En les pàgines d’opinió del DIARI apareixia el passat divendres una carta d’un jove vendrellenc estudiant d’arquitectura que reivindicava el paper del Vendrell com l’autèntica capital que li correspon el Baix Penedès. Aquest és un símptoma més que alguna cosa està canviant en la mentalitat de les futures generacions que han de protagonitzar en primera persona la història d’aquesta comarca en els propers anys. Una clara tendència que es pot seguir àmpliament a través dels nombrosos blogs que pengen a internet, els quals van analitzen des de diferents perspectives la realitat del Vendrell. Aquest rumor de mar de fons de mica en mica s’anirà perfilant i es concretaran en unes actuacions i projectes. El proper pas serà quan, el dia de demà, es converteixin en plans urbanístics, estudis de mobilitat, potencialitats que ofereix la comarca, quin és el creixement que més ens convé..
La situació política actual no dóna gaire pistes que apuntin a un optimisme sincer i contrastat. Sembla que ens estem planejant sobre un taulell d’escacs on es mouen un seguit de fitxes que corresponen als principals càrrecs polítics i institucionals de la comarca. Cada bàndol té els seus peons que segueixen l’estratègia que marca el seu cabdill. Per seguir una bona part dels moviments només cal llegir el DIARI. Cada setmana et va posant al dia de la posició de les blanques i les negres en aquest joc polític. La resta de formacions, de moment encara no tenen la suficient força per poder entrar a formar part de la partida. Ens de conformar amb un duel a dues bandes que saben amb les fitxes amb què compten fins d’aquí quatre anys. Encara que el color en algun moment de la lluita pugui canviar radicalment. Per tant, el que tenia més fitxes aparegui com el menys capacitat per emportar-se el gat a l’aigua dels resultats electorals en la recta final, abans que el gong de les eleccions soni al final de la partida.
Aquest símil és el que la política ens mostra des de sota l’escenari, però si mirem a sota el taulell veurem en realitat una caixa que amaga una piscina no gaire gran..
Tenim uns nedadors amb un excessiva dosis de personalisme. La immensa majoria de líders que tenim a casa nostra s’han recreat massa en aquesta idiolatria a la persona, deixant de banda el conreu del partit i de les idees. No hi ha debat. Hi ha només personalitats. Mentre han descuidat totalment preparar a un dofí perquè el dia de demà pugui substituir al nostre superheroi aquàtic que ja fa temps que hem creat. Fins i tot ens hem arribat a creure, en moments de confusió, que era gairebé immortal. Cada partit ha de nedar per un carril separat per les sureres de la resta de contrincants immersos en el seu programa polític. El que arriba primer. Això ho diu el votant, és el que ha de governar. Cada equip porta una gorra de roba o silicona i un banyador que el personalitza. Molts cops ni se li veu la cara però tothom l’identifica amb uns colors que corresponen a un partit i un programa concret. No coneixem la cara del nostre nedador favorit, però si coneixem perfectament els colors que defensa dins l’aigua.
Si aquesta teoria la portéssim a la pràctica en l’àmbit baixpenedesenc, el nostre nedador no arribaria ni tan sols a la primera mitja piscina perquè en tot moment s’estaria girant a veure que fan els dels carrils costaners. Semblaria tot una cursa esperpèntica. Allí discutint al mig de l’aigua a veure qui porta la gorra més lluent i sense tenir cap consideració pels problemes importants que més ens marquen. Al final sembla que el que realment importa és la nostre gorreta, ni tan sols el dels nostres companys de partit és digne d’una certa consideració. Clar, per aquest camí no anem a ninguna part. Acabarem necessitant els serveis urgents dels socorristes.
