Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dimarts, 16 d’abril del 2013

Literatura de concurs




Una de les tasques anònimes que practico des de fa més de 10 anys és formar part del jurat de diferents premis literaris que se celebren aquí a la comarca. A vegades, això em comporta llegir un centenar de contes infantils d’un parell o tres de fulls  en una setmana, però és una experiència que recomano perquè és molt enriquidora. En molts casos es tracta de joves en edat escolar que encara no gaudeixen dels privilegis de ser major d’edat en aquest país. Altres escrits ja correspon a autors que fa un temps que tenen edat per poder gaudir de permís de conduir.
El que es nota primer de tot és qui escriu per convicció i qui ho fa per obligació. Això es veu dels del primer moment. Dins de la gent que escriu forçat per les obligacions, alguns es limiten a donar forma a alguna propera o l’extreuen d’alguna història que ha passat per les seves retines. No aporten gaire matèria original, però també és important la seva tasca perquè s’obliguen a ordenar una sèrie de fets i temps que poden tenir desendresats en la seva memòria. Un exercici útil que és molt necessari.
Els que escriuen perquè es troben motivats ja són figues d’un altre paner. En són la minoria d’aquest corpus literari espontani, que en la majoria de casos no llegirà més enllà del jurat del concurs. Es poden classificar segons la seva situació davant la realitat que descriuen Uns aprofiten aquesta oportunitat  per donar via lliure als seus somnis i il·lusions. Ens els podem trobar  jugant un partit amb el Messi al patí de la seva escola, vivint un grapat d’aventures màgiques a la lluna o esperant que algun súper heroi els vingui a salvar quan al matí soni el despertador. En un punt més neutral, ens apareixen els qui exposen el que podria ser un capítol de la seva vida però que encara no forma part de la seva rutina. Altres se situen per sota de la realitat. Ens dibuixen el dia a dia com un lament, una pena que només s’acaba per encetar un nou dia i començar amb un nou sacrifici vital sense consol i amb  l’esperança exhaurida. Són màrtirs de la quotidianitat amb les seves raons prou evidents que cap lector fortuït  pot passar per alt. Per conèixer una mica el nostre present i el nostre futur es poden treure un seguit de conclusions després de enfrontar-te durant uns pocs minuts amb uns texts inèdits. A vegades intentes agafar el fruit d’aquella persona i intentes dibuixar un perfil humà que hagi pogut arribar fins allí. Alguns cops ho endevines, altres cops ho erres completament. En molts casos, ens trobem la resposta a una dita popular que diu que la vida és com un ascensor: Els qui estan dins volen sortir i els qui estan fora volen entrar. Un exemple clar el podem trobar en la situació de la història. Si estem al camp i la seva via bucòlica és la protagonista sense soroll, sense cotxes i la contaminació no apareix per enlloc, possiblement estarem davant d’una persona que viu dins una gran ciutat que aprofita aquest exercici espiritual per sortir de dins seu i exposar-nos una part dels seus anhels. Altres, ben al contrari es perden per carrers estrets plens de gent i de cotxes que comparteixen els protagonisme amb els éssers viu de la història. Aquí, potser estem darrera d’una persona de poble petit que apunta la ciutat com un lloc ideal per viure.
Però a vegades el que sorprèn més és que el nen, el que fa és demanar un desig pels seus germans i pels seus pares. Nens, de 12 anys, demanant que els seus pares trobin feina o es reconcilien esborrant episodis de crispació familiar massa vegades repetits dins la família són molt presents en aquests escrits, encara que es pot fer de moltes maneres, però dissimulant l’origen d’aquella força anònima que els empeny a escriure aquella narració. Històries que a vegades et fan entrar ganes de parlar amb el seu autor i comentar el contingut d’aquest missatge inherent a la seva obra més propera.
La majoria són obres en estat pur. Escriuen perquè troben consol, confiança o simplement un exercici d’autoafirmació personal. No hi ha grans figures retòriques ni grans personatges de la història. Són persones que ens trobem cada dia pel carrer que deixen anar el que porten dins per gust o potser per obligació. Crec que la majoria han  experimentat una sensació de felicitat mentre han estat escrivint aquestes ratlles perquè s’han trobat més lliures i potser han donat una pas més a l’autoconfiança. Ja diuen sempre que el nostre pitjor enemic dorm dins nostre i comparteix la nostra vida. Controlar aquesta fera o aquest brasa és el camí millor per assolir els nostres objectius vitals. Aquesta és una experiència enriquidora que a part de les faltes d’ortografia i gramaticals et permet conèixer en primera persona que pensen les noves generacions i aquelles que viuen la realitat des de la seva vida que molts cops no surt de l’anonimat.. Els premiats sempre són els  més valorats. No hi ha trampes ni cartons.Article publicat a l'EixDiari a partir del dia 14 d'abril del 2013

1 comentari:

Lilhit ha dit...

Sempre he estat poc amiga dels concursos literaris, premis Planeta Nadal, de poesia, fins i tot de de cartes romàntiques . Que sigui poc amiga de participar, no vol dir, que no cregui que fan la seva tasca, escriure el que sents, el que et demanen o bé el que volen llegir els jurats.
Sempre he pensat que llegir tots els escrits per valorar la qualitat,es mol relatiu. Es evident, que en un concurs com tu bé dius Miquel, hi han mols motius i tots son per valorar de diferent forma. Jo també he estat jurat de poemes en concursos de San Jordi i he participat per veure com anava en altres, i he tingut molta curiositat en veure el guanyadors, i esbrinar si puc el criteri que ha seguit per premiar.
Tots no som iguals, tots no tenim la mateix criteri i a vegades, coste molt decidir per que aquest si i l'altre no.
Per resumir per que m'enrotllo massa per dir que tot te matis-sos i està clar que el que està be, tots ho noten, però la competició te de tenir una visió mes amplia. Es te que acabar premia pel nom del participant, o bé trio aquest per que no es sembla amb res amb els altres.