divendres, 7 de març de 2008

Jo també he estat avui al Sant Jordi

Fa dies que hi volia anar per viure i veure un sant Jordi ple de gom a gom en un míting polític. He tingut l'ocasió i aquesta tarda m'he escapat a Barcelona. Anar a veure mítings de diferents partits enriqueix i més quan els oradors tenen una bona qualitat com el Felipe González i el José Luis Rodriguez Zapatero que saben conectar amb la gent. Molt més el Felipe que com fa el Jordi Pujol amb una ganyota té el públic a la butxaca. Era emocionant està alli dintre i veure com la gent vibrava amb la gent i uns colors. No és gens fàcil transmetre això a un pavelló com el Sant Jordi que avui acollia 40.000 persones de tot Catalunya. Hi ha emoció, hi ha feeling. Hi ha moltes coses que no es poden explicar en paraules i avui totes elles s'han donat cita al Sant Jordi. La gent es movia per inercia no feia falta que hi hagués un guió. Tot estava calculat al detall des de la música inicial fins a la pluja de globus final. Ha parlat dels bons i dels salvadors que són ells i dels dolents que són els altres que estan dins el PP. Però CiU no ha aparegut per enlloc. Només el Felipe González ha fet una referència quan es va produir el pacte entre PP i CiU. Però ja està.
M'ho he passat molt bé: Totes les coses es poden analitzar des de molts punt de vista, però la veritat és que avui hi havia feeling entre els oradors i el públic. En especial Felipe González i en segon terme ZP. Ho han sabut vendre. Ho han sabut transmetre i allí estava allò ple. No crec que ara per ara cap altra formació política pugui omplir un Sant Jordi. Dissabte reflexionarem a veure que votem. A veure que fem diumenge. EL poble mai s'equivoca. Els polítics a vegades si.

4 comentaris:

Laia Gomis ha dit...

Holaaaa!!!

Miquel, realment ha estat un míting inoblidable. Ara que aquesta afirmació la faci una persona que sent els colors i que gaudeix amb una gran intensitat en la defensa dels valors que propugnem els socialistes, potser no té massa sentit.

Personalment no vull amagar l'emoció que he viscut durant l'acte però em resulta enormement interessant conèixer l'opinió i la percepció d'una persona que cridada per la curiositat decideix treure el cap al Sant Jordi.

Els aplaudiments i els crits sorgien de manera espontània, aqulles frases més impactants s'enduien el cop d'afecte concentrat en un espai amb 40.000persones...

Dissabte, aquells que no ho tinguin clar, tenen l'oportunitat de reflexionar però el més important és que el diumege ningú es quedi a casa, tothom a votar!

el Mèlich ha dit...

Laia, jo aniré a votar.
Sóc dels pobres ingenus que malden per evitar que sempre haguem de votar dins d'Espanya.
Però, de moment, no em toca més remei que fer-ho, si vull fer sentir l'eco ofegat de la meva veu.
Mira, la meva joventut, va transcòrrer amb el taló de fons de l'antifranquisme. Felipe González va ser un dels nostres ídols. N'hi havien molts més, però el Felipe (Que en els seus manifestos clandestins, firmava "Isidoro" ) potser pel paral.lelisme generacional, era una icona. El portàvem enganxat a la solapa del cor i de l'esperit.
Quan va arribar al govern, ho va fer gràcies al meu vot (no és petulància)i al de molts milions més, naturalment. Però a mi, personalment, em va decebre, em va traïr, em va enganyar, o, al menys no va fer el què jo esperava.
Com que, per damunt de tota etiqueta, sóc català, i en Felipe és espanyol, la seva actitut vers Catalunya, em va fer sentir frustrat.
No hi ha més discursió.
I ara Zapatero després dels tant sonats debats, després de la seva legislatura, a mi, també m'ha enganyat. Em diràs que és coherent amb l'idea socialista i jo et responré que com a mínim el socialisme del meu temps era federalista. Ara ni en parlen. No, no, no vull fer el joc al Rajoy, a qui ignoro o al menys ho intento. El Zapatero m'ha enganyat. Així de clar i així de contundent.
Sóc una persona molt elemental i defensor del sentit de les paraules.
Avui en dia els polítics estan desvirtuant fins i tot la gramàtica i la semàntica i com diuen els castizos "mienten como bellacos" i Nosaltres ens quedem tant tranquils. És veu que és el que es porta: La falsetat i la mentira, s'han imposat i campen pels bancals polítics. Amb les noves escales de valors, aquests dues figures immorals (mentida i falsetat)passaran a ser virtuts.
Dic que sóc elemental. Sí
Zapatero em va dir, clar i castellà (més o menys): "No tocaré ni una palabra" del Estatuto que salga de Cataluña.

Sense més comentaris.
No ho va complir, aleshores em va mentir.
Amb això en tinc prou.
Tot el demés fum, fum, fum.

La viva imatge del seu company de partit a Calafell, avui alcalde.
Cordialment
J. Mèlich

Visca Catalunya lliure.

Anònim ha dit...

Quina casualitat!

Tombant per la immensa xarxa he trobat el teu blog. I he decidit a deixar-hi el meu granet de sorra.

Segons al meu entendre, els mítings estan dirigits no tant per als decidits, sinó tot al contrari, per als indecisos, aquells que no saben si, a aquestes altures, votaran blau, votaran vermell, o altres colors (sense deixar de banda el color blanc). Ho dic simplement pel fet que, als decidits i convençuts de mena, realment, no els hi fa falta un míting. Perquè si ho assimiléssim a una fórmula matemàtica, el mateix resultat de l’equació “míting” es repeteix en una freqüència de quatre anys (mateixos escenaris, gairebé la mateixa gent, mateixa escenografia, etc.).

I és que, tot i que no fa gaire que la llei em permet votar, fa uns quants anyets que segueixo la política (segurament no tants com altres que he vist que escriuen normalment per aquí), però si que noto que sempre hi ha la mateixa cantarella i el mateix missatge. El programa, realment he notat que es deixa de banda (les promeses que donen els partits cada cop fan més riure pel seu grau de surrealistes i denoten la competició de tots entre tots per veure qui la diu més grossa; per tant, ja no me’ls llegeixo) i només hi ha retrets dels uns i dels altres. Que si tu no has fet això o allò altre, que si tu vas anar a l’Iraq, que si tu vas legalitzar un immigrant amb un “bonobus”, entre altres acusacions, més o menys greus. Però el que realment importa a la gent, el programa de veritat (no el que s’ha inflat amb números irreals, promeses absurdes (em ve al cap la més sonada del PP i la seva voluntat de plantar 500 milions d’arbres, però cap partit polític s’escapa)) es deixa apartat, marginat a un raconet.

Amb tota aquesta reflexió vull dir que, en el fons, desprès de quinze dies, la gent no se’n recorda tant del número de plats que van tirar-se al cap els candidats, ni dels números inflats dels programes electorals dels partits, sinó dels fets de cada dia. De si comprar-te un cafè (en al•lusió al teu blog del cafè) és car o no és car, de si pot disposar d’un habitatge digne, de si pot rebre ajudes socials, i d’un llarg etcètera que pot omplir tantes pàgines com números inflen els partits.

Per mi les eleccions estan en el mateix punt que l’any 2004. Repetim candidats, tot i que la situació i el moment on s’esdevindran és realment diferent (encara que avui han assassinat un ex-regidor socialista basc).

Per tant, què ha canviat per decidir si canviar el vot de color o no? Mentir? Això ho fan tots. Menysprear Catalunya? Això, també a la seva manera, ho fan tots. Dir blanc i fer negre? Això, malauradament, també ho fan tots.

Espero que demà dissabte sigui una jornada clau, ja que potser és de les poques vegades en democràcia que s’ha de reflexionar realment i el vot no ve pensat de fa dies.

Ens veiem Miquel!
Frederic Porta Serramià

Què t'anava a dir ha dit...

Laia, Melich i Frederic us entenc perfectament. A la Laia li diré que durant un temps anava com a periodista a alguns actes i una de les normes no escrites que es fan servir és no aplaudir. Ahir vaig anar a veure què. Realment vaig aplaudir per gust el que deien els uns i els altres que ahir van pujar en especial els dos presidents.
Jo sóc una de les persones que acostumava a votar en blanc a totes les eleccions menys les municipals i quan la cosa s'havia d'arreglar, però he après una cosa arran d'aquest programa que fem a la ràdio on he pogut coneixer quatre persones joves que militen dins un partit polític. D'ells he après que coincidim en moltes coses i elles són les primeres persones que ho diuen, però s'ha de canviar des de dintre. Fer nous invents no serveix. Jo confio plenament amb la Laia, la Marta, La Yolanda i L'Alfredo perquè m'han demostrat que hi ha una altra política que es possible i que tenim molts punts en comú i que en algun cop no coincideix amb el que diuen el seu lider. Donant suport a les noves incorporacions es pot aconseguir canviar de mica en mica el sistema.
Si Frederic, entenc el que vols dir, però les coses s'han d'intentar canviar i el millor que es pot fer és de dins perquè muntar històries noves arribes al mateix port. Jo pensava com tu, però amb el pas del temps i amb gent que tinc la sort de compartir una hora a la setmana de ràdio he après moltes coses. Crec que tot es pot millorar i la millor manera es votant i demostrant amb el teu vot i a través de de cartes al diari i tot això que el que s'ha de canviar són algunes conductes del partit i què millor que fer-ho que donant suport d'altres maneres a les persones amb qui tu confies? Moltes gràcies per visitar tots plegats aquest petit espai virtual.