Al Vendrell durant tot l’any només queda un esplai, concretament el Zig Zag. Els dissabtes al matí s’encarrega de dotar els més menuts de la casa amb una educació suplementària a la que troben a l’ensenyament reglat. Uns 50 nens tutelats per uns 8 joves, són els responsables d’impartir un seguit de matèries que no figuren ni a l’ensenyament oficial de la nostra escola. La seva tasca tampoc ofereix gaires avantatges a l’hora de buscar feina si ho deixes anar en una part del currículum.
Un cop al mes aquests joves tenen l’oportunitat de fer una excursió d’un cap de setmana. Pujar i baixar algunes de les valls més boniques i encisadores de la geografia catalana. Una forma de vida que molts dels nostres pares van protagonitzar en primera persona i que alguns d’ells avui recorden amb nostàlgia. A casa nostra només cal anomenar una paraula màgica: Rocacrespa i tot seguit sorgeix un toll de sensacions i vivències. Algunes d’elles reflectides en velles fotografies en blanc i negre i altres només es troben en forma de records juvenils.
No ens fa falta caminar gaire tros del camí per veure que fa uns sis anys hi havia cinc esplais al Vendrell i a hores d’ara només en resisteix un. Ja veurem quin és el seu futur. Els monitors són joves sense que participen en una iniciativa sense ànim de lucre i que dediquen unes hores del seu oci a ensenyar unes matèries que molts utilitzem en el nostre vocabulari. Molts cops ens sembla que només existeixen amagades dins els diccionaris. Estem parlant de termes tan bàsics i fonamentals com convivència, companyia, treball en equip, objectius, solidaritat, amistat, esforç, confiança, medi ambient, jocs en equips, confraternització. Una miqueta ho podem resumir una mica com l’estil de vida “cumba” que es va fer molt popular durant la dècada dels 60 i 70. Hem de salvar les distàncies genealògiques, però serien els seus hereus més directes amb l’evolució natural que s’ha produït en aquestes dues dècades de diferència. Aquests nens que durant el curs opten per una altra cosa, sorgeixen a l’estiu quan en esplais que es fan durant les vacances estiuenques poden apuntar-s’hi fins a 400 nens. Si ens anem a les festes nadalenques quan la proposta per als més menuts de la casa pot arribar fins a 2.500 entrades.
Una societat cada dia més tancada i competitiva on molts nens de ben petits coneixen en la seva pròpia pell que és l’estrès perquè van amunt i avall intentant assolir el màxim nivell de coneixements. En el seu temps lliure aprofiten l’ordinador, la pantalla de la televisió o altres aparells electrònics per fugir de la realitat que els envolta i conviure i compartir sentiments i sensacions amb components electrònics made in Xina. Per aquests fills, un cap de setmana a la muntanya buscant bolets, pot ser una manera de menystenir el temps lliure.
Per altra banda, estem potenciant els “pares microones”. Són aquells progenitors que tenen un sentiment de mala consciència perquè passen molt poc temps amb els seus fills. Fruit d’aquest sentiment de culpabilitat amagada és obsequiar als seus fills moltes de les seves peticions. Els fills que tenen a mala sort de caure en aquestes famílies malauradament, cada dia més freqüents a casa nostra, que tenen molts punts a favor per confondre la realitat familiar i temporal de casa seva amb el món real que els espera a fora de la seva llar i a l’escola.
Aquesta vida “cumba” també estava present en les sortides que les corals o altres entitats de la vila. Activitats que eren claus perquè tots els seus membres es coneguessin una mica més a l’hora que aprofitaven per fer un concert lluny dels seus llocs d’origen. És trist que per molts i diferents motius s’estigui perdent una forma de vida que aporta una manera de diferent d’entendre la nostra societat. Cada dia més present per la diversitat i les mancances que socials que tots coneixem.
Un cop al mes aquests joves tenen l’oportunitat de fer una excursió d’un cap de setmana. Pujar i baixar algunes de les valls més boniques i encisadores de la geografia catalana. Una forma de vida que molts dels nostres pares van protagonitzar en primera persona i que alguns d’ells avui recorden amb nostàlgia. A casa nostra només cal anomenar una paraula màgica: Rocacrespa i tot seguit sorgeix un toll de sensacions i vivències. Algunes d’elles reflectides en velles fotografies en blanc i negre i altres només es troben en forma de records juvenils.
No ens fa falta caminar gaire tros del camí per veure que fa uns sis anys hi havia cinc esplais al Vendrell i a hores d’ara només en resisteix un. Ja veurem quin és el seu futur. Els monitors són joves sense que participen en una iniciativa sense ànim de lucre i que dediquen unes hores del seu oci a ensenyar unes matèries que molts utilitzem en el nostre vocabulari. Molts cops ens sembla que només existeixen amagades dins els diccionaris. Estem parlant de termes tan bàsics i fonamentals com convivència, companyia, treball en equip, objectius, solidaritat, amistat, esforç, confiança, medi ambient, jocs en equips, confraternització. Una miqueta ho podem resumir una mica com l’estil de vida “cumba” que es va fer molt popular durant la dècada dels 60 i 70. Hem de salvar les distàncies genealògiques, però serien els seus hereus més directes amb l’evolució natural que s’ha produït en aquestes dues dècades de diferència. Aquests nens que durant el curs opten per una altra cosa, sorgeixen a l’estiu quan en esplais que es fan durant les vacances estiuenques poden apuntar-s’hi fins a 400 nens. Si ens anem a les festes nadalenques quan la proposta per als més menuts de la casa pot arribar fins a 2.500 entrades.
Una societat cada dia més tancada i competitiva on molts nens de ben petits coneixen en la seva pròpia pell que és l’estrès perquè van amunt i avall intentant assolir el màxim nivell de coneixements. En el seu temps lliure aprofiten l’ordinador, la pantalla de la televisió o altres aparells electrònics per fugir de la realitat que els envolta i conviure i compartir sentiments i sensacions amb components electrònics made in Xina. Per aquests fills, un cap de setmana a la muntanya buscant bolets, pot ser una manera de menystenir el temps lliure.
Per altra banda, estem potenciant els “pares microones”. Són aquells progenitors que tenen un sentiment de mala consciència perquè passen molt poc temps amb els seus fills. Fruit d’aquest sentiment de culpabilitat amagada és obsequiar als seus fills moltes de les seves peticions. Els fills que tenen a mala sort de caure en aquestes famílies malauradament, cada dia més freqüents a casa nostra, que tenen molts punts a favor per confondre la realitat familiar i temporal de casa seva amb el món real que els espera a fora de la seva llar i a l’escola.
Aquesta vida “cumba” també estava present en les sortides que les corals o altres entitats de la vila. Activitats que eren claus perquè tots els seus membres es coneguessin una mica més a l’hora que aprofitaven per fer un concert lluny dels seus llocs d’origen. És trist que per molts i diferents motius s’estigui perdent una forma de vida que aporta una manera de diferent d’entendre la nostra societat. Cada dia més present per la diversitat i les mancances que socials que tots coneixem.
Publicat el 14 de març de 2008 al Diari del Baix Penedès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada