De petit he après que El Vendrell era la capital del Baix Penedès. Així m’ho han ensenyat a casa meva i els llibres de text hi coincidien perquè a aquelles èpoques encara no hi havia arribat internet ni els MP4 ni res semblant. Fins aquí tot correcte. Jo de petit he anat al Vendrell perquè a Albinyana no deixava de ser un poble hi mancaven la majoria de serveis i comerços. Sempre he tingut un dubte. Encara que poques vegades ho he vist reflectit d’una manera clara en una carta d’opinió o a través d’un mitja de comunicació. Tot i que un seguit de fets m’hi han portat a la deducció per uns viaranys a vegades un xic enrevessats.
No parlem de passat sinó de present i fins i tot de futur. Al Vendrell tenim un hospital que te un greu problema d’assimilació dins el teixit urbà del Vendrell pel nus viari que l’envolta. Els del Vendrell agafen l’autobús amb una línia directa des del CAP que passa cada mitja hora menys els caps de setmana que desapareix per complet. La capital de la comarca també gaudeix d’una biblioteca ben cèntrica. El Vendrell té dues estacions de tren. Una, un insult i una provocació als serveis mínims de manteniment d’un equipament públic en ple segle XXI. L’altra li va al darrere.
Hi ha elements com la Cooperativa Agrícola que fa més de 15 anys que no elabora ni una gota de vi en les seves instal·lacions. Els pagesos durant aquest temps han hagut de portar els seus raïms a cooperatives veïnes com Bellvei i Albinyana amb el risc per les carreteres que això comporta. El Vendrell en el moment oportú de renovar-se o morir. Va optar clarament per la segona opció. L’edifici noucentista de la Cooperativa està allí esperant que algú se n’aprofiti perquè és una de les assignatures pendents de la vila. El que no entenc és com El Vendrell no ha apostat per un teatre auditori municipal com Calafell, però amb unes dimensions de capitalitat.
En una població de 35.000 habitants censats i una comarca que ronda al voltant de les 90.000 persones jo crec que El Vendrell i la comarca es mereixen uns equipaments dignes a l’abast de les seves dimensions reals. L’Auditori Pau Casals el trobo molt adequat, però no li passaria res si en comptes de renovar la Lira s’hagués pensat en fer una cosa amb cara i ulls per donar servei a aquest Vendrell que els urbanistes i els promotors si que volen o més bé si que volien. A veure com evoluciona el sector de la construcció. La Lira disposava de 700 butaques amb una visió que en alguns llocs era força reduïda. Ara passarem a 400. Però amb unes condicions molt millors. Però si els comptes no fallen ens hem partit quasi per la meitat quan El Vendrell s’ha duplicat en la darrera dècada.La idea d’una Escola de Música sempre m’ha semblat una de les millors inversions culturals que s’han fet aquí a la comarca. També ha estat motiu de satisfacció per moltes famílies que han tingut la sort d’aprendre-hi a tocar algun instrument. Però si hem quedat que érem el puntal d’una comarca com ho farà la gent de rodalies del nucli històric per accedir a alguna de les seves 29 aules o per anar a ocupar un dels 400 seients de l’Auditori. Una escola és un equipament que acostumen a coincidir força persones en una franja horària molt concreta. Cosa que no passa amb una biblioteca o un casal d’avis per exemple. La idea de rehabilitar un edifici emblemàtic de la vila a l’hora que es revitalitzar al seu centre històric jo ho veig encomiable. Però a part de la part emotiva i sentimental, on tothom respecta totes les normes d’educació i civisme, ens trobem de cara la part practica i la realitat del dia a dia. Si El Vendrell comptés amb un servei d’autobús encomiable dins el municipi i amb les localitats que l’envolten no hi veuria cap inconvenient. Però si un alumne ha d’esperar dues hores a que passi el proper autobús, estem apanyats. El problema dels pàrkings no cal ni que hi faci referència. Per acabar tanqueu els ulls. Penseu en aquesta situació: dos quarts de sis de la tarda al carrer Sant Magí un dia feiner de pluja. Què pot passar? Vindrà tothom a peu? La gent utilitzarà els nous pàrkings de pagament?
No parlem de passat sinó de present i fins i tot de futur. Al Vendrell tenim un hospital que te un greu problema d’assimilació dins el teixit urbà del Vendrell pel nus viari que l’envolta. Els del Vendrell agafen l’autobús amb una línia directa des del CAP que passa cada mitja hora menys els caps de setmana que desapareix per complet. La capital de la comarca també gaudeix d’una biblioteca ben cèntrica. El Vendrell té dues estacions de tren. Una, un insult i una provocació als serveis mínims de manteniment d’un equipament públic en ple segle XXI. L’altra li va al darrere.
Hi ha elements com la Cooperativa Agrícola que fa més de 15 anys que no elabora ni una gota de vi en les seves instal·lacions. Els pagesos durant aquest temps han hagut de portar els seus raïms a cooperatives veïnes com Bellvei i Albinyana amb el risc per les carreteres que això comporta. El Vendrell en el moment oportú de renovar-se o morir. Va optar clarament per la segona opció. L’edifici noucentista de la Cooperativa està allí esperant que algú se n’aprofiti perquè és una de les assignatures pendents de la vila. El que no entenc és com El Vendrell no ha apostat per un teatre auditori municipal com Calafell, però amb unes dimensions de capitalitat.
En una població de 35.000 habitants censats i una comarca que ronda al voltant de les 90.000 persones jo crec que El Vendrell i la comarca es mereixen uns equipaments dignes a l’abast de les seves dimensions reals. L’Auditori Pau Casals el trobo molt adequat, però no li passaria res si en comptes de renovar la Lira s’hagués pensat en fer una cosa amb cara i ulls per donar servei a aquest Vendrell que els urbanistes i els promotors si que volen o més bé si que volien. A veure com evoluciona el sector de la construcció. La Lira disposava de 700 butaques amb una visió que en alguns llocs era força reduïda. Ara passarem a 400. Però amb unes condicions molt millors. Però si els comptes no fallen ens hem partit quasi per la meitat quan El Vendrell s’ha duplicat en la darrera dècada.La idea d’una Escola de Música sempre m’ha semblat una de les millors inversions culturals que s’han fet aquí a la comarca. També ha estat motiu de satisfacció per moltes famílies que han tingut la sort d’aprendre-hi a tocar algun instrument. Però si hem quedat que érem el puntal d’una comarca com ho farà la gent de rodalies del nucli històric per accedir a alguna de les seves 29 aules o per anar a ocupar un dels 400 seients de l’Auditori. Una escola és un equipament que acostumen a coincidir força persones en una franja horària molt concreta. Cosa que no passa amb una biblioteca o un casal d’avis per exemple. La idea de rehabilitar un edifici emblemàtic de la vila a l’hora que es revitalitzar al seu centre històric jo ho veig encomiable. Però a part de la part emotiva i sentimental, on tothom respecta totes les normes d’educació i civisme, ens trobem de cara la part practica i la realitat del dia a dia. Si El Vendrell comptés amb un servei d’autobús encomiable dins el municipi i amb les localitats que l’envolten no hi veuria cap inconvenient. Però si un alumne ha d’esperar dues hores a que passi el proper autobús, estem apanyats. El problema dels pàrkings no cal ni que hi faci referència. Per acabar tanqueu els ulls. Penseu en aquesta situació: dos quarts de sis de la tarda al carrer Sant Magí un dia feiner de pluja. Què pot passar? Vindrà tothom a peu? La gent utilitzarà els nous pàrkings de pagament?
Publicat al Diari del Baix Penedès el 7 de març del 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada