Objetivo: Londres una peli difícil de creure

Una peli que se situa en plena actualitat avui en dia amb els atemptats de grups islàmics a Europa. La veritat és que és poc creíble perquè té un argument més de còmic infantil que no pas de realitat. Hi ha acció, durant l'hora i mitja que dura està en constant atenció sobre el que passa a la pantalla, però tampoc és allò que et té enganxat i és força previsible el seu final. Hi ha coses que els americans saben molt bé.

Els efectes secundaris de TV3

En l’edició de la Fura del Passat 4 de març apareixien els trets característics del parlar penedesenc. Evidentment dins cada municipi hi ha mots propis i expressions característiques, però es pot arribar a parlar d’un corpus penedesenc amb unes característiques pròpies. Jo sóc fill d’una família pagesa d’Albinyana i la meva mare és d’un poble petit anomenat Castellfort a tocar a Morella. Des de petit he sentit moltes paraules pròpies del parlar penedesenc i com no, dels Ports on pertany Castellfort. Jo sempre he intentat utilitzar els termes propis fugint d’aquest català de TV3 que està intentant unificar totes les varietats dialectals del català en una format  net i polit amb una lleu presència del dialecte central. Fer servir aquests mots propis provocava que més d’un tingués complex de rural o simplement de poble, llavors començava a parlar com a la petita pantalla intentant no caure en cap parany que el delatés com un “pagesot”. Això ha passat sempre, sort que sempre hi ha gent sorruda que no ha volgut baixar del ruc.

Una de les riqueses de la nostra cultura no està en els quadres, escultures i demés elements físics i arquitectònics que pots trobar arreu. Els trets dialectals de cada zona és un dels nostres tresors per reconèixer. En especial tota la riquesa que podem trobar en el món dels pagesos o pescadors o forners. Se n’han fet recopilacions, però la societat en general ho va perdent a mesura que  algunes feines o estris ja han quedat en desús. No fa gaires anys quan el meu pare portava ceballots de l’hort a casa. Ell mai en deia calçots que és el nom que s’ha acabat imposant a casa nostra gràcies a la tradició de l’Alt Camp. Potser el terme més propi d’aquest parlar penedesenc és el “avoi” o “voi”. Aquest és molt utilitzat i quan l’escoltés estiguis on estiguis saps que tens davant algú que és veí teu. No falla mai. Article publicat a la Fura

Una televisió comarcal pagada pels vendrellencs?

Aprofitem que ara hi ha un gran pacte de govern al Consell Comarcal i podem fer una televisió conjunta com Déu mana. De moment només n’hi ha al Vendrell, però a Calafell ja fa anys que enregistren imatges dels diferents actes i després es poden veure a la xarxa. Ara han inventat el Canal Calafell, una web amb diferents reportatges televisius i que la gent els pot veure quan li vagi de gust i no cal seguir la programació fil per randa. Aquesta és la televisió del futur. A banda, ara que han reformat la sala, ara també passen els plenaris per “streaming”.  Ja estan allí, el que els hi falta es tenir un canal que emeti per la petita pantalla, però tampoc és una cosa imprescindible segons apunten els nous temps en la nostra societat.

La broma de la televisió del Vendrell ens costa cada any més de 600.000 euros de les nostres butxaques, més de 100 milions de les antigues pessetes una quantitat a tenir en compte en els temps que corren, però que és bàsica per a les noves tendències de la política basada fonamentalment en titulars i rodes de premsa i mai més es va saber res. Sinó hi hagués aquesta mitjà de comunicació més d’una roda de premsa es quedaria sense cap periodista que la cobrís. Ara entre tots paguem un joc d’imatge al servei dels polítics d’aquí i d’allà que no és pas gens barat.

Jo sóc dels que creuen que ni la ràdio ni la televisió està prou aprofitada, però vist la trajectòria dels darrers temps i en especial darrers mesos quan des dels mitjans locals s’han cobert molts actes del Consell Comarcal i d’altres localitats del Baix Penedès, potser que ens ho plantegem seriosament. La solució seria que tots el municipis de la comarca aportessin alguna part al pressupost de la televisió local segons les seves possibilitats i ocupació de pantalla. Hi ha municipis que potser tenen una notícia interessant al mes doncs estaria bé que també en pogués gaudir tota la comarca. Segurament algun cop ja es fa però aquí al Vendrell anem de Germanetes de la Caritat i ens hem de pagar nosaltres els nostres vicis mediàtics d’altres de la zona. Agafem el brau per les banyes i arreglem una cosa que ja fa dies que es fa i que està prou bé, però que l’Ajuntament del Vendrell pugui destinar aquests diners que haurien d’aportar altres administracions locals a altres esdeveniments de la localitat que prou falta que fa. Altres ràdios de la comarca podrien elaborar també material per aquesta televisió comarcal. Tot seria una mica més ric. Tots hi guanyaríem.