Espero i confio que igual que aquest jove per si mateixa s’ha decidit a exposar el seu pensament a través del DIARI, altres persones segueixin el seu exemple. Estem convertint els punts anecdòtics en problemes cabals i sense deixar de donar tombs sobre la mateixa rotonda i no sortim de la cruïlla. Estic esperançat per ell i per totes aquelles persones que són capaces de treure el cap per sobre d’aquesta partida d’escacs que ens volen vendre els uns i els altres i poder veure el que realment ens interessa a tots plegats. El principal és que reconeguem les nostres mancances. A partir d’aquí podrem treballar per millorar la nostra societat en allò realment important per a tots.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 30 de novembre del 2007
La situació política actual no dóna gaire pistes que apuntin a un optimisme sincer i contrastat. Sembla que ens estem planejant sobre un taulell d’escacs on es mouen un seguit de fitxes que corresponen als principals càrrecs polítics i institucionals de la comarca. Cada bàndol té els seus peons que segueixen l’estratègia que marca el seu cabdill. Per seguir una bona part dels moviments només cal llegir el DIARI. Cada setmana et va posant al dia de la posició de les blanques i les negres en aquest joc polític. La resta de formacions, de moment encara no tenen la suficient força per poder entrar a formar part de la partida. Ens de conformar amb un duel a dues bandes que saben amb les fitxes amb què compten fins d’aquí quatre anys. Encara que el color en algun moment de la lluita pugui canviar radicalment. Per tant, el que tenia més fitxes aparegui com el menys capacitat per emportar-se el gat a l’aigua dels resultats electorals en la recta final, abans que el gong de les eleccions soni al final de la partida.
Aquest símil és el que la política ens mostra des de sota l’escenari, però si mirem a sota el taulell veurem en realitat una caixa que amaga una piscina no gaire gran..
Tenim uns nedadors amb un excessiva dosis de personalisme. La immensa majoria de líders que tenim a casa nostra s’han recreat massa en aquesta idiolatria a la persona, deixant de banda el conreu del partit i de les idees. No hi ha debat. Hi ha només personalitats. Mentre han descuidat totalment preparar a un dofí perquè el dia de demà pugui substituir al nostre superheroi aquàtic que ja fa temps que hem creat. Fins i tot ens hem arribat a creure, en moments de confusió, que era gairebé immortal. Cada partit ha de nedar per un carril separat per les sureres de la resta de contrincants immersos en el seu programa polític. El que arriba primer. Això ho diu el votant, és el que ha de governar. Cada equip porta una gorra de roba o silicona i un banyador que el personalitza. Molts cops ni se li veu la cara però tothom l’identifica amb uns colors que corresponen a un partit i un programa concret. No coneixem la cara del nostre nedador favorit, però si coneixem perfectament els colors que defensa dins l’aigua.
Si aquesta teoria la portéssim a la pràctica en l’àmbit baixpenedesenc, el nostre nedador no arribaria ni tan sols a la primera mitja piscina perquè en tot moment s’estaria girant a veure que fan els dels carrils costaners. Semblaria tot una cursa esperpèntica. Allí discutint al mig de l’aigua a veure qui porta la gorra més lluent i sense tenir cap consideració pels problemes importants que més ens marquen. Al final sembla que el que realment importa és la nostre gorreta, ni tan sols el dels nostres companys de partit és digne d’una certa consideració. Clar, per aquest camí no anem a ninguna part. Acabarem necessitant els serveis urgents dels socorristes.
Espero i confio que igual que aquest jove per si mateixa s’ha decidit a exposar el seu pensament a través del DIARI, altres persones segueixin el seu exemple. Estem convertint els punts anecdòtics en problemes cabals i sense deixar de donar tombs sobre la mateixa rotonda i no sortim de la cruïlla. Estic esperançat per ell i per totes aquelles persones que són capaces de treure el cap per sobre d’aquesta partida d’escacs que ens volen vendre els uns i els altres i poder veure el que realment ens interessa a tots plegats. El principal és que reconeguem les nostres mancances. A partir d’aquí podrem treballar per millorar la nostra societat en allò realment important per a tots.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 30 de novembre del 2007
1 comentari:
Interessant la teva reflexió. Jo també sóc un jove baixpenedesenc, i intento veure la realitat comarcal des de fora del taulell de joc i sense voler caure en el xipoller.
Jo crec, com molta gent, que el Vendrell no ha acabat d'exercir mai de capital de comarca. Això hagués significat un apropament als pobles interiors i les seves mancances i necessitats, major coordinació intermunicipal (quantes mancomunitats hi ha al Baix Penedès? diria que mancomunitat cap, i de consorcis ben pocs). Les mancomunitats serveixen per aglutinar esforços, augmentar la cobertura dels serveis a més persones (municipis) i així poder abaratir el seu cost amb una prestació de serveis comuna. Així se'n beneficia tothom, però especialment els pobles petits amb poques capacitats financeres. Ara bé, per això el primer que es necessita és voluntat, comprensió i apropament entre municipis, que és el que ens falta al Baix Penedès: sobretot entre els pobles de la costa i els d'interior.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada