Aquestes paraules ben pronunciades amb el seu ritme i entonació t’obren les portes de tot un apartat de dins la nostra societat on molts cops no hi hem volgut mirar. Hi ha converses centrades en les persones vinculades d’alguna manera a la Fundació Privada Santa Teresa i al Ventall apareix aquest sintagma preposicional amb voluntat de catalogar el present i futur d’unes persones. La tasca d’aquesta entitat és treballar amb aquestes persones que estan en aquesta situació entre la “normalitat” i l’exclusió social. Les persones que no entren en aquesta zona de risc suposo que són les que fan una vida que podíem anomenar normal, tenen una feina amb una remuneració més o menys comuna, tenen una família amb uns trets dins la mitjana nacional tenen unes capacitats funcionals com la immensa majoria d’éssers humans..
Un ensenyament que no acaba de funcionar, una situació econòmica que de cop i volta ha desinflat tota la bombolla econòmica que ens permetia viure encara que fos fora de les nostres possibilitats reals o una societat cada dia menys solidària són alguns dels punts que en certa manera fomenten l’augment del nombre de persones en aquesta franja de la nostra societat.
Aquest matí quan he anat a traure diners al caixer automàtic hi havia un home dormint a la vora de la màquina que durant uns quants anys ha fet molt feliços als consumidors d’aquest país. Cada dia a aquest aparell electrònic li costa més deixar anar uns pocs bitllets dels molts que guarda en el seu interior. De seguida he pensat que aquest home ja està en plena exclusió social. No té ni un trist llit per dormir en una freda nit d’hivern. Ha de refiar dels cartons per deixar anar el seu cos.
El risc d’exclusió social cada dia és més alt. Tenim un ensenyament que per molts es converteix en una mena de reclusió a les aules sense cap interès per aprendre. Per a les persones que es troben a la cua de l’atur, moltes ja no volen treballar perquè per 600 o 700 euros bruts al mes prefereixen dependre l’atur o simplement van tirant de l’ajuda social. Aquesta situació que estem vivint ara també ha forçat a moltes persones a fer un canvi radical en les seves vides i adaptar la despesa als seus ingressos reals. Ja s’ha acabat el finançament de les vacances, cotxe nou, roba i totes aquelles coses que amb petits pagaments al mes quedava tot ben afilerat el primer de mes en les pàgines de la llibreta bancària. Abans la gent es plantejava fer guerres i conquerir territoris, destronar dictadors dèspotes i cruels. Avui en aquest món de plaers inabastable a l’abast de la Visa, caiem sense ni haver-nos comprat cap escut per sortir al camp de batalla. El banc o entitat financera ens farà fora de casa. Ens haurem de buscar un altre sostre per passar les nostres nits.
El nombre majoritari de persones amb risc d’exclusió social eren fins no fa gaires anys els pobres de solemnitat, els ferits de guerra, els que ho havien perdut tot pel camí, els desheretats. Les víctimes d’algun vici inconfessable. Ara de mica en mica van perdent ràtio a favor de tots els que han quedat atrapats per uns valors socials ja caducs que et situa en l’escala social segons els diplomes i màsters que acumulis en el teu currículum ben presentat.
Una part considerable d’aquests protagonistes els trobem en totes aquestes persones que presenten un cert risc de sortir-se dels paràmetres del que és considera normal. Per a aquest ampli sector s’han de preparar unes propostes ben diferents i adaptades a les seves necessitats i això és el més correcte i adient que és pot fer. Simplement escoltar-los i no intentar anar per camins aliens a la seva voluntat i interessos. Si un professor en una classe s’atreveix a separar els més avançats dels més desinteressats, el poden acusar fàcilment d’elitista o fins i tot classista. La norma més útil i basada en la natura és que la pera que no vol madurar abans que caigui de l’arbre s’ha de portar- amb altres fruits similars per intentar que maduri però utilitzant uns altres sistemes que no són les més habituals, però també són necessaris i les hem de fer servir. Amb el temps veurem que haurem fet una gran feina, encara que en un principi ens pensem que per no anar a la universitat li hem truncat la vida.
Hem de buscar els sistemes per potenciar a la gent perquè tiri endavant. També hem de pensar que molts tenen molts d números per quedar-se pel camí per un diversos motius. Aquests també necessiten un cop de mà perquè moltes vegades la societat no els ha interessat perquè surten dels valors tradicionals per tots assumits i necessiten uns altres estímuls per fer-se el camí de la vida. Això de l’exclusió social és molt més complicat del que sembla en un principi. Ja ho veieu. Aquesta persona que aquest dia estava al caixer patint el fred de la nit potser els seus pares volien que fos advocat i no li va deixar aprendre un ofici. Ja hem arribat massa tard en el seu cas, però per evitar noves situacions en el futur encara hi ha molt per fer. Cada cop que vaig a l’Escola d’Hostaleria de Santa Maria del Mar veig que realment allí hi ha molt treball i ben fet a part dels plats i la presentació que són molt lloables. Endavant i continueu així.
Un ensenyament que no acaba de funcionar, una situació econòmica que de cop i volta ha desinflat tota la bombolla econòmica que ens permetia viure encara que fos fora de les nostres possibilitats reals o una societat cada dia menys solidària són alguns dels punts que en certa manera fomenten l’augment del nombre de persones en aquesta franja de la nostra societat.
Aquest matí quan he anat a traure diners al caixer automàtic hi havia un home dormint a la vora de la màquina que durant uns quants anys ha fet molt feliços als consumidors d’aquest país. Cada dia a aquest aparell electrònic li costa més deixar anar uns pocs bitllets dels molts que guarda en el seu interior. De seguida he pensat que aquest home ja està en plena exclusió social. No té ni un trist llit per dormir en una freda nit d’hivern. Ha de refiar dels cartons per deixar anar el seu cos.
El risc d’exclusió social cada dia és més alt. Tenim un ensenyament que per molts es converteix en una mena de reclusió a les aules sense cap interès per aprendre. Per a les persones que es troben a la cua de l’atur, moltes ja no volen treballar perquè per 600 o 700 euros bruts al mes prefereixen dependre l’atur o simplement van tirant de l’ajuda social. Aquesta situació que estem vivint ara també ha forçat a moltes persones a fer un canvi radical en les seves vides i adaptar la despesa als seus ingressos reals. Ja s’ha acabat el finançament de les vacances, cotxe nou, roba i totes aquelles coses que amb petits pagaments al mes quedava tot ben afilerat el primer de mes en les pàgines de la llibreta bancària. Abans la gent es plantejava fer guerres i conquerir territoris, destronar dictadors dèspotes i cruels. Avui en aquest món de plaers inabastable a l’abast de la Visa, caiem sense ni haver-nos comprat cap escut per sortir al camp de batalla. El banc o entitat financera ens farà fora de casa. Ens haurem de buscar un altre sostre per passar les nostres nits.
El nombre majoritari de persones amb risc d’exclusió social eren fins no fa gaires anys els pobres de solemnitat, els ferits de guerra, els que ho havien perdut tot pel camí, els desheretats. Les víctimes d’algun vici inconfessable. Ara de mica en mica van perdent ràtio a favor de tots els que han quedat atrapats per uns valors socials ja caducs que et situa en l’escala social segons els diplomes i màsters que acumulis en el teu currículum ben presentat.
Una part considerable d’aquests protagonistes els trobem en totes aquestes persones que presenten un cert risc de sortir-se dels paràmetres del que és considera normal. Per a aquest ampli sector s’han de preparar unes propostes ben diferents i adaptades a les seves necessitats i això és el més correcte i adient que és pot fer. Simplement escoltar-los i no intentar anar per camins aliens a la seva voluntat i interessos. Si un professor en una classe s’atreveix a separar els més avançats dels més desinteressats, el poden acusar fàcilment d’elitista o fins i tot classista. La norma més útil i basada en la natura és que la pera que no vol madurar abans que caigui de l’arbre s’ha de portar- amb altres fruits similars per intentar que maduri però utilitzant uns altres sistemes que no són les més habituals, però també són necessaris i les hem de fer servir. Amb el temps veurem que haurem fet una gran feina, encara que en un principi ens pensem que per no anar a la universitat li hem truncat la vida.
Hem de buscar els sistemes per potenciar a la gent perquè tiri endavant. També hem de pensar que molts tenen molts d números per quedar-se pel camí per un diversos motius. Aquests també necessiten un cop de mà perquè moltes vegades la societat no els ha interessat perquè surten dels valors tradicionals per tots assumits i necessiten uns altres estímuls per fer-se el camí de la vida. Això de l’exclusió social és molt més complicat del que sembla en un principi. Ja ho veieu. Aquesta persona que aquest dia estava al caixer patint el fred de la nit potser els seus pares volien que fos advocat i no li va deixar aprendre un ofici. Ja hem arribat massa tard en el seu cas, però per evitar noves situacions en el futur encara hi ha molt per fer. Cada cop que vaig a l’Escola d’Hostaleria de Santa Maria del Mar veig que realment allí hi ha molt treball i ben fet a part dels plats i la presentació que són molt lloables. Endavant i continueu així.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 23 de gener del 2009
1 comentari:
En aquest mes, el 90% del usuaris han sigut derivats per Serveis Socials i en situacions molt extremes. No tant com el que comentes, però en 1 o 2 mesos...
Publica un comentari a l'entrada