’aventures màgiques a la lluna o esperant que algun súper heroi els
vingui a salvar quan al matí soni el despertador. En un punt més neutral, ens
apareixen els qui exposen el que podria ser un capítol de la seva vida però que
encara no forma part de la seva rutina. Altres se situen per sota de la
realitat. Ens dibuixen el dia a dia com un lament, una pena que només s’acaba
per encetar un nou dia i començar amb un nou sacrifici vital sense consol i
amb l’esperança exhaurida. Són màrtirs
de la quotidianitat amb les seves raons prou evidents que cap lector
fortuït pot passar per alt. Per
conèixer una mica el nostre present i el nostre futur es poden treure un seguit
de conclusions després de enfrontar-te durant uns pocs minuts amb uns texts
inèdits. A vegades intentes agafar el fruit d’aquella persona i intentes
dibuixar un perfil humà que hagi pogut arribar fins allí. Alguns cops ho
endevines, altres cops ho erres completament. En molts casos, ens trobem la
resposta a una dita popular que diu que la vida és com un ascensor: Els qui
estan dins volen sortir i els qui estan fora volen entrar. Un exemple clar el
podem trobar en la situació de la història. Si estem al camp i la seva via
bucòlica és la protagonista sense soroll, sense cotxes i la contaminació no
apareix per enlloc, possiblement estarem davant d’una persona que viu dins una
gran ciutat que aprofita aquest exercici espiritual per sortir de dins seu i exposar-nos
una part dels seus anhels. Altres, ben al contrari es perden per carrers
estrets plens de gent i de cotxes que comparteixen els protagonisme amb els
éssers viu de la història. Aquí, potser estem darrera d’una persona de poble
petit que apunta la ciutat com un lloc ideal per viure.
Però a vegades el que sorprèn més és que el nen, el que fa és demanar un
desig pels seus germans i pels seus pares. Nens, de 12 anys, demanant que els
seus pares trobin feina o es reconcilien esborrant episodis de crispació
familiar massa vegades repetits dins la família són molt presents en aquests
escrits, encara que es pot fer de moltes maneres, però dissimulant l’origen
d’aquella força anònima que els empeny a escriure aquella narració. Històries
que a vegades et fan entrar ganes de parlar amb el seu autor i comentar el
contingut d’aquest missatge inherent a la seva obra més propera.
La majoria són obres en estat pur. Escriuen perquè troben consol,
confiança o simplement un exercici d’autoafirmació personal. No hi ha grans
figures retòriques ni grans personatges de la història. Són persones que ens
trobem cada dia pel carrer que deixen anar el que porten dins per gust o potser
per obligació. Crec que la majoria han
experimentat una sensació de felicitat mentre han estat escrivint
aquestes ratlles perquè s’han trobat més lliures i potser han donat una pas més
a l’autoconfiança. Ja diuen sempre que el nostre pitjor enemic dorm dins nostre
i comparteix la nostra vida. Controlar aquesta fera o aquest brasa és el camí
millor per assolir els nostres objectius vitals. Aquesta és una experiència
enriquidora que a part de les faltes d’ortografia i gramaticals et permet
conèixer en primera persona que pensen les noves generacions i aquelles que
viuen la realitat des de la seva vida que molts cops no surt de l’anonimat..
Els premiats sempre són els més
valorats. No hi ha trampes ni cartons.Article publicat a l'EixDiari a partir del dia 14 d'abril del 2013
1 comentari:
Sempre he estat poc amiga dels concursos literaris, premis Planeta Nadal, de poesia, fins i tot de de cartes romàntiques . Que sigui poc amiga de participar, no vol dir, que no cregui que fan la seva tasca, escriure el que sents, el que et demanen o bé el que volen llegir els jurats.
Sempre he pensat que llegir tots els escrits per valorar la qualitat,es mol relatiu. Es evident, que en un concurs com tu bé dius Miquel, hi han mols motius i tots son per valorar de diferent forma. Jo també he estat jurat de poemes en concursos de San Jordi i he participat per veure com anava en altres, i he tingut molta curiositat en veure el guanyadors, i esbrinar si puc el criteri que ha seguit per premiar.
Tots no som iguals, tots no tenim la mateix criteri i a vegades, coste molt decidir per que aquest si i l'altre no.
Per resumir per que m'enrotllo massa per dir que tot te matis-sos i està clar que el que està be, tots ho noten, però la competició te de tenir una visió mes amplia. Es te que acabar premia pel nom del participant, o bé trio aquest per que no es sembla amb res amb els altres.
Publica un comentari a l'entrada