Hi havia una vegada un invent polític que s’anomenava Consorci Universitari del Baix Penedès que volia dotar d’una universitat a la comarca, però com acostuma a passar amb aquest excés de solidaritat de la nostra comarca se’n va anar a l’aigua i ara està present però com una cosa simbòlica. Va haver de venir La Universitat Rovira i Virgili  i plantar-se en aquest espai perquè la cosa funcionés.

El mateix passa amb les ràdios, tot i que ja es fa en algun cas casos, en comptes de connectar amb les emissores genèriques millor que es compartissin programes de diferents localitats perquè seria una manera de difondre el que es nostre i no caure en la facilitat de sentir els de sempre que ja podem escoltar perfectament en altres punts del dial.

En aquesta iniciativa tots hi guanyaríem perquè tindríem un mitjà molt més potent que ara i podríem conèixer en un mateix canal tot el que passa a la comarca. Els baixpenedesencs precisament no som d’aquests que estem tot el dia al nostre poble. Per un seguit de coses que tothom coneix, ens movem força d’una localitat a l’altre perquè molts cops en la localitat veïna trobes les mancances de la teva.

Avui en dia sortir una mica a la petita pantalla dient coses boniques està prou bé, però si d’aquest acte se n’abusa pots crear l’efecte contrari. La gent quan et vegi fàcilment recorrerà al comandament a distància per buscar alternatives a la  història de sempre amb el mateix somriure. Com més varietat hi hagi es poden captar nous espectadors i així donant més força al mitja. A veure si ara els municipis de la comarca es poden d’acord i la Tele del Vendrell deixa de fer la seva obra benèfica comarcal com fa anys que està fent.

La darrera de Víctor Amela, molt molt interessant.

No acostumo a llegir obres premiades, no acostumo a deixar.me portar pels best sellers, però aquesta història de la lluita carlina  Víctor Amela m'ha agradat molt, la veritat. Em fa molta gràcia perquè la meva mare es filla de Castellfort, poble a tocar a Forcall on passa la majoria de l'acció. Una història d'aventures de poble dels Ports on bons i dolents lluiten per defensar uns cabdills i unes consignes que els venen de fora. Molt ben ambientada i molt acurada. Us la recomano per Sant Jordi, ja veureu com no us arrepentireu. Víctor Amela, la filla de capità Groc.

Un gran gran Lorena que estima i es estimada per Lleida

Fa anys va començar com una broma davant la tele i poc a poc s'ha fet realitat. Dissabte passat vaig veure a la lleidatana Lorena Gómez a la Llotja de Lleida. Estava a la darrera fila de la gent amb una acústica brutal i unes vistes globals molt bones sobre tota la platea plena de gom a gom. Jo fa 10 anys era un seguidor d'aquesta jove lleidatana que tenia un art i una manera d'entendre la música especial. Durant uns anys va desaparèixer del mapa i al final va tenir les seves hores de glòria entre els seus. Vull destacar la gran veu de la nostra protagonista que van passar per diferents estils des de la copla fins el rock fins la canço d'autor, molt variat acompanyada per uns grans músics. Jo anava perdut amb les seves peces, però si que vaig connectar amb les tòpiques i tìpiques conegudes per tothom. Va ser un concert familiar que va durar més de dues hores amb molta emoció i sentiment on la lleidatana ho va donar tot per tornar a la seva gent el suport que va rebre quan va guanyar OT. Ella va agrair a la seva gent popular o no tant que sempre estiguessin al seu costat. És una persona que es fa estimar i està amb els seus i és sincera. Molta sort en aquesta vida i en aquest món. Tu tens molts punts forts en el teu tarannà. Una persona molt treballadora i molt currante que ha arribat molt amunt perquè ha treballat de valent i mai mai ha tirat la tovallola. Molta sort Lorena, un sempre endavant. Confia en tu i deixa't portar. 

Orgue del Vendrell i coral d'esquena al públic no xuta

Els Messengers van tocar el passat divendres en una curiosa posada en escena dins el cicle de Jazz a l'Auditori. Primer de tot arribes a l'església i trobes una pantalla posada a l'altar, una cosa que no diu molta cosa, però al cap de no res veus que els 6 membres de Messengers que van venir estaven dalt al coro al costat de l'Orgue. Evidentment no anava lligat el que cantaven ells amb la televisió i sonava tot una mica artificial. Més d'una persona va tocar el dos al cap de poc de començar el concert perquè era tot una mica surrealista i no es va gaudir el que es podia. Si es vol fer a l'església doncs millor que els cantaires es posin davant i l'orgue ja anirà tocant allà dalt. L'església del Vendrell com la majoria no té gran sonoritat i ressona dins. En propostes com aquestes ho fas amb una auditori amb un piano i quedes com un rei perquè la gent està de cara als cantaires i no donat l'esquena com ara. Si es volen fer concerts d'orgue que es facin, però hi ha coses que millor fer-ho en un altre punt no ens podem queixar que en tenim. Llavors com a cosa curiosa, resulta que feien pagar un preu simbòlic, 6 euros, però per més inri ho donaven en directe per la tele local i a casa se sentia molt millor que no pas allí. Si ho vols grabar ho grabes, però ho passes en un altre moment. A la propera em quedo a casa assegut al sofà, tot és més lògic. ELs músics hi van posar molta voluntat, però la veritat que els miracles a Lourdes.

Ara tocar tallar les vies de peatge

 Un parell de centenars de persones van participar el passat dissabte inici de la Setmana Santa en el tall de de la N-340 al seu pas per Coma-ruga. La majoria de les cares que es van veure eren polítics de diferents ens públics de la zona de Tarragona. El ventall que es podia veure era força variat, però predominaven els partits que fa anys que remenen les cireres en les diferents administracions.  Va ser com un titular de premsa amb rostres d’alcaldes, regidors i adjacents  per demostrar la seva  ferma i actual voluntat de treure els peatges de les nostres autopistes. Unes vies ràpides que fa dècades que paguem i que ja estan més que amortitzades. A canvi d’alguna millora o algun nou tros de via es van ampliant per  secula seculorum sense que es vegi clar que algun dia abolim d’una vegada per totes els peatges de casa nostra, una mesura que ja ens mereixem de sobres.

Aquests polítics que han deixat que això estigui tal com està en plena conveniència amb altres empreses que ja els va bé que ningú toqui res d’aquest sistema que ens acull a les seves mans i que a algú li genera beneficis.

No em fan llàstima alguns d’aquests representants de la sobirania popular que ja fa anys que es poden permetre el luxe de tenir un pla de pensions per quan es jubilin, paguen una mútua que vetlla per la seva salut, porten els fills a escoles privades i també es poden permetre el luxe de pagar els peatges

Nosaltres que som els pobres que ens toca anar a Barcelona pels Ports de l’Ordal, esperar que et truquin els de la Seguretat Social perquè et diguin quan tens hora no sigui que facin una llistat i després donin una mala imatge amb una llista d’espera de més de sis mesos. Res d’això. Nosaltres que som molt curosos t’apuntem el telèfon i quan tinguem hora ja et trucarem. Només faltaria.

Nosaltres que hem estat tan desgraciats de tenir només un examen al mes de juny on et jugaves tot el curs i allí si que tenies que apostar fort. En canvi altres pagant els hi fen proves cada 15 dies a un centre pagant no sigui que a l’estudiant si passa massa temps se li oblidi la matèria i després ens suspengui les proves.

Potser un altre dia que tallin les vies de peatge com vol fer la CUP, perquè en el fons qui va sortir segurament beneficiat de tot plegat van ser les autopistes que segurament devien registrar els usuaris que no volien quedar-se atrapats una hora a Coma-ruga i tenien pressa. Avisats de l’esdeveniment devien optar per anar per autopista on aquestes coses no passen. Potser que a la propera cita el pacte de Berà ara que ja ha tallat la N-340, ha anat a Madrid a parlar amb Foment i el Govern Central segueix passant olímpicament d’ells millor que tallin alguna via de peatge, potser en aquest moment si que els hi faran cas. Podrem obtenir un recompensa pel nostre esforç. Ara per són només són talls mediàtics de titular i foto i al cap d’una setmana ja ningú es recorda de res.

Enguany que estem tots perduts i no sabem que farem el dia 11 de setembre, l’ANC s’apunta a tot aquest tipus d’actes per reivindicar unes millores pel territori, però crec sincerament que si al final no hagués posat les urpes de la política avui en dia tindria més poder de convocatòria. Se li ha vist el llautó i ha caigut  a la trampa. Ha perdut una mica l’esperit inicial que li va donar ales i poder, ara ja no és el que era en les seves èpoques glorioses. Ara sembla que tot torna a la normalitat i aquest flema independentista va perdent pistonada esperant nous esdeveniments i sobretot que passa amb el Govern Central amb una provisionalitat que no bona per ningú.

Potser enguany per l’11 de setembre ens quedarem tots a casa o anirem a l’Ikea a comprar. De moment, ningú diu res i ara la pedra està en la teulada dels polítics, la gent del poble ja ha dit la seva i ha decidit a les urnes la seva opció. Aquest any tornarem a les Diades normals i no ens caldrà esmorzar sota una ombra d’algun punt de Barcelona fent alguna figura mediàtica perquè la resta del món sàpiga que volem i que existim. Article publicat a l'Eix Diari i Diari del Baix Penedès