Ja fa dies que molta gent coneix el programa de la Festa Major del Vendrell. Un cartell amb clara intenció topogràfica que ens proposa la imatge d’uns elements de la vila o els membres d’algun exemplar de la seva ciutadania que ens mana que li traiem suc a allò que un cadascú tingui al seu davant. Tothom pot optar per la seva visió subjectiva de la proposta, però després de tot plegat hem de quedar força satisfets amb l’experiència realitzada.
Si passem ràpidament l’escrit protocol·lari de l’alcalde ens endinsarem en una de les festes majors amb més diners invertits de les darreres dècades. No tinc les dades econòmiques que ho demostrin, però només mirant alguns dels rètols de colors que amaga aquest pràctic manual de mà llegirem noms de la primera divisió en els seus respectius àmbits artístics com Despistaos, Mago de Oz, Obrint Pas, Volcán, Els Mustang i els Sirex. Que lluny queden aquells anys en què el pobre Isidre Aymerich era el regidor de festes i feia pagar a tothom per anar a veure els concerts que es feien en les instal·lacions del U.E. Vendrell que tampoc eren res de l’altre món. Aquella mena de creuada popular ens ha portat a tenir el bo i millor de casa nostra i a més gratuït. A vegades de cop i volta tens necessitat de mirar al campanar amb el seu àngel penell i veure si estàs realment al Vendrell o de cop i volta t’has plantat en una Tarragona o potser has volat fins a Lleida o Girona. Amb aquesta proposta festiva crec que superem amb escreix el que es fa a Vilafranca del Penedès i crec que fins i tot també deixem una mica enrera els de la capital del Garraf perquè allí molts cops també et fan passar per la guixeta. És molt important tenir en compte que el teixit industrial de la nostra comarca és minso. Les empreses que hi col·laboren en aquest gran cartell doncs estan en aquesta línia que no és gaire més que simbòlica. Vilafranca del Penedès té la sort que moltes entitats públiques i privades hi col·laboren. Aquí amb unes poques fem el que fem. En resum. L’invent el paga gairebé tot l’Ajuntament. Més ben dit l’administra el consistori de tot el que recapta dels nostres impostos, taxes i fins i tot sancions. Esperem que els propers anys de la legislatura es mantingui el nivell i no es resenteixi cap servei ni cap infrastructura pública del Vendrell. El llistó enguany és molt alt i molt difícil de superar. Un altre punt important és que enguany també encetarem nou espai per a macroconcerts. Si, més endavant si ha de fer un pàrquing. Mentrestant anirem deambulant per diferents espais oberts del municipi fins que algun dia es trobi el lloc on es pugui consolidar. De moment, i per enguany ja en tenim un que mereix una millora del seu ferm. Deixem enrera una plaça, la de Sardana que potser per ballar la dansa que porta el seu nom encara es deixa, però una mica més enllà queda del tot insuficient i inadequada.
Veient aquest sucós llibret que tenim a les mans en seguida en ve al cap una de les nostres apostes més internacionals que el tenim a Sant Salvador concretament a l’Auditori. Sóc una persona no entén gaire per no dir gens de música de la que s’anomena “clàssica” però vaig veient que des de fa uns anys ençà aquest festival internacional que enguany arriba a la 28 edició s’ha quedat com aturat en una fase on li queden uns esglaons per arribar a altres amb similar renom. Si mirem el programa d’enguany veiem que la gran protagonista, almenys per als grans desconeixedors del tema com un servidor és Ainhoa Arteta. L’any passat va ser el torn de Jordi Savall. Al 2006 Maria Bayo es va convertir, a priori, en la proposta més interessant per als neòfits. Si us sembla repassarem uns quants com el de Cap Roig de Palafrugell, Castell de Peralada, Torroella de Montgrí, Cambrils, Cadaqués entre d’altres. En aquestes altres cites estiuenques podem trobar artistes de primer ordre com Raimon, Carlos Nuñez, American Gospel Singers, La Grande Chapelle, Georges Moustaki, Orchestre National de France. A l’estiu proliferen aquest tipus de festival i crec que aquí ens falta una mica d’embranzida que necessàriament va lligat als diners disponibles. El seu gerent, Juli Grandia, fa el que pot per treure el màxim suc possible amb els calers assignats, però falta un cop de mà perquè aquesta proposta assoleixi el nivell que li pertoca dins la màxima categoria on ja hi figura actualment. Podia parlar molt més d’aquest homenatge més al mestre Pau Casals, però crec que al lector i coneixedor del tema m’entendrà perfectament tot el que un consumidor molt esporàdic d’aquest tipus de música exposa en aquest escrit. Hem aconseguit omplir-lo gairebé en cada concert d’aquest cicle musical, ara falta aquest salt en qualitat sense oblidar mai el Mestre que li dóna nom.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 25 de juliol del 2008
Si passem ràpidament l’escrit protocol·lari de l’alcalde ens endinsarem en una de les festes majors amb més diners invertits de les darreres dècades. No tinc les dades econòmiques que ho demostrin, però només mirant alguns dels rètols de colors que amaga aquest pràctic manual de mà llegirem noms de la primera divisió en els seus respectius àmbits artístics com Despistaos, Mago de Oz, Obrint Pas, Volcán, Els Mustang i els Sirex. Que lluny queden aquells anys en què el pobre Isidre Aymerich era el regidor de festes i feia pagar a tothom per anar a veure els concerts que es feien en les instal·lacions del U.E. Vendrell que tampoc eren res de l’altre món. Aquella mena de creuada popular ens ha portat a tenir el bo i millor de casa nostra i a més gratuït. A vegades de cop i volta tens necessitat de mirar al campanar amb el seu àngel penell i veure si estàs realment al Vendrell o de cop i volta t’has plantat en una Tarragona o potser has volat fins a Lleida o Girona. Amb aquesta proposta festiva crec que superem amb escreix el que es fa a Vilafranca del Penedès i crec que fins i tot també deixem una mica enrera els de la capital del Garraf perquè allí molts cops també et fan passar per la guixeta. És molt important tenir en compte que el teixit industrial de la nostra comarca és minso. Les empreses que hi col·laboren en aquest gran cartell doncs estan en aquesta línia que no és gaire més que simbòlica. Vilafranca del Penedès té la sort que moltes entitats públiques i privades hi col·laboren. Aquí amb unes poques fem el que fem. En resum. L’invent el paga gairebé tot l’Ajuntament. Més ben dit l’administra el consistori de tot el que recapta dels nostres impostos, taxes i fins i tot sancions. Esperem que els propers anys de la legislatura es mantingui el nivell i no es resenteixi cap servei ni cap infrastructura pública del Vendrell. El llistó enguany és molt alt i molt difícil de superar. Un altre punt important és que enguany també encetarem nou espai per a macroconcerts. Si, més endavant si ha de fer un pàrquing. Mentrestant anirem deambulant per diferents espais oberts del municipi fins que algun dia es trobi el lloc on es pugui consolidar. De moment, i per enguany ja en tenim un que mereix una millora del seu ferm. Deixem enrera una plaça, la de Sardana que potser per ballar la dansa que porta el seu nom encara es deixa, però una mica més enllà queda del tot insuficient i inadequada.
Veient aquest sucós llibret que tenim a les mans en seguida en ve al cap una de les nostres apostes més internacionals que el tenim a Sant Salvador concretament a l’Auditori. Sóc una persona no entén gaire per no dir gens de música de la que s’anomena “clàssica” però vaig veient que des de fa uns anys ençà aquest festival internacional que enguany arriba a la 28 edició s’ha quedat com aturat en una fase on li queden uns esglaons per arribar a altres amb similar renom. Si mirem el programa d’enguany veiem que la gran protagonista, almenys per als grans desconeixedors del tema com un servidor és Ainhoa Arteta. L’any passat va ser el torn de Jordi Savall. Al 2006 Maria Bayo es va convertir, a priori, en la proposta més interessant per als neòfits. Si us sembla repassarem uns quants com el de Cap Roig de Palafrugell, Castell de Peralada, Torroella de Montgrí, Cambrils, Cadaqués entre d’altres. En aquestes altres cites estiuenques podem trobar artistes de primer ordre com Raimon, Carlos Nuñez, American Gospel Singers, La Grande Chapelle, Georges Moustaki, Orchestre National de France. A l’estiu proliferen aquest tipus de festival i crec que aquí ens falta una mica d’embranzida que necessàriament va lligat als diners disponibles. El seu gerent, Juli Grandia, fa el que pot per treure el màxim suc possible amb els calers assignats, però falta un cop de mà perquè aquesta proposta assoleixi el nivell que li pertoca dins la màxima categoria on ja hi figura actualment. Podia parlar molt més d’aquest homenatge més al mestre Pau Casals, però crec que al lector i coneixedor del tema m’entendrà perfectament tot el que un consumidor molt esporàdic d’aquest tipus de música exposa en aquest escrit. Hem aconseguit omplir-lo gairebé en cada concert d’aquest cicle musical, ara falta aquest salt en qualitat sense oblidar mai el Mestre que li dóna nom.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 25 de juliol del 2008
2 comentaris:
Miquel,
la música clàssic es regeix per uns paràmetres que no podem extrapolar a la música comercial. L'aposta per les obres i la qualitat com s'executen molt sovint no ténen res a veure amb el ressó mediàtic de l'artista. Potser caldria documentar-se una mica més quan has d'escriure algo que com tu dius no saps de què va.
adrià
Si, tens raó, pero al final el que compte és el tema comercial. Cada any quan anuncien el festival sempre parlen dels més populars comercialment
Publica un comentari a l'entrada