Els sis membres de l’equip del programa de Ràdio El Vendrell Pas de Vianants vam anar el passat dia 4 de juny al Parlament de Catalunya. Motiu: visita cultural. La jove diputada reusenca d’Unió Meritxell Ruiz ens va convidar i va ser l’encarregada de fer-nos de guia per aquest antic recinte militar transformat en un dels epicentres del poder civil català. Per la seva banda, Consol Prados del PSC ens va ensenyar les seves dependències i ens va fer cinc cèntims de la política parlamentària. Una de les coses que em va sobtar quan passejàvem pels passadissos interns del Parlament era que tots els polítics et saludaven sense cap motiu aparent. Nosaltres coneixíem a força dels seus membres gràcies a les seves aparicions a la petita pantalla. Altres formaven part de la zona fosca del nostre coneixement. Però la part bonica de tot això és que ells si que ens saludaven amb unes formes diplomàtics dins del que es pot considerar políticament correcte. Sense massa proximitat perquè posarien en evidència la manca de qualsevol vincle que vagi més enllà de les relacions bàsiques entre una persona pública i una persona que com a molt surt a la televisió local un cop a l’any i de casualitat. Tampoc no era aquella salutació fingida que és millor evitar perquè llavors si que un es posa en evidència i sense cap mena de possibilitat d’arranjar el gest. En els altres casos, sempre pots dir que no l’havies vist o que tenies el cap a un altre lloc.
Doncs per norma general tots els polítics del Parlament de Catalunya saluden a tothom que es troben aquestes parts nobles de l’edifici. Això si estem parlant a dins al mateix edifici oficial del parc de la Ciutadella. Crec que quan creus la porta d’entrada els rols canvien. Llavors aquesta presumpta amistat circumstancial s’esvaeix com si t’haguessis pres un conegut analgèsic
A la vida tens els amics que els esculls. La família de la qual només en tries una part. Els coneguts són aquells que entren i surten per la teva agenda del mòbil per molts i diferents motius sense deixar petjada. Un dels fets del periodisme local i comarcal que crec que no passa en altres àmbits almenys en la mesura en què es dona en aquests diaris i ràdios locals és el fenomen de saludar. Amb el temps he anat consolidant una classificació força acurada
Quan pel carrer et trobes a una persona que no has tractat gaire bé dins els mitjans de la teva professió. A vegades opta per no saludar-te o simplement mira cap un altre cantó. En canvi, si has fet bona premsa d’alguna personatge comarcal tens tots els punts perquè et mostri un rialla ben ampla. La segona fase á la de la salutació sempre present. Aquesta sorgeix quan aquella persona, que ja coneix amb seguretat el pati social, sap perfectament que t’ha de saludar independentment del darrer escrit on hagi sorgit ell o l’entitat a la que pertany o el club en la que el seu fill fa esport. Tu ets una persona que té unes idees i poden coincidir o no amb les seves, però les serveixes acompanyades d’uns raonaments i amanides amb una certa coherència. Només per això i seguint unes pautes mínimes d’educació t’ha de respectar perquè el periodisme és una professió com una altra.
La tercera fase és quan el protagonista de la teva crònica et reclama tota la sinceritat del món. Llavors ja arribes al punt màxim. Llavors ja et deixés anar. Amb les tecles de l’ordinador arribes al setè cel. Aquí a la comarca hi ha dues persones que sempre que hi ha hagut ocasió m’ho han demanat. Jo no he volgut fer-los mai un lleig. Aquest persones són el Pep Vinyes del Vendrell i el Josep Mèlich de Calafell que sempre m’han donar carta blanca per escriure el que pensava dels seus muntatges. Aquí és el punt màxim. Però malauradament això no passa gaire. A les fases segona i tercera sempre en venen ganes de saludar. En canvi, els membres de la primera fase, espero que comencin ells el moviment, llavors els segueixo els corresponc. Els polítics dins els Parlament de Catalunya se situen com a mínim en la segona part del procés. Saben que totes aquestes cordialitats interessades de la primera fase no porten enlloc. Ells saluden per costum a tothom perquè saben que tot i que no et coneixen potser estan davant d’algú “important” o almenys d’un vot. Llavors, per l’altra banda, sorgeix una més bona disposició de l’interlocutor a apropar-se al seu representant polític. Aquesta és una classe bàsica en política molt útil per a molta gent que fan de la política la seva passió o la seva professió o ambdues els més afortunats. Entre tot aquest moviment de polítics de l’altre dia no hi va faltar el Josep Montilla que estava parlant fluidament amb la seva secretària mentre creuava la sala a pas d’AVE i òbviament no ens va veure. Segurament en altres circumstàncies ens hagués saludat. Això segurament ho té molt clar perquè sinó no hagués arribat on està ara.
Doncs per norma general tots els polítics del Parlament de Catalunya saluden a tothom que es troben aquestes parts nobles de l’edifici. Això si estem parlant a dins al mateix edifici oficial del parc de la Ciutadella. Crec que quan creus la porta d’entrada els rols canvien. Llavors aquesta presumpta amistat circumstancial s’esvaeix com si t’haguessis pres un conegut analgèsic
A la vida tens els amics que els esculls. La família de la qual només en tries una part. Els coneguts són aquells que entren i surten per la teva agenda del mòbil per molts i diferents motius sense deixar petjada. Un dels fets del periodisme local i comarcal que crec que no passa en altres àmbits almenys en la mesura en què es dona en aquests diaris i ràdios locals és el fenomen de saludar. Amb el temps he anat consolidant una classificació força acurada
Quan pel carrer et trobes a una persona que no has tractat gaire bé dins els mitjans de la teva professió. A vegades opta per no saludar-te o simplement mira cap un altre cantó. En canvi, si has fet bona premsa d’alguna personatge comarcal tens tots els punts perquè et mostri un rialla ben ampla. La segona fase á la de la salutació sempre present. Aquesta sorgeix quan aquella persona, que ja coneix amb seguretat el pati social, sap perfectament que t’ha de saludar independentment del darrer escrit on hagi sorgit ell o l’entitat a la que pertany o el club en la que el seu fill fa esport. Tu ets una persona que té unes idees i poden coincidir o no amb les seves, però les serveixes acompanyades d’uns raonaments i amanides amb una certa coherència. Només per això i seguint unes pautes mínimes d’educació t’ha de respectar perquè el periodisme és una professió com una altra.
La tercera fase és quan el protagonista de la teva crònica et reclama tota la sinceritat del món. Llavors ja arribes al punt màxim. Llavors ja et deixés anar. Amb les tecles de l’ordinador arribes al setè cel. Aquí a la comarca hi ha dues persones que sempre que hi ha hagut ocasió m’ho han demanat. Jo no he volgut fer-los mai un lleig. Aquest persones són el Pep Vinyes del Vendrell i el Josep Mèlich de Calafell que sempre m’han donar carta blanca per escriure el que pensava dels seus muntatges. Aquí és el punt màxim. Però malauradament això no passa gaire. A les fases segona i tercera sempre en venen ganes de saludar. En canvi, els membres de la primera fase, espero que comencin ells el moviment, llavors els segueixo els corresponc. Els polítics dins els Parlament de Catalunya se situen com a mínim en la segona part del procés. Saben que totes aquestes cordialitats interessades de la primera fase no porten enlloc. Ells saluden per costum a tothom perquè saben que tot i que no et coneixen potser estan davant d’algú “important” o almenys d’un vot. Llavors, per l’altra banda, sorgeix una més bona disposició de l’interlocutor a apropar-se al seu representant polític. Aquesta és una classe bàsica en política molt útil per a molta gent que fan de la política la seva passió o la seva professió o ambdues els més afortunats. Entre tot aquest moviment de polítics de l’altre dia no hi va faltar el Josep Montilla que estava parlant fluidament amb la seva secretària mentre creuava la sala a pas d’AVE i òbviament no ens va veure. Segurament en altres circumstàncies ens hagués saludat. Això segurament ho té molt clar perquè sinó no hagués arribat on està ara.
Publicat el 13 de juny del 2008 al Diari del Baix Penedès
1 comentari:
Hola Miquel:
Tu ja saps que el mateix dia, 4 de juny, peró una horeta més tard a les 5, jo també vaig ser-hi al Parlament, convidat per la parlamentària Senyora Capadevila, del PSC, una magnifica persona.
S´hi hagués sapigut que estaveu hagués saludat a la Txell, que sembla bona persona també, i a la Nebrera, que la senyora Capdevila insistia que si esperavaem la veuriem i jo mort de vergonya.
Al Parlament fa molta calor, no???? jo suava moltíssim , o eren els nervis.
El cas és que a mi de politics fora de la persona amb qui m´anava a entrevistar no em saludaren cap, peró quin luxe als despatxos dels grups parlamantaris, i com a fora tots els cotxes i escoltes estaven com a mostra del poder.
Jo espero un dia tornar, suposo que llavors, saludaré a més gent, a la Txell, si hi és, a d´altres parlamentaris.
El cas es que tenen els politics molts detalls amb nosaltres i això m´agrada, em fa sentir bé.
Edmón.
Publica un comentari a l'entrada