dijous, 20 de març de 2008

Quan el que importa només és la política internacional

Un dels millors reconeixements populars de la comarca és sortir esmentat la secció del Tothosap. Les persones amb un càrrec públic o privat han de vetllar per poder protagonitzar una de les seccions més buscades del DIARI. A vegades ho intenten i no ho aconsegueixen. Altres vegades en un trist descuit assoleixen una de les fites de la seva vida terrenal més immediata. Perquè ens entenguem i salvant les distàncies. Un famós que no surt al Polònia no és ningú en el món mediàtic. La caricatura d’un mateix o un altre han esdevingut gairebé imprescindibles per augmentar els nivells de popularitat arreu de casa nostra. Fa unes setmanes ja comentava que la tasca de difusió de la política d’aquest programa del Terrat és més rellevant que la feina feta per tots els Telenotícies i afins de la Televisió Catalana.
El dia de les eleccions és parlava d’això: Rajoy, Zapatero i Duran. En el dia següent si van afegir Puigcercós i Llamazares. Però aquell cap de setmana es va produir un fenomen que va més enllà dels 4 anys d’una legislatura, d’una nació, d’un Estat i una Constitució cada dia més ferma, va tenir lloc l’elecció del representant espanyol a Eurovisió. Era una broma o era veritat. Després de superar aquest part del procés de verificació d’algunes escenes de la realitat que a vegades hem de fer. Un procés, salvant les distàncies, com l’11-S que en un primer moment no se sabíem si miràvem el Telenotícies o ens havien colat per la cara un tros d’una pel·lícula americana d’acció.
Els vots i la democràcia van convertir una simple broma divertida made in Buenafuente sense més repercussió en el representant de més 44 milions d’espanyols en un festival europeu. Un artista mediocre que el seu fort no és la música converteix un creació “freaky” en el màxim exponent de la identitat nacional més enllà de les nostres fronteres. És com si la nostra selecció de futbol la busquéssim entre els personatges que donen vida als “Serrano” de Tele 5. Si anem a buscar un toc més català es tractaria que els tres avis de “Caçadors de bolets” fossin els nostres representants en el Parlament de Brussel·les. Això tampoc quedaria tan allunyat de la realitat si ho pensem fredament. La veritat.
No és que els que més votessin fossin un grapat de nouvinguts que amb aquesta acció totalment insolidària amb els seus nous veïns volguessin dinamitar el prestigi d’Espanya, sinó que segurament els que van votar ho van fer amb convicció de què realment aquest era el millor representant. Sort que aquesta manera de pensar no va tenir gaire repercussió el dia següent 9 de març sinó potser ens haguéssim trobat de president del Govern a algú de la família Simson.
Allí estarem el dia de la gran prova. Però el més bonic de la qüestió és que no cal que la cançó sigui un gran tema, perquè al final resulta que el que importa és la política. Segur que Sèrbia ens vota. Encara que si haguéssim seguit la política de la Marta Mercader que aposta per la independència de Kosovo com manifestava no fa gaire en un article en aquest DIARI, segurament també perdríem aquest clar suport per les incongruències de la nostra política internacional. Encara que sigui una peça freaky, molt probablement tindrem més vots que Remedios Amaya amb “¿Quién maneja mi barca?” que no va poder obtenir cap suport internacional. Les coses per malament que ens vagin serà molt millor que amb una peça que semblava que ens identificava el nostres esperit ibèric una mica més que no pas aquest reagueton modern i actualitzat amb aires d’integració social. Andorra ens pot votar perquè molts de nosaltres hi anem a esquiar i a comprar o les dues coses a la vegada. L’euro és l’euro. Ens pot votar Polònia per simpatia televisiva quan se n’assabenti que aquí tenim un dels programés amb més share que porta el seu nom. Llàstima que Argentina no pugui votar. Alguna cosa caurà de ben segur. Fins i tot encara podem fer un bon paper i assolir uns puntets per poder tornar a casa una mica més contents que Carod la nit del 9 de març.
En aquest llarg camí en barca des de la Remedios hem perdut el Josmar amb el “És Súper fort” que segurament també hagués tingut la sort de poder representar aquest país en un festival tan prestigiós com Eurovisió. La sort no li va somriure. La seva actuació al Vendrell segurament no li facilitar l’empenta necessària per creuar els Pirineus.
El que si que és veritat és que enguany serà un dels programes més vistos de la TDT actual. En aquest país sempre triomfa una persona amb morro que un bon minyó que s’ha passat uns quants mesos a l’acadèmia d’OT intentant ser un artista sense play back. Perquè som especials i punt. Per fi, demano disculpes al Tothosap perquè pensava que havíem canviat, però ja veig que les coses segueixen molt igual que sempre. Malauradament.
Publicat al Diari del Baix Penèdès el 20 de març del 2008

3 comentaris:

Montse ha dit...

La veritat és que la gent ha votat al Chiki perquè Eurovision és política, i la gentestà cansada de veure un festival, on sols val la relació política entre els païssos concursants, a veure si amb el chiki veiem més el festival, que de ben segur que sí.

garmir ha dit...

Hola:
Jo Eurovisió fa molts anys que no ho veig, desde el Show de la Rosa i OT, que ja ho van fer per rebifar un festival en crisi, crec que no se´n sortiran, ha entrat en decadència.

Marisica ha dit...

Jo penso que el Buenafuente volia xunguejar-se del regust "cutre" que fa molts anys que acompanya aquest festival, però no s'imaginava que pogués tirar cap endavant. La veritat és que l'actor que encarna al Chikilicuatre té molt de talent, no es pot negar, o sigui que tampoc és un matat. I no us sorprengueu que guanyem, perquè el reggaeton és un ritme que s'enganxa molt fàcilment i potser els altres ens acaben votant per innovadors (... massa poc probable, oi?) ;-)