En aquest país per treure’ns els complexes de sobre i per demostrar que es
fa alguna cosa pel bé comú tenim tres grans mecanismes infalibles que serveixen
realment per ben poc, però que
assoleixen un ressò mediàtic fora de qualsevol mena de dubte.
El primer pas que se li passa pel cap als nostres polítics és presentar una
moció al ple. En aquestes actes polítics de gairebé nul·la eficàcia pràctica,
però ben carregats de populisme barato ens atrevim a demanar descomptes a les
autopistes, ampliació dels pàrquings dels centres públics, més llibertat i dret
a decidir per a la nostra pàtria, equipaments ens solidaritzem amb qui faci
falta i tants actes de bona voluntat amb discursos globalitzadors que fa sentir
per uns minuts als ponents com a mínim president de les Nacions Unides o
similars.
En uns pobles on nom som capaços de tenir els carrers ben nets i els fanals encesos ens endinsem en camins de
la ciència ficció com autèntics herois,
durant uns minuts toquem el cel, però quan apaguem continuem veient la
cantonada de casa sense llum.
El segon acte que tenim per arreglar el món amb fotografia garantida consisteix en el minut de silenci. Polítics
a primera línia en autèntic formació militar clouen la boca perquè el de més
rang o el més avispat acabi en un discurs curtet, però emocionant per donar pas
als aplaudiments de tots els allí presents. En el principi d’aquests pràctiques
mediàtiques i quan les cites eren molt puntuals, la gent encara tenia ganes i
voluntat de participar en aquestes trobades cronometades amb final feliç, però
un mal ús de la proposta i un abús ha portat a què només hi vagin els de sempre,
els més interessats i algú que no ha gosat eludir la foto de família
circumstancial.
El germà gran d’aquesta cita callada és la manifestació. Una manera de
donar ales a la voluntat d’un poble quan els polítics no tenen cap ganes de
donar-hi una solució real i coherent mentre la pressió social augmenta. Llavors
es prepara una gran manifestació on hi va tothom. La gent hi pren part de
manera festiva i alegre. Torna a casa i segut al sofà somriu content dient jo
també hi era.
Aquests són els mecanismes per arreglar aquest país en uns moments que ens
han quedat moltes coses al tinter per fer. Uns pressupostos públics que en prou
feines serveixen per poden pagar el deute d’una pèssima gestió dels darrers
anys i un mal ús d’uns diners que no sé sap on són. Un estat del benestar que
és víctima de les retallades contínues per part dels responsables polítics en
una mena de campanya encoberta perquè t’acabis fent soci d’una mútua o
t’esperis un anyet perquè et puguin operar.
Evidentment hem d’apostar per la pau mundial i pel benestar del pingüí,
però hem de tenir en compte la nostra situació real en una comarca sense encara
alternativa a la liquidació de l’època daurada del totxo, amb uns índex d’atur
i de formació realment preocupants. Podrem estar contents que ningú malmeti
l’hàbitat de l’òs polar, però realment com solucionem els problemes dels més
desfavorits i com plantetem el futur? Posant contenidors de firmes privades
perquè enviïn la roba recollida a l’Àfrica? Potser que la reutilitzem pels
d’aquí, no? Les mocions són molt tendres, sostenibles, mediàtiques,
enlluernadores, fascinants, exquisides, però realment per alguna cosa i si així
és fem un monument al gran Eladi Llop, regidor d’ERC al Vendrell que més
mocions ha presentat en aquesta comarca en el mig del tot arreu, però sense un
programa de futur ni de present gaire clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada