Joan Latorre presenta el seu llibre de noms de lloc i de persona de Santa Oliva

Entre els actes de la festa major de Santa Oliva hi havia una proposta que és el fruit del treball de 23 anys de recerca arxius públics i privats, de consulta directe a gent del poble, alguns dels quals ja fa dies que varen traspassar, de treball de camp i de repassar molts altres llibres i publicacions de temàtica relacionada amb l’onomàstica. Una feina d’anar lligant caps aquí i allà i anar esbrinant el perquè de tot plegat fins a arribar a un seguit de propostes concretes amb cara i ulls.

Santa Oliva és juntament amb Albinyana els únic poble del Baix Penedès que gaudeixen d’un treball d’aquesta intensitat. Una mena de diccionari de topònims i antropònims que recull més de 2.500 entrades del municipi que des del principi de tot al segle IX fins l’actualitat amb la inclusió de paraules com l’Ave que passa per la localitat aprofitant tant fonts escrites com orals. Una feina ingent  que inclou un seguit de mapes situant cada topònim al seu lloc. Joan Latorre és un jove reusenc que per motius professionals es va instal·lar a Santa Oliva on des d’un principi es va dedicar a estudiar la història del municipi des de diferents àmbits. Aquesta no és la primera publicació d’aquest estudiós sobre la localitat i es preveu que tampoc serà l’última perquè està treballant en noves propostes. Aquesta és una gran obra editada per l’Institut d’Estudis Penedesencs i amb la col·laboració de l’Ajuntament, la Diputació i el Consell Comarcal. Un gran treball molt rigorós i exhaustiu per un poble amb les característiques demogràfiques i de superfície de la localitat baixpenedesenca.

Parcs temàtics

La nostra societat està cada dia més marcada com la d’antuvi i no ens estem adonant que les coses estan canviant, ens entossudim cada dia a seguir com abans, però de mica en mica les coses van canviant.

Els nostres polítics segueixen la visió de parcs temàtics per als nostres municipis. Organitzem les festes majors com sempre: balls tradicionals, havaneres, sardanes, castells de focs i que no ens falti ni la cercavila ni els castells.

Llavors aquesta història es va repetint programa a programa, canvien els models i els dissenys, però la base és molt semblant amb el pas del temps.

No ens donem compte que les coses han canviat molt en els darrers anys. Si ara portem un Txarango a casa nostra hem de pensar que vindrà molta gent de fora i que les principals vies de la vila estaran plenes de vehicles que portaran admiradors d’aquest grup. Evidentment força d’aquestes persones no voldran o no tindran les ganes de pagar 4  euros  més el got per consumir un combinat, llavors s’imposa la solució de fer botellón per gust i molts cops per necessitat perquè les preus són excessius o simplement és pot reduir el marge.

L’altra història és que en aquestes poblacions no hi ha només dues opcions o ball de festa major o concert jove, hi ha gent que com és normal aposta per altres opcions. Sinó les troba a la vila, doncs tocarà el dos i no passa res. Per això s’han inventat els cotxes.

Els immigrants doncs aniran a donar un tomb per allí a veure que s’hi pesca, però en cap moment es pensa en oferir algun espectacle dedicat amb ells. La filosofia real és que s’han d’integrar i per tant els toca escollir o pas doble o música catalana. No hi ha més. Poden anar d’observador a alguna de les dues propostes.

El que si que hem actualitzat són les urbanitzacions amb festes major. Quan jo era petit al meu poble, Albinyana, estava la festa major del poble i la de les Peces. A les urbanitzacions es feia algun sopar, concurs de truites, petanca, però poca cosa més. Enguany hem introduït els grups musicals. Ben aviat farem com al Vendrell que durant els dos mesos d’estiu no paren de fer festes majors i castells de focs d’entre 5 i 10 minuts per deixar a tothom content i visca la integració.

Ens preocupem pel territori i no ho fem pas pels seus pobladors nouvinguts. Evidentment ja fa dies que d’alguna manera ja hem integrat els balls tradicionals dels sud de la Península Ibèrica en algun  format, però ens falta creuar el Mediterrani o anar cap a altres zones d’Europa. Petits detalls, no cal que cada dia tinguem de protagonista una cultura diferent, però un petit tastet d’espectacles provinents d’altres països que molts cops els pots veure anunciats en bars i sales de la comarca.

La realitat és la que hi ha, no podem pretendre sempre viure d’un passat presumptament gloriós i en un format adaptat a les nostres necessitats, perquè en aquelles èpoques tampoc crec que tot fos tan uniforme com ens volen vendre. El pas del temps va perdurar alguns formats i altres van caure perquè van quedar en segona o tercera posició.

Avui com sempre podem seguir imposant la nostra realitat oficial, però avui com sempre els que no es sentin integrats continuaran fent la seva perquè no se sentiran identificats. El problema és quan aquestes minories que sempre han existit arriben a nivells importants, llavors aquí tenim un problema seriós a tractar i a tenir en compte.

Els nostre temps funciona molt més ràpid que els d’anys anteriors i hem de saber estar al dia i deixar de viure d’un passat i esperant un futur incert, sempre ignorant el present que sempre ens acull amb les seves coses bones i no tan bones.

L'altre guardaespatlles, per passar l'estona

Molt interessant la proposta que amaga el otro guardaespaldas. Accio i humor en una bona combinacio per passar una molt bona estona. La interpol no queda gens ben parada i la coordinacio policial tampoc. Pelis destiu per passar lestona.

Ontinyent, una gran festa de Moros i Cristians

Molt interessant anar a Ontinyent a veure Moros i Cristians. Tres dies i escaig de festa dedicada als moros. Desfilades que duraven hores i hores i un poble i una comarca que estava totalment llliurada a aquest esdeveniment amb comparses que porten més de 100 anys de vida a la localitat. Ha estat impressionat, sobretot la part de la desfilada mora i cristiana quan la capitania, les 13 comparses i les embaixades treien el bo i millor de les seves gal.les. Impressionant. Hi havia molta gent, molt de música, no pot fallar a València, estructures formidadables, grups de ball i dansa espectaculars. Ha estat tot un plaer gaudir d'aquests dies a Ontinyent. També molt interessant l'embaixada infantil feta per la canalla i on hi va molts nens perquè està dedicada especialment amb ells. Aquesta festa costa un munt de diners. Ens varen dir que només el lloguer dels animals exòtics de la comparsa mora costaven 20.000 euros. Això si, es podien veure elefants, pitons, camells.
El que no val tan la pena són els alardos que és una espècie de carnaval on la gent va desfilant per lliure i amb disfresses senzillotes.
Una altra de les coses impressionants és quan davant del castell totes les bandes interpretent el Ximo, una mena d'himne de la festa. Veus una plaça amb unes 3.000  persones totes movent-se al mateix ritme amb un silenci absolut. Una cosa que val molt la pena. La gent d'Ontinyent ho tenen tot calculat i són molt agradables i de molt bon tracte. Això és una cosa que sempre s'ha d'agrair.

Més del mateix amb el rei Artur

Rey Arturo, La Leyenda de Excalibur és la darrera versió del Rei Artur a les nostres pantalles. Una peli farcida d'efectes visuals molt interessants i que torna a recrear un dels clàssics de tot els temps. Hi ha moments de la peli que són molt originals, perquè ens ho presenta com si fossin fotografies obviant el que és el cinema, llavors et vas recreant la teva pròpia peli. Més del mateix, però amb molts efectes.

TV3 i Telecinco, dues formes de veure el món

Una de les primers notícies d’aquest mes de setembre és que Telecinco i TV3 empataven en audiències durant el mes d’agost a un 10,1%. Aquesta informació ens ve a dir molt de que tenim al nostre voltant.

En principi la televisió catalana i aquesta altra del centre de la península són dos maneres ben diferents d’entendre el món. No vol dir que qui no mira una cadena en altres moments pot mirar l’altra i viceversa, però en principi i a grans trets i salvant totes les distàncies possibles estem parlant de perfils totalment diferents d’espectadors.

Tot i aquest lideratge, val a dir que fins arribar al 100% encara ens falten moltes cadenes i propostes televisives que estan per sota del 10% i que en un conjunt completen tot l’ampli ventall de la petita pantalla farcida de moltes cadenes de tot tipus on pot triar i remenar.

Quan jo era petit només hi havia dues cadenes. La 1 i la UHF. En la primera podríem trobar una mica la cadena oficial de tot plegat amb una mica de tot, des de notícies, sèries, música i tampoc hi podien faltar els dibuixos animats en petites dosis. La UHF era una mica la responsable dels documentals, esports i altres coses que sortien una mica del dia a dia de la majoria d’espectadors. No hi havia més on escollir. Una dels grans avenços va ser el comandament a distància de la televisió. En aquelles èpoques aixecar-te de la cadira per canviar de cadena era una gran gesta que no acostumava a passar gaires vegades i tampoc és que hi hagués gaires alternatives.

Ara hi ha de tot a la vinya del senyor. No parlem dels que fan servir la televisió a la carta i altres mil històries on tothom ha de trobar el que li és més escaient.

Una cosa de la televisió que encara no hem superat en la gran majoria de cadenes és que el que ens volen vendre per la petita pantalla no és el que acostuma a  preocupar a la majoria d’espectadors. Sempre s’ha donat una importància excessiva a partits i formacions polítiques que a l’hora de la veritat han estat quatre i el caporal els interessats en aquella informació, però aquestes i totes les cadenes ens han volgut imposar un personatges i unes gestes amb el pas del temps hem estat capaços d’eludir amb el comandament a distància.

La TV3 durant els darrers anys ha estat traient punxa i més punxa al tema de la independència i a la sobirania nacional. Mirar els matins i altres programes en alguns moments s’imposava un canvi de cadena, perquè ha arribat un moment que per la majoria de mortals d’aquest país la cosa ja és fa massa pesada i no és bona per la paciència. Per altra banda, Telecinco també ha optat per la modalitat de revista del cor sensacionalista per televisió amb molt de populisme i programes que venien a substituir algun veí que sempre mira que fan els del mateix replà.

Al final tothom ha tensat la seva corda i ha aprofundit en la seva línia que han anat perdent espectadors pel camí a favor d’altres cadenes que tot i no arribar a aquests nivells si que ha servit per donar empenta a altres propostes que no són tan fonamentalistes en els seus plantejaments. Els mitjans de comunicació, com la majoria dels polítics, es pensen que la gent és tonta i creu que a cops d’informació la gent al final acaba combregant amb unes idees o uns postulats i el que aconsegueix és totalment l’efecte contrari perquè la gent toca el dos. Tot i reflectir les màximes audiències només ens indica que tenim un ampli ventall que si ho traduïm en política estaria representat per uns 12 o 13 partits que s’haurien de posar d’acord per tirar el país endavant, una mica com al Vendrell en aquesta legislatura que ha resultat una de les pitjors dels darrers anys i encara ens queda quasi la meitat.

Víctimes del turisme i la construcció

La nostra comarca del Baix Penedès presumptament no està a l’alçada turística d’altres indrets de Catalunya. El més notable és Barcelona on ja ha aparegut algun rastre de turismofòbia. La veritat és que la situació crítica ja fa dies que dura i trobem moments que la cosa és força greu. Imagineu-vos viure tranquil·lament en un pis al costat de la Sagrada Família o del mercat de la Boqueria. Els primers dies pot fer gràcia, però arriba un punt que anar sortejant turistes per la vorera o veure com pel teu carrer passen 10 vegades més de vehicles que dos carrers més enllà resulta preocupant. Però aquest fet també és nota en el preu perquè els habitatges cada dia pugen de preu i si ets propietari no tens aquest problema, però segurament si ets inquilí veuràs com de tant en tant es puja considerablement el preu del lloguer fins a una situació insostenible. Persones que de tota la vida han viscut en espais turístics d’una manera o altra estan convidats a tocar el dos i buscar un altre lloc de vida perquè com moltes coses a la vida aquest fenomen està bé, però un excés genera tot el contrari.

De moment en el nostre Vendrell estimat aquest problema no el tenim. A part d’un parell de setmanes a l’estiu i la segona part de Setmana Santa que entre segones residències i turistes la cosa augmenta considerablement, la resta de l’any  tret d’algun cap de setmana puntual amb algun dia de pont afegit s’hi està força tranquil.

El nostre problema amb el turisme l’hem tingut però d’una manera i forma que encara ens afecta indirectament.

El turisme a casa nostra va servir per omplir unes quantes butxaques a la dècada dles 70 i 80. Persones que treballant uns tres o quatre mesos de l’any podien veure amb certa comoditat durant la resta de l’any. En aquelles èpoques els nostres visitants temporals venien amb la cartera plena i això de les neveres portàtils a la platja eren excepcions que no havien arribat a la generalització d’avui en dia.

Aquest recurs fàcil que anava acompanyat per un boom en la construcció que no preveia ni de bon tros el que va passar a la segona meitat de la primera dècada del segle XXI ens ha portat en aquesta situació de pobresa general. Tot això amb l’actitud d’una classe política que anava vivint del present i l’única cosa que feia amb vistes al futur eren plans que quedaven al calaix per a l’estudi dels historiadors del futur. La gràcia era tenir contents a quatre de sempre i no tocar gaire coses per no trencar aquest equilibri on no sempre guanya ni la majoria ni qui te raó. Simplement el poder és per qui està més proper al govern.

Un cop asseguts a taula amb perspectiva veiem com el turisme que tenim  no és dels qui més despesa fa al seu lloc d’origen. Molts els tenim aquí perquè no poden anar a un altre lloc més mediàtic com Salou i Sitges. Alguns també venen directament per la tranquil·litat que aporta la nostra contrada i per la seva excel·lent situació a mig camí de tot arreu.

Entres els qui feien de cambrers i de paletes ja tenim ocupats a la meitat dels nostres treballadors, no calia que tinguéssim indústria que possiblement cobrarien menys que els professionals de la construcció i haurien de treballar més que els senyors dels bars i restaurants.

Aquí ens hem quedat. Els polítics d’aquells temps són els mateixos que ara amb noms i cognoms. El seu estol de seguidors i fidels ja s’han anat col·locant en un lloc o altra i han deixat sols als líders per tirar endavant aquest projecte que ja fa dies que ha quedat obsolet. Els fills d’aquests líders locals han muntat les seves propostes alternatives.  Eleccions a eleccions van robant regidors a aquests cabdills locals que estan perdent poc a poc pes específic en la nostra societat.

La solució és complicada, però a partir d’on estem tot ha d’anar bé. Ja hem tocat fons i només ens queda pujar a més o menys velocitat, però sempre cap amunt